Els dos Egiptes
Enllaç a altres textos de l'autor 
Joan Roura
El corresponsal de TV3 al Caire.
Testimoni d'una dona de negocis secular del barri benestant de Zamalek, al Caire, abans de començar l'entrevista, aquest dilluns. Es va assegurar, abans, que no la gravéssim: "No els ho diré davant d'una càmera. Mursi va guanyar perquè aquest país està ple d'analfabets, de gent inculta que no sap què ens convé". Davant de càmera va assegurar que sabia que les eleccions presidencials guanyades pel candidat dels Germans Musulmans havien estat completament manipulades. Que la majoria d'egipcis havien votat pels partits liberals i nacionalistes.
Egipte no se'n surt. 54 anys després que el fundador dels règims militars, el general Gamal Abdel Nasser, va intentar acabar amb els Germans Musulmans, l'últim dels seus hereus, l'actual cap de les forces armades, el també general Abdel Fatah al-Sisi, torna a patir la mateixa quimera.
El cercle es tanca. Un cercle viciós. I, al mig, un parèntesi de poc més d'un any de democràcia. L'única que ha tastat el país. Les úniques eleccions per sufragi universal directe, sense partits prohibits. Les van guanyar, el 30 de juny de 2012, precisament, els islamistes, els Germans Musulmans. Això són fets incontrovertibles. Per més que costin d'entendre a la mentalitat occidental i costin d'acceptar, encara més, als egipcis que intenten copiar-la, els seculars, els liberals. I a moltes dones, que van conquerir alguns drets sota els militars i els islamistes els els fan perillar.
La contradicció pot semblar enorme. Aquests mateixos sectors il·lustrats van encendre l'espurna de la revolució egípcia el gener de 2011 a la Placa Tahrir del Caire. Els Germans Musulmans no hi eren, no hi creien. Però a mitjans de la segona setmana de revolta, la situació els va semblar interessant. Mubarak, el seu gran enemic, trontollava, però els de la placa no eren prou forts per aguantar una eventual envestida del regim.... I van arribar els "barbuts". Amb tot el pes de la seva organització: menjar, torns de guàrdia, hospitals de campanya, còctels molotov i estómac suficient per aguantar l'última ofensiva del règim, la de les pedres, els camells i els cavalls. La placa va aguantar, Mubarak va caure i es va produir el miratge que els egipcis es podrien entendre.
Des d'aleshores, els islamistes han guanyat totes les eleccions: municipals, parlamentàries, presidencials. Però amb un problema que ara resulta massa evident: han governat per a ells, creant-se massa enemics socials i deixant que els sectors mes progressistes de la societat facilitessin el retorn dels militars.
El punt de no retorn va ser l'aprovació de la nova Constitució a finals de l'any passat. Sense consens, regressiva sobretot pel que fa als drets de les dones. Una llei suprema a mida gestionada per uns polítics sense cap experiència en el poder, que governaven com estaven acostumats a moure's en la llarguíssima clandestinitat, envoltats només pels seus, sense cap cintura negociadora. Aquí es van encendre les alarmes. Als militars només els calia esperar: Egipte tornaria al seu cistell com una fruita madura.
De fet només havien perdut el poder polític. L'econòmic el continuen tenint, amb un control d'entre el 20 i el 30 per cent de la riquesa que genera el país. La major part de la resta està en mans d'aliats seus, inclosos els mitjans de comunicació. Són els dos Egiptes, amb una minoria secular i liberal al mig que ha estat instrumental per decidir.
Instrumental o instrumentalitzada? Això ja no són fets, peró sí que és cert que el Caire va ple sobre una eventual aportació de 20 milions de dòlars per crear Tamarod. Els fets van molt ràpid i tenen coincidències sospitoses. Tamarod (revolta o rebel·lió en àrab) es crea la primavera d'aquest mateix any com un moviment de base perquè el president Mursi dimiteixi i convoqui a les urnes. El 30 de juny, el primer aniversari de la seva elecció, Tamarod inicia una onada de mobilitzacions i recollida de firmes. Asseguren haver-ne aconseguit 22 milions (en un mes!) i donen a Mursi fins al 2 de juliol. El cop d'estat va ser l'endemà, el dia 3.
A partir d'aquí és fàcil de recordar. Els simpatitzants de Mursi també inicien una campanya civil, per bé que tacada amb alguns incidents violents. La diferència és que el nou règim militaritzat fa una matança: almenys 800 persones. Ho aprofita per detenir i escapçar tota la cúpula dels Germans Musulmans, ha fet uns dos milers de detencions -ningú ho sap-, torna a imposar l'estat d'emergència que retallava les llibertats dels egipcis des de l'assassinat de Sadat fins la caiguda de Mubarak. Es tracta d'una contrarevolució en tota regla.
I altra vegada els dos Egiptes, cara a cara. Sense capacitat de diàleg. Els Germans Musulmans sobreviuran a aquest cop, probablement tornaran a la clandestinitat. Hi haurà nous episodis de violència d'aquells que considerin que la via de les eleccions no ha portat enlloc. Pels islamistes és l'hivern. Pels militars és la fi de la primavera, pels que els han facilitat les coses, probablement l'inici de la tardor.
Egipte no se'n surt. 54 anys després que el fundador dels règims militars, el general Gamal Abdel Nasser, va intentar acabar amb els Germans Musulmans, l'últim dels seus hereus, l'actual cap de les forces armades, el també general Abdel Fatah al-Sisi, torna a patir la mateixa quimera.
El cercle es tanca. Un cercle viciós. I, al mig, un parèntesi de poc més d'un any de democràcia. L'única que ha tastat el país. Les úniques eleccions per sufragi universal directe, sense partits prohibits. Les van guanyar, el 30 de juny de 2012, precisament, els islamistes, els Germans Musulmans. Això són fets incontrovertibles. Per més que costin d'entendre a la mentalitat occidental i costin d'acceptar, encara més, als egipcis que intenten copiar-la, els seculars, els liberals. I a moltes dones, que van conquerir alguns drets sota els militars i els islamistes els els fan perillar.
La contradicció pot semblar enorme. Aquests mateixos sectors il·lustrats van encendre l'espurna de la revolució egípcia el gener de 2011 a la Placa Tahrir del Caire. Els Germans Musulmans no hi eren, no hi creien. Però a mitjans de la segona setmana de revolta, la situació els va semblar interessant. Mubarak, el seu gran enemic, trontollava, però els de la placa no eren prou forts per aguantar una eventual envestida del regim.... I van arribar els "barbuts". Amb tot el pes de la seva organització: menjar, torns de guàrdia, hospitals de campanya, còctels molotov i estómac suficient per aguantar l'última ofensiva del règim, la de les pedres, els camells i els cavalls. La placa va aguantar, Mubarak va caure i es va produir el miratge que els egipcis es podrien entendre.
Des d'aleshores, els islamistes han guanyat totes les eleccions: municipals, parlamentàries, presidencials. Però amb un problema que ara resulta massa evident: han governat per a ells, creant-se massa enemics socials i deixant que els sectors mes progressistes de la societat facilitessin el retorn dels militars.
El punt de no retorn va ser l'aprovació de la nova Constitució a finals de l'any passat. Sense consens, regressiva sobretot pel que fa als drets de les dones. Una llei suprema a mida gestionada per uns polítics sense cap experiència en el poder, que governaven com estaven acostumats a moure's en la llarguíssima clandestinitat, envoltats només pels seus, sense cap cintura negociadora. Aquí es van encendre les alarmes. Als militars només els calia esperar: Egipte tornaria al seu cistell com una fruita madura.
De fet només havien perdut el poder polític. L'econòmic el continuen tenint, amb un control d'entre el 20 i el 30 per cent de la riquesa que genera el país. La major part de la resta està en mans d'aliats seus, inclosos els mitjans de comunicació. Són els dos Egiptes, amb una minoria secular i liberal al mig que ha estat instrumental per decidir.
Instrumental o instrumentalitzada? Això ja no són fets, peró sí que és cert que el Caire va ple sobre una eventual aportació de 20 milions de dòlars per crear Tamarod. Els fets van molt ràpid i tenen coincidències sospitoses. Tamarod (revolta o rebel·lió en àrab) es crea la primavera d'aquest mateix any com un moviment de base perquè el president Mursi dimiteixi i convoqui a les urnes. El 30 de juny, el primer aniversari de la seva elecció, Tamarod inicia una onada de mobilitzacions i recollida de firmes. Asseguren haver-ne aconseguit 22 milions (en un mes!) i donen a Mursi fins al 2 de juliol. El cop d'estat va ser l'endemà, el dia 3.
A partir d'aquí és fàcil de recordar. Els simpatitzants de Mursi també inicien una campanya civil, per bé que tacada amb alguns incidents violents. La diferència és que el nou règim militaritzat fa una matança: almenys 800 persones. Ho aprofita per detenir i escapçar tota la cúpula dels Germans Musulmans, ha fet uns dos milers de detencions -ningú ho sap-, torna a imposar l'estat d'emergència que retallava les llibertats dels egipcis des de l'assassinat de Sadat fins la caiguda de Mubarak. Es tracta d'una contrarevolució en tota regla.
I altra vegada els dos Egiptes, cara a cara. Sense capacitat de diàleg. Els Germans Musulmans sobreviuran a aquest cop, probablement tornaran a la clandestinitat. Hi haurà nous episodis de violència d'aquells que considerin que la via de les eleccions no ha portat enlloc. Pels islamistes és l'hivern. Pels militars és la fi de la primavera, pels que els han facilitat les coses, probablement l'inici de la tardor.
