Joves i adolescents víctimes de violència masclista: "Confonia control amb amor"

"Un cop et té psicològicament ja pot fer amb tu el que vulgui, perquè no hi ha manera que t'escapis". La Carla Rodríguez parla així, amb 20 anys, del primer xicot que va tenir, quan anava a l'institut, i que va acabar denunciant per violència masclista.

Llavors tenia 14 anys i en portaven sortint gairebé dos. Van començar la relació a finals de primer d'ESO. "Jo acabava de fer 13 anys i ell era un noi normal, amb amistats, no es ficava en baralles, no era problemàtic, era bon estudiant, un noi molt normal i corrent... però amb mi no ho era".

Ara, ja recuperada, recorda, amb calma, des l'habitació a casa seva a Esplugues de Llobregat, que l'infern que va viure va començar a desfermar-se molt a poc a poc, ja des del primer estiu que van passar junts:

"Jo recordo molt que estava gelós; s'enfadava moltíssim quan jo anava a la piscina si hi havia altres nois per allà; i em començava a dir 'jo sé com pensen els nois perquè soc un noi, i t'estaran mirant el cul, i tu, vols que et mirin?' I clar, jo pensava, doncs no... I ja em tapava. Si no, és que, a més, ell s'enfadava".

 
Prop de la meitat de joves pateixen control psicològic per part de la parella

Mecanismes de manipulació i control psicològic, com aquest que va patir la Carla són freqüents entre les parelles més joves.

Segons la Macroenquesta de violència contra la dona que el Ministeri d'Igualtat fa cada 4 anys a 10.000 dones, dues de cada deu d'entre 16 i 24 anys han patit violència física o sexual per part d'alguna de les seves parelles. 

Si ens fixem en la violència psicològica, com ara la gelosia, el control, el menyspreu... se'n detecta molta més entre les joves que en la resta de dones: gairebé la meitat n'han patit.

En concret el 43,8% de les dones joves han sortit algun cop amb un noi que els impedia veure els amics, s'enfadava si parlava amb un altre noi o insistia a saber on era a cada moment.

"Acabava fent el que ell volia, encara que fos amb llàgrimes als ulls"

Casos com el de la Carla queden al marge de les estadístiques. Les dades oficials parlen de violència en dones de més de 16 anys i ella ja va començar a rebre insults i menyspreus amb 13. En poc temps, la violència psicològica va donar pas a la física:

"Mai em va arribar a fer una pallissa, però havia rebut cops de peu, m'apretava fort els braços i les cames fins fer-me blaus si no feia el que ell volia, m'havia mossegat, agafat del coll i m'havia escopit i m'havia fet empentes..."

Després dels episodis de violència física, també va arribar la violència sexual. "Després d'una situació molt violenta, al final jo accedia a fer coses que no volia fer per por que es repetís, o alguna cosa pitjor i em fes més mal, i clar, jo tenia molta por i acabava fent el que ell volia, encara que fos amb llàgrimes als ulls", explica. 

La dificultat d'adonar-se que ets víctima de violència masclista

Tot i l'angoixa i la por amb què vivia, la Carla no va identificar que estava passant per situacions de violència masclista: "Sí que veia que hi havia situacions en què ell s'enfadava moltíssim, que jo ho passava molt malament, que plorava, però no ho identificava com a violència masclista", comenta.

"Tot el que m'arribava sobre això per la tele parlava de dones més grans, amb fills, que reben pallisses del marit... i clar, la situació que jo estava vivint no la podia identificar com a tal", afegeix. 

El fet que fos la seva primera relació tampoc no la va ajudar:

"No en tens ni idea, van venint les coses a poc a poc, i jo em pensava que, més o menys, era normal, que són baralles com deu tenir tothom, tenia una part molt maca, em feia regals... i deia, 'ai, doncs mira, deu ser així".

Se'n va adonar del que passava quan es va identificar amb una noia que explicava per televisió les situacions de violència masclista que havia superat. Això la va empènyer a explicar-ho a la família, que li va donar tot el seu suport, i va acabant denunciant la situació.

"Confonia control amb amor"

Durant molt temps, la Claudia tampoc no va saber ben bé què li estava passant. Ara té 27 anys i té una parella que l'estima, la respecta i l'escolta, i amb la qual no té por. Però la primera relació que va tenir, com en el cas de la Carla, no va ser com les de les pel·lícules i va estar plena de violència.

Tenia 20 anys i un dia de festa va conèixer un noi que, ja des del primer moment, va començar a anul·lar la seva voluntat: "Va pujar amb mi al taxi que m'havia de portar a casa i li va dir al taxista l'adreça de casa seva i allà, sense que jo ni hagués dit si ho volia o no, vam acabar la nit".

Va ser el principi d'una història de violència masclista que ella va començar a viure sense ser conscient d'on s'estava ficant:

"Em feia sentir especial; pel seu estatus, per la seva edat, el fet que m'hagués triat a mi em va fer sentir com, uauuu... Quina distorsió de la realitat tenia en aquell moment."

Com en el cas de la Carla, la gelosia i el control eren una constant en el dia a dia de la Claudia: "Havia d'estar sempre a disposició d'ell, no em podia distanciar del telèfon, per si em trucava, o m'enviava un missatge, li havia d'enviar proves perquè sabés on era en cada moment i que no l'estava enganyant, no podia tenir amics del gènere masculí...". 

Explica que va arribar a viure el dia a dia en funció dels desitjos d'ell. "Va arribar un moment que vivia per ell. Fins i tot vaig deixar unes pràctiques que em demanaven a la universitat perquè a ell no li semblava bé que fos a una feina on hi havia homes treballant també, i que no li pugués respondre un whatsapp. Sempre estava pensant en què devia estar fent jo", resumeix. 

I tot i que en l'entorn de la Claudia, amics i familiars l'havien advertit que la seva relació no era d'igual a igual ella no ho acabava de veure així:

"Jo pensava que tot això que ell feia volia dir que l'importava. Em sentia desitjada, necessitada... i confonia control amb amor".

"Vaig acabar amb un embaràs no desitjat" 

La psicòloga Anna Rodríguez, especialista en violències masclistes del Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats (CJAS), al barri de Gràcia de Barcelona, explica que sovint es normalitzen formes de relacionar-nos en la parella que en realitat són conductes violentes.

"Per exemple, el control i la gelosia, que són més intensos en aquesta etapa d'adolescència i joventut, són formes de violència i el fet que socialment es normalitzin fa que, al final, qui ho pateix no ho visqui com situació injusta o desigual, sinó que se suposa que és el que ha de ser", alerta. 

Des d'aquest centre, on molts joves s'adrecen per buscar assessorament sobre la seva vida sexual, també ajuden moltes noies a superar situacions de violència masclista. I és aquí on, amb acompanyament psicològic, van ajudar la Clàudia: "Després d'aquesta relació, vaig tenir altres relacions on les quals jo tampoc no tenia gaire veu i vaig acabar amb un embaràs no desitjat".

Es perpetua el mite de l'amor romàntic 

La Clàudia va arribar al CJAS derivada per la seva ginecòloga, però moltes de les noies a qui assessoren al centre hi han anat per altres motius i, quan hi arriben, els ofereixen contestar una enquesta sobre violències masclistes que l'any passat van respondre prop de 1.500 noies.

Els resultats van revelar que 251 havien passat per alguna situació de violència masclista a la seva vida. A totes se'ls va oferir un acompanyament des de l'Espai Lila de l'entitat, especialitzat en violències masclistes. De les 142 que hi van accedir, més de la meitat havien patit violència en una relació sexoafectiva i la gran majoria ni ho havien identificat.

"Hi ha molts estereotips sobre els joves que fan que moltes formes de violència masclista quedin ocultes; entre els adults, per exemple, es normalitzen pràctiques de violència entre els joves perquè els identifiquen com a persones irresponsables", explica Anna Rodríguez. 

La psicòloga insiteix que el mite de l'amor romàntic que perpetuen moltes sèries, pel·lícules i programes de televisió tampoc ajuda. "Tenim moltes relacions legitimades, en què els homes exerceixien un rol de poder sobre les dones, i a això cal afegir que quan estàs dins d'una situació de volència costa molt indentificar-la", remarca. 
 

"Els estereotips sobre els joves fan que formes de violència masclista quedin ocultes"

El relat de la Carla i la Claudia s'entrecreua en molts moments, on recorren fins i tot a les mateixes expressions per explicar el seu patiment: "Caminava amb peus de plom per no fer res que el fes enfadar", però totes dues també coincideixen a afirmar que es pot acabar amb aquestes situacions.

El tatuatge que la Carla es va fer al braç recorda la seva lluita: és el símbol de la dona amb la data del dia que va denunciar, i que la seva mare i la seva cosina, incondicional suport en el seu camí, també porten.

"Si alguna noia s'hi identifica, que faci el pas"

Un camí fins avui, però, que no ha estat fàcil. Li van diagnosticar estrès postraumàtic, ansietat i indicis de depressió i va arribar a patir per la seva vida i li va costar molt temps caminar sola pel carrer.

A més, es va haver d'enfrontar a d'altres situacions que li van fer mal: "Quan a l'institut van saber de la denúncia, es van fer dos bàndols; per un costat, la gent que em creia i, per un altre, els que es pensaven que m'ho inventava tot".

L'any següent va marxar de l'institut, mentre que, en paral·lel, havia d'enfrontar-se al periple judicial:

"Vaig haver d'explicar el meu testimoni a moltíssima gent, en un moment en què jo no era capaç de parlar del tema. M'havia d'estar sempre justificant, em feien preguntes de molt de mal gust, culpabilitzant-me a mi fins i tot."

El seu exnòvio el van condemnar a un any, vuit mesos i deu dies de llibertat vigilada pels delictes de maltractaments i d'agressió sexual, però encara avui es pregunta si tornaria denunciar.

El que sí que té clar és l'últim missatge que ens llança: "Si alguna noia que m'està veient s'està identificant, que faci el pas, que demani ajuda, a qui sigui, a la família, als amics...Costarà, però s'acaba sortint. No deixis passar ni un dia més".