Comencen les visites organitzades per l'Ateneu Popular perquè els lleidatans coneguin la ciutat

La història del cementiri de Lleida arrenca el 1810, quan es va construir el primer departament del recinte sagrat, el de Sant Anastasi, en honor al patró de la ciutat. L'ajuntament va comprar cinc jornals de terra perque una llei de Carles III obligava a fer els enterraments fora de les ciutats per qüestions de salubritat. Aquest primer recinte del cementiri, amb pocs elements decoratius, conté els nínxols on els difunts eren enterrats. Però no tothom podia assumir-ne el preu i molta gent acabava enterrada en les fosses comunes. El departament de Sant Anastasi conté també 65 panteons de persones il·lustres i amb poder econòmic de la ciutat. L'Ajuntament de Lleida va ser un dels primers a decidir que les inscripcions a les làpides no podien ser lliures. El 1860, el cementiri es va ampliar amb la construcció d'un segon departament, el de Santa Cecília, gràcies a la cessió de terrenys que va fer el baró de Flix, a qui se li va agrair amb una placa. En aquest departament, ja s'observen elements decoratius en l'estructura, sobretot flors com a signe de vida i tombes al terra. El cementiri també tenia l'anomenat departament neutre, on eren enterrades les persones que no havien estat batejades, que s'havien suïcidat o que no es reconeixen com a catòlics. Els cossos els entraven per una porta, perquè l'Església prohibia que passessin per dins del cementiri.