La llengua dels joves d'Eivissa: els alumnes no parlen la variant pròpia de l'illa a l'aula

"Vos explico això perquè entra al temari però també perquè vegeu que feis coses estranyes".

La Roser Marí, filòloga i professora de Català a l'IES Sant Agustí, d'Eivissa, alerta els alumnes que el que parlen no és la variant pròpia de l'illa. Els adolescents somriuen i es miren entre ells. No és la primera vegada que els ho comenta, mig sorneguera mig seriosa.

Quan la professora els demana per què ho fan, ells abaixen el cap o miren per la finestra, alguna rialleta per sota del nas. No ho saben. O no ho volen admetre.

La Sofia, que és a primera fila, insinua en veu baixa: "Pot ser, per influència del castellà?" "Pot ser!", respon Marí amb èmfasi.

"Hem de tenir en compte que, molts d'ells no tenen més contacte amb el català que a la classe i també que venen molts professors de fora, interins, de València o de punts de la Península de parla castellana."

La filòloga creu que es pot parlar de variant o de registre perquè els alumnes, tot d'una que posen un peu a l'institut, canvien de pronúncia. Ella ho va detectar de seguida que va començar a fer classes:

"Quan llegien en veu alta, pronunciaven les paraules tal com estan escrites, sense distingir les vocals neutres o obertes i llegint les erres finals. Jo els preguntava per què ho feien i em responien que era perquè llegien."

De tota manera, segons els investigadors, més enllà de posar-li una etiqueta en aquest canvi de registre, l'important és esbrinar per què ho fan.

Avui, toca dialectologia i Marí insisteix en aquesta qüestió, ressegueix la línia que separa el català oriental de l'occidental al mapa i llegeix una llista de paraules amb la vocal neutra de la pissarra, llavors es gira cap als alumnes: "Ho feu vosaltres?" fa una pausa dramàtica: "Noo", respon ella mateixa allargant la "o". Els alumnes tornen a riure per sota del nas.

Després de classe, la Sofia admet: "A casa no parlo així, no parlo com si llegís i pronuncio les neutres, però a l'institut no estic tan còmoda parlant català". Una amiga, la Marta, l'interromp: "Potser és perquè, com és l'ambient d'institut, parlem català més estàndard." La filòloga afegeix:

"A un al·lot que parla eivissenc li diuen pagès, bé li diuen en castellà; 'qué payés que eres'. D'aquesta manera, els eivissencoparlants dissimulen perquè parlar amb l'accent de l'illa els marca d'alguna manera."

Una altra alumna explica que a l'institut habitualment parlen castellà, cosa que es pot constatar als passadissos i a l'hora del pati. Si s'afina l'oïda a les converses i als jocs, no se sent gens de català.

Una mare ens explica el cas del seu fill petit que forma part de la coral de l'escola i que quan es posa a cantar amb l'accent propi d'Eivissa, la resta de companys l'interpel·len i li engalten que canta "estrany". La mare lamenta que això hagi arribat fins a aquest extrem:

"En certa manera, es veu obligat a canviar en aquest accent híbrid per ser com els demés, jo li dic que no ho faci, però..."

I aixeca les espatlles.

Una altra mare també se n'ha adonat:

"Moltes vegades li he de dir al meu fill: Per què no llegeixes en eivissenc si tu ets eivissencoparlant? I ho fan amb una pronunciació entre el castellà i el català. Estranya, sí."

Un grup de recerca de la Universitat de les Illes Balears vol fer-ne un estudi a fons. De moment, però, el govern els ha denegat el finançament.