Com hospitals i familiars gestionen el dol per les víctimes de la Covid-19

Afrontar les morts que està comportant la Covid està sent molt difícil per a les famílies. I gestionar-ho des dels centres hospitalaris, molt complicat.

El servei de Psicologia de la Fundació Althaia de Manresa gestiona els avisos als familiars quan un pacient està a punt de morir. Yolanda Martínez dona suport psicològic als afectats i, en aquesta crisi, no sempre ha estat fàcil.

"Hi havia la part ètica de dir: 'Hem de permetre entrar a un familiar', però alerta, també ens preocupava molt que no hi hagués un contagi."

El comitè de bioètica d'Espanya demanava fa uns dies que com a mínim un familiar pogués acompanyar les persones ingressades amb Covid quan s'estaven morint. A la Fundació Althaia de Manresa es va permetre ja la primera setmana de la crisi. Va ser un dels primers hospitals a fer-ho.

Va haver de ser una decisió ràpida del comitè d'ètica assistencial. I en casos pediàtrics, de pacients amb discapacitat o de fi de vida es va permetre l'acompanyament. I quan no és possible, el personal sanitari s'hi deixa la pell.

Olga Rubio és la cap clínica de l'UCI i presidenta del Comitè d'Ètica Assistencial d'Althaia. Constata que aquest virus ha obligat a prendre unes mesures de seguretat als sanitaris que no afavoreixen la proximitat.

"Hi ha moltes barreres entre el pacient i la persona que l'atén i tot això deshumanitza un sistema que estàvem intentant humanitzar. Hem de protegir la salut pública, però hi ha excepcions per humanitat i dignitat. Si els hospitals poden, perquè tenen EPIs disponibles, s'ha d'afavorir."

Susanna Gubianes és infermera de l'Hospital de Dia d'Oncologia Althaia i ara treballa a planta de pacients amb Covid.

"Hem tingut clar que tan important era posar una sonda nasogàstrica com punxar, com donar la mà al pacient fins al final. Aquí hem tingut dues situacions: una en què a vegades el pacient ha empitjorat, se l'ha sedat i hi ha hagut la possibilitat d'avisar un familiar perquè l'acompanyés unes hores. I altres en què el malalt ha empitjorat de forma sobtada, se l'ha hagut d'intubar i no ha pogut veure ningú. I esclar, són situacions molt dures, veure com el malalt s'acomiada via telefònica de la gent que estima i tu estàs allà al peu del canó agafant-li la mà."

L'Anna Teixidó va perdre en només 4 dies de diferència la mare i després el pare. Amb la mare hi va poder anar una de les filles. Amb el pare no hi van ser a temps i van enviar unes notes d'àudio de comiat.

"Tu no hi podies anar i esclar, això és dur, és molt dur."

Des del servei de Psicologia fan un seguiment als familiars després de la pèrdua que han viscut per detectar casos vulnerables o per ajudar a donar pautes. Gemma Torra és psicòloga de la divisió de Salut Mental d'Althaia.

"No es poden fer els rituals o cerimònies que socialment estaven establertes com a vàlides o normals. I aquesta situació porta a un canvi de paradigma: haver de buscar cerimònies o rituals alternatius, però no per això menys vàlids."

L'Anna Teixidó encara està interioritzant el que ha passat.

"Ara de moment és anar-ho paint, sí. Ja costa. Va ser qüestió de molt pocs dies. Se'n van i no els veus més."

Per al seu fill, Damià Badia, queda pendent un comiat que els haurà d'ajudar a processar tot el que han hagut de viure.

"Quan la situació ens ho permeti farem una espècie de trobada i de comiat perquè penso que és molt necessari per tancar el dol."