El rastre de les bombes russes en un barri residencial de Khàrkiv (REUTERS / Ricardo Moraes)

24 hores a Khàrkiv, una ciutat aparentment fantasma i castigada per les bombes

Un dia en la vida de l'equip de TV3 a la segona ciutat d'Ucraïna, bombardejada sense treva per l'exèrcit rus

Enllaç a altres textos de l'autor Lluís Caelles

Lluís Caelles

Subcap de la secció d'Internacional de TV3

@LluisCaelles
Actualitzat

07.00

Et lleves en un hotel en penombra. Llums apagats, mantes a les portes i finestres perquè no en surti ni un raig de claror. Et creues amb altres hostes pels passadissos. Tothom amb el llum del mòbil. Alguns fins i tot eviten la llanterna de l'aparell i només s'atreveixen a mig il·luminar-se amb la pantalla blanca del telèfon. De fet, trobar un hotel obert amb tots els serveis, ara, a Khàrkiv, no és fàcil.

El nostre és un lloc on del que es tracta és de simular que no hi ha vida. Que no hi ha ningú. Que no hi ha res. Que no té interès per ningú. Un establiment que, enlloc de cridar clients, amaga els que té. I amaga que els té.

La ciutat de Khàrkiv és bombardejada cada dia. Sense interrupció. Els dies que nosaltres hi vam ser, els atacs van ser constants, amb víctimes mortals i ferits cada dia.

Els atacs, amb diferents tipus de munició, s'adrecen als barris de la perifèria i també al centre, amb enormes danys i devastació a zones civils (REUTERS / Ricardo Moraes)

08.00

Després d'esmorzar el que el cuiner ha arreplegat aquell matí, i ja a fora, ens dirigim a l'anomenat "Mercat dels cavalls", un eixam de minúsculs comerços aplegats en una plaça que el dia abans havien patit un atac amb coets.

L'atac va afectar també un espai d'oficines ubicat en un vell complex industrial. Hi van morir dues persones. Al mercat ens expliquen què va passar, com es viu el dia a dia d'aquesta guerra, per què no han marxat... Recollim material per a la crònica del "TN migdia".

Zona del Mercat dels Cavalls, a Khàrkiv, destruïda per un míssil rus (TV3)

09.00

Sortim del mercat i ens endinsem en el teixit urbà de Khàrkiv: un mini comboi, amb dos vehicles, per transportar l'equip humà i material de TV3. Al cotxe del darrere hi viatgen el conductor, el Vytia, i l'Òscar Armengol, l'Àlex de Barreda i el Marc Ferro, redactor, videoreporter i productor, respectivament. Al primer cotxe, el petit, hi viatgem el conductor, el Dima, la productora local, l'Olga, i jo mateix.

El Dima condueix a poc a poc però amb velocitat constant. El miro des del seient del costat. Amb el casc a l'altura de les celles i engavanyat per l'armilla antibales, va escodrinyant el paisatge. Em genera confiança. Abans de marxar ha parlat amb els milicians de les Defenses Territorials de Khàrkiv. "Volem anar a Sàltivka. És segur?". La resposta no és concloent:

"Podeu entrar-hi, però no us hi estigueu gaire estona, deixeu els cotxes girats en posició de retirada i prepareu-vos per sortir a tota pastilla si els russos comencen a bombardejar."

La nostra primera opció era endinsar-nos en un barri del nord-oest del país. Una manera d'atansar-nos al front amb el punt de confort que l'àrea metropolitana occidental, més allunyada que l'oriental de la línia de foc russa podia oferir. Però, un cop més, la nostra productora local, l'Olga, em va sorprendre: "No vols anar al nord-oest, al barri de Khàrkiv més castigat per l'artilleria russa?" "A Sàltivka?", vaig preguntar. "A Sàltivka", va respondre. L'oferta no es podia rebutjar.

Avinguda d'accés al barri de Sàltivka, exposada al foc de l'artilleria russa. La zona rep periòdicament l'impacte de morters, coets i bombes. És, literalment, un lloc on les bombes cauen damunt els forats que han fet ja les bombes del dia anterior. Noto esgarrifances en l'esquena mentre hi circulem a poc a poc.

El Dima, concentrat en la conducció mentre circulem per Sàltivka. Portar el vehicle retolat amb els cartells de "Premsa" no et protegeix dels atacs balístics o sense precisió de morters o coets, sense excloure l'actuació des d'un dron (TV3)

10.00

Sàltivka és el barri residencial més gran de Khàrkiv. I un dels més grans del país. Un escampall de blocs enormes i envellits, drets entre amples avingudes. Brutalisme soviètic en decadència, abans de la guerra. Barraquisme vertical esventrat després de l'atac. Milers de finestres amb els marcs rebentats, sense vidres, amb l'alumini dels marcs retorçat i cremat, parets negres com l'estalzí, forats de tota mida i forma a les façanes.

Ara una prestatgeria penjada al buit, ara una rentadora que mira al carrer des del que era un bany en un tercer pis, ara el capçal d'un llit sense llit... Sàltivka és buidor, silenci i neguit.

Arribar-hi és un viatge cap a un món inquietant on la vida s'hi ha desarrelat. És un viatge lent, amb el que li queda de vitalitat a la ciutat esllanguint-se a poc a poc. A cada avinguda, cada carrer, cada revolt, cada trencall, la vida perd una mica més d'espai. Quan hi entres, ja s'ha escolat del tot.

Les avingudes estan plenes de la runa que els coets i els morters s'enduen de les parets, els cables elèctrics pengen capriciosament de les torres, la sorra dels jardins s'escampa per la calçada, de tant en tant un coet rus clavat a l'asfalt treu la cua i el forat d'un morter, amb l'esquitx estampat al voltant, obliga el conductor a fer ziga-zagues.

Al Sàltivka ens aturem i rodem "stand-ups" (el petit speech que acaba sempre amb el "... Fulano de tal, TV3, Sàltivka") fins que les detonacions es multipliquen. "Són els nostres; els trets van cap enfora" ens diu l'Oleg, un veí que ha marxat del barri, però que hi torna per vigilar el pis i apagar els focs que els bombardejos hi provoquen. "Hem de marxar --ens diu el Dima--. Ara vindrà la resposta russa en forma de morters, de grads o d'altres coets."

L'Àlex de Barreda i l'Òscar Armengol enregistrant un "stand-up" per a la crònica que preparem a Sàltivka. No hi ha gaire temps per preparar-lo i executar-lo. Mentre l'enregistren, el Dima ens demana de sortir ràpid i posar-nos a cobert (TV3)

11.00

Reculem cap a l'hotel. Sortint del barri passem per davant del mercat de Barabashov, el firal cobert més gran d'Europa. Part de les instal·lacions, consumides per les flames posteriors a l'impacte d'un míssil, mostren al carrer la devastació que hi ha a dins. Arribem a l'hotel en un tres i no res. Els carrers estan buits, tenim avingudes de sis vials a la nostra disposició i els checkpoints són molt menys rigorosos que a Kíiv.

Bocins de coets de 122 mm i 220 mm llançats des de plataformes mòbils Grad o Uragan apareixen arreu (TV3)

12.00

A l'hotel, havíem demanat una sala on poder treballar. Ens ofereixen la sala de conferències, que sembla un petit cinema amb confortables butaques. Serà el nostre centre d'operacions els dies que serem a Khàrkiv.

L'hotel és un establiment a tocar del centre, a la vessant oest de la ciutat. I en lloc de clients, hostatja gent que fuig de la guerra i persones necessitades. La invasió va agafar el director a Kíiv, i quan va aconseguir tornar a Khàrkiv, amb la idea de tancar l'hotel i sortir del país, es va trobar amb 30 persones que s'hi havia instal·lat perquè no tenien on anar. I va decidir mantenir l'hotel obert i reconvertir-lo en refugi. Se'n surt amb el menjar, però les implacables factures de llum i gas amenacen la viabilitat del projecte humanitari i la del negoci d'hostaleria.

Escampall de material d'edició a la sala de conferències de l'hotel. El Dima i l'Òscar, en plena operació de traducció d'entrevistes per poder, posteriorment, extraure'un un tall per incorporar a la crònica

13.00

Arribem a l'hotel i ens posem a treballar en la peça, que ha de ser a l'aire d'aquí una hora i mitja. Un cop l'Àlex ha buidat les imatges a l'ordinador, treballem les traduccions amb l'Olga. Escoltem què hem recollit de les persones entrevistades, triem què volem, ho transcrivim i ho incorporem al vídeo. Mentre traduïm, l'Àlex bolca les imatges a l'ordinador. Redacció ràpida, locució i comencem a editar el vídeo.

"I si arrenquem amb aquest pla general?" "És descriptiu, però li falta força." "Ajusta el nivell de l'off." "Revisa el muntatge..." "No badem que ens atrapa el TN!"

La circulació per Khàrkiv és rapidíssima. No hi ha cotxes als carrers i en moltes zones no funcionen els semàfors. Els checkpoints són l'únic factor d'alentiment (TV3)

14.00

Enviem el vídeo a Sant Joan Despí i gaudirem dels 20 minuts del dinar. Plat únic i sense gaire varietat. A la cuina hi ha poc menjar. Fan bullir el que tenen en una olla de grans dimensions... i a dinar. Avui, sopa borsch, el plat nacional fet amb verdures, remolatxa i carn de porc. Una bomba calòrica que ens mantindrà drets una tarda sencera.

Mentre rostem el plat rascletant amb la cullera, sentim mitja dotzena d'explosions. Les finestres tremolen. Són més intenses del que és habitual. "Han caigut a prop", diu el Dima.

Artificiers ucraïnesos miren de retirar les restes d'un coet que una estona abans s'havia incrustat a l'asfalt, davant el Palau dels Casaments, un dels palauets que hi ha al cor de la ciutat de Khàrkiv

15:00

Minuts després, l'Olga, la fixer, ens diu que el primer balanç de l'atac, segons la ràdio nacional, és de dues persones mortes i que ja se sap on han caigut. "No és lluny d'aquí" afegeix. Deixem el plat a taula i sortim disparats cap allà. Hi trobem els bombers apagant el foc que un dels coets ha causat. Hi ha hagut diverses explosions, totes al voltant del Palau Yuzefovych, el Palau dels Casaments, un dels centres on es registren i celebren els matrimonis civils a la ciutat. Resseguim els llocs dels impactes. El paisatge no ens és desconegut: façanes trinxades, vidres trencats escampats arreu, runa per terra i olor de cremat.

L'Àlex salta del cotxe i enregistra el foc, com treballen els bombers, els artificiers intentant desclavar un coet de terra, els veïns terroritzats que miren d'abastar, incrèduls, la destrucció que en pocs segons els ha capgirat el barri.

Gravarem també una entradeta: el periodista, des del lloc dels fets, els comenta i aporta una informació vivencial del que hi passa. Aquesta informació es complementarà amb la que aconseguim recollir --de fonts com més properes millor-- sobre els fets.

Fem diverses entrevistes (que no aprofitarem) i truquem a Sant Joan Despí per oferir el que tenim. El "Telenotícies vespre" incorpora l'entradeta enregistrada a l'escaleta (el guió de l'informatiu).


17.00

A tota pastilla, amb el petit cotxe del Dima, tornem cap a l'hotel. L'Òscar està elaborant la peça del "TN vespre" amb informació actualitzada sobre l'atac del mercat i amb testimonis que el "TN migdia" no ha pogut recollir. Despleguem els dos ordinadors (redacció i edició) i cadascú es concentra en la seva feina.

A vegades, m'aturo un moment, i gaudeixo d'aquell instant. Dues o tres persones, cadascuna en el seu àmbit, treballen intensament sobre un mateix vídeo, intuint què fa la resta i sabent que la feina del productor, que farà possible que la peça arribi a Sant Joan Despí; el reporter gràfic, que crea el relat visual; i el tercer mosqueter, el reporter, que hi posa la narració informativa, acabaran fonent-se en una mena de crescendo harmònic que es resol amb l'emissió, la prova del cotó de moltes hores de treball. Quin regal de la vida, aquest ofici!

Sobre el terreny, rellegint les notes per enregistrar un "stand-up" que s'ajusti al relat sencer de la crònica com un guant. I amb el temps limitat. El que sembla una cursa d'obstacles, acaba convertint-se sempre en un repte apassionant

19.00

Enviem les peces a Sant Joan Despí. Ho podem fer través del sistema Live-U, que crea un gran ample de banda fent servir diverses companyies telefòniques simultàniament, amb un enllaç directe amb el sistema d'ingesta d'imatges de TV3, o a través de sistemes d'enviament com Wetransfer. Sovint, davant problemes de connexió, els posem en marxa tots alhora per garantir la tramesa de les peces.

El moment dels enviaments pot generar un enorme estrès. És, literalment, un compte enrere amb el percentatge de vídeo tramès i el temps que li queda per completar-se. El bloqueig de l'enviament, per raons tan prosaiques com una apagada elèctrica a l'hotel, la caiguda del wifi o un canvi de configuració, formats, còdecs... pot generar una angoixa que només cessa quan des de Sant Joan Despí et confirmen per telèfon que han rebut els vídeos i que estan bé.

El moment de l'enviament. Sovint arriben a Sant Joan Despí pocs minuts abans de l'emissió, amb els telenotícies ja en marxa. Els nervis que es generen en origen i en destí, reflectits en aquesta imatge (TV3)

20.00

Ens asseiem a sopar. Com cada dia, ens porten a taula un únic plat amb el que el cuiner, un gegant ple de bonhomia que treballa a canvi que el deixin aixoplugar la família a l'hotel, ha pogut combinar. Aquesta nit toca una mica de pollastre arrebossat i un puny d'amanida de col.

Al costat de la nostra taula, il·luminats amb les espelmes d'un canelobre, hi sopen les famílies desplaçades que sovint ajuden a parar taula, a la cuina, la bugaderia o en altres menesters.

L'hotel on ens vam allotjar va resultar ser una dels milers d'històries de solidaritat i resiliència que envolten la guerra, i va merèixer una crònica. El propietari l'ha convertit en un racó de solidaritat. I els "clients" que hi té són veïns de la ciutat que han fugit dels barris més castigats. No paguen. Ajuden en el que poden.

21.00

Amb l'ordinador damunt la taula, i amb un te o amb el shot de vodka de cortesia, veiem el "Telenotícies vespre" a la web. És el moment de valorar la feina dins el context de tot el programa informatiu. Els nostres relats dins el gran relat que és el telenotícies. Mentre seguim l'emissió, comentem, apuntem, matisem... L'Olga, el Dima i el Vitya segueixen la narració visual. Només entenen els inserts d'entrevistes, que ells mateixos ens han traduït. Sovint ens diuen que, malgrat no comprendre el que diem, han copsat la història que les imatges expliquen. Quan això passa, la satisfacció m'envaeix: el relat visual és prou poderós per viure sol al marge de la veu. Televisió!

 

22.00

Hora de recloure's. La direcció de l'hotel ens ha demanat de no encendre cap llum a l'habitació. Ens hi movem amb la llanterna del telèfon mòbil. La solució per poder treballar encara una mica abans de ficar-nos al llit és fer servir l'única estança que no té finestra a la façana, el bany: tancar-s'hi i muntar-hi una petita oficina. Allà, amb l'ordinador a la falda, cables arreu i papers al plat de dutxa, és el moment de polir les notes recollides durant el dia, respondre missatges i correus urgents i, sobretot, mirar d'esbossar el plàning per a l'endemà.

L'objectiu serà buscar i trobar la gent que es veu obligada a malviure a la xarxa de metro de la segona ciutat del país i als soterranis d'edificis que les bombes castiguen i destrueixen. El destí serà l'estació de metro de la plaça de la Constitució i, sobretot, Sonyatxnyi, un barri abandonat a la seva sort al sud-est de la ciutat, a tocar de la línia de front.

Nosaltres dormim a l'hotel. Però molta gent, a Khàrkiv, dorm en soterranis insalubres o al metro, com en aquest vagó d'un comboi aturat a l'estació de la plaça de la Constitució

23.00

Ja al llit, embolcallat per la foscor, és el moment de trucar a casa. Tot bé. Tot a lloc. Seguim els plans i no hem patit cap contratemps. Ens estem movent per on prevèiem i, malgrat la lentitud i els imprevistos, arribem on ens proposem.

L'afecte corre per les autopistes de la informació i viatja en els dos sentits entre Khàrkiv i Catalunya. "Aneu molt amb compte, bona nit."

La trucada em torna al cap un pensament que em ressona des del dia de l'atac. Som en una guerra oberta i sense treva i tenim llum, aigua, gas i connexió a internet gairebé de forma ininterrompuda. L'absurd dins l'absurd.

No faig allò d'apagar el llum, perquè no està encès.

De fons, el soroll sord de les bombes que cauen als arrabals de la ciutat.

ARXIVAT A:
Ucraïna
Anar al contingut