Quan Manchester mirava Granada

El 1954, el Regne Unit, no sense polèmica, va acceptar que, igual que als Estats Units, havia d'existir un servei de televisió privada i comercial independent de la BBC. El debat, ardent a Westminster i a la premsa britànica, es va apaivagar amb l'establiment d'una autoritat que supervisaria el desenvolupament i la gestió del nou canal. Havia nascut Independent Television, que ha arribat fins als nostres dies amb els noms comercials d'ITV, STV (Scottish Television) a Escòcia i UTV (Ulster Television) a Irlanda del Nord.

I és que, des del començament, ITV no va ser un canal centralitzat a Londres. Era una suma d'emissores regionals operades per diverses productores que van concórrer per obtenir la llicència corresponent, amb l'excepció dels serveis informatius nacionals, que sí que treballaven des de la capital. Aquestes empreses s'encarregaven de garantir la producció de programes i notícies locals en cadascuna de les emissores, si bé diversos d'aquests programes es podien emetre en altres canals regionals o a tota la xarxa. És una fórmula que encara funciona avui. I, si bé les quinze productores de temps enrere s'han anat fusionant i concentrant en només dues, alguns dels continguts que produeixen els estudis d'ITV a Manchester encara s'identifiquen amb el nom original de l'emissora, Granada Television, del qual va ser responsable un dels empresaris de la comunicació i l'espectacle més poderosos de les illes Britàniques: Sidney Bernstein.

Bernstein no era de Manchester, sinó del comtat de Sussex, a l'est de Londres. Hi va néixer el 1899. Era l'hereu d'una família que posseïa alguns dels primers cinemes oberts a la Gran Bretanya, però que també tenia interessos en els sectors editorial, immobiliari, comercial i de l'oci. El 1922, després de la mort del seu pare, Sidney i el seu germà Cecil van agrupar la seixantena de cinemes i teatres que gestionaven en una mateixa cadena, que van anomenar Granada. Anys abans, Bernstein havia quedat frapat pels monuments i l'arquitectura de la ciutat nassarita durant una visita turística: l'embruix que Granada va exercir sobre ell va acabar convertint-se en història de la televisió britànica i europea.

Amic íntim d'Alfred Hitchcock, i ja remarcat per les seves idees antifeixistes (va importar les pel·lícules de Sergei Eisenstein al Regne Unit i, durant la Segona Guerra Mundial, va acollir a Anglaterra actors i directors jueus com ell o perseguits pel nazisme i va produir nombrós material cinematogràfic antinazi i probritànic), Bernstein va concórrer el 1954 a la llicència d'ITV al nord d'Anglaterra. Sent pràcticament londinenc, era xocant, però la decisió obeïa a dos motius. Un, de més prosaic: la majoria de cinemes i teatres de la seva xarxa eren a Londres i a les regions del voltant i, d'aquesta manera, s'assegurava que la seva televisió no li perjudicaria el negoci. I en segon lloc, com ell mateix va explicar:

"El nord tenia una gran tradició cultural local i oferia una gran possibilitat de desenvolupar una escena pròpia al marge de la metròpoli londinenca. El nord és una societat molt compacta, indígena, industrial: un grup cultural molt homogeni amb una tradició musical, teatral, periodística i literària molt important. I, per altra banda, si agafes un mapa de la concentració de la població al nord i el compares amb un mapa dels llocs on més plou, de seguida es veu que el nord és un lloc ideal per a la televisió."

Bernstein va obtenir la llicència i va fer construir els primers estudis específicament pensats per a la televisió al Regne Unit el 1956, els Granada Studios, quan a la Granada original la televisió era encara ciència-ficció. Els va aixecar al centre de la ciutat, a Quay Street, en ple districte de negocis, i va ordenar que per sobre del sostre s'hi aixequés una torre de telecomunicacions que feia visible (i imponent) l'edifici des de molts quilòmetres a la rodona, una marca de l'"skyline" de Manchester. Als estudis de Granada Television es va celebrar la primera actuació televisiva dels Beatles, el 1962, s'hi va enregistrar durant molts anys la sèrie "Coronation Street", encara en antena (i emesa parcialment a TV3 sota el nom El meu carrer), i s'hi van produir desenes de programes d'impacte nacional que són història de la televisió britànica. Granada Television va arribar a produir un 25% de tot el contingut emès per la xarxa d'ITV.

Segurament, cap altre nom d'una ciutat espanyola ha estat tan pronunciat al Regne Unit com el de Granada, i la sort del sorteig de Nyon va voler que l'equip de la capital andalusa s'enfrontés amb el Manchester United als quarts de final de l'Europa League. A finals dels 60, ITV va posar en antena diversos programes futbolístics regionals per competir amb el "Match of the Day" de la BBC, sota l'epígraf "The Big Match". Amb la veu del comentarista Gerald Sinstadt, que va esdevenir molt popular, els resums del Manchester United eren dels més habituals en l'espai. I, així, el Manchester United es veia a Granada. Com ara.