Mig segle del primer vuitmil català
Cinquanta anys després, recordem alguns dels moments més desafiants del viatge a l'Annapurna Est amb alguns dels seus protagonistes
Fa cinquanta anys, en un temps en què l'alpinisme català explorava encara els seus límits, una expedició integrada per nou membres va conquerir l'Annapurna Est (8.026 m)*, un cim subsidiari de l'Annapurna principal (8.091 m). Era el 29 d'abril de 1974. Josep Manuel Anglada, Jordi Pons i Emili Civis van assolir aquest vuitmil desafiador al cor de l'Himàlaia, sense fer servir oxigen i sense l'ajuda de xerpes.
Les expedicions d'ara no tenen res a veure amb les dels anys setanta. Com recorda Emili Civis, "l'expedició es va començar a muntar dos anys abans. A part del suport econòmic, que va ser complicat de completar, calia buscar tota la informació possible.
I en aquella època no era gens fàcil, i no té res a veure amb l'actualitat i internet. El Manel --referint-se a Manuel Martín-- i jo vam sortir un mes abans de Barcelona per anar a buscar el material de Bombai i d'aquí en camió a Pokhara --al voltant de 2.000 quilòmetres per carretera-- i pràcticament vam trigar un mes a arribar a destinació".
Els sherpas, que no tenien el nivell alpinístic d'ara, es van negar a pujar al camp III, 6.500 m, després de veure les restes d'una monumental allau al camp II.
La travessa cap al cim no va estar exempta de reptes. Al voltant de cent cinquanta culis o portadors i sis xerpes es van unir a l'equip per transportar més de 7.000 quilos de material al llarg de tres setmanes d'esgotadora aproximació.
En una època en què la logística era un repte encara més gran que la mateixa escalada, hi va haver infinitat de problemes. Els culis anaven molt mal equipats, i fins i tot hi va haver alguna plantada dels portadors que es va solucionar amb més diners.
Inicialment l'expedició, que van idear en el nucli dur Anglada, Pons i Civis, perseguien l'ascensió a l'Annapurna (8.091 m), que va ser el primer cim de vuit mil metres assolit per l'home. Van ser els francesos Maurice Herzog (1919-2012) i Louis Lachenal (1921-1955) els qui van coronar la muntanya el 3 de juny de 1950.
Jordi Pons va reconèixer que "hi va haver canvi de plans tot just arribar al camp base, a 4.500 metres, el 4 d'abril. Una vegada en el lloc vam comprovar que la ruta resultava extremadament perillosa perquè hi havia allau constants. Va ser llavors quan vam decidir centrar-nos en el cim oriental, que fins aleshores era verge".
Jordi Pons: "Al camp III, 6.500m, vam decidir fer una cordada de tipus alpí, carregant la tenda, el material i el menjar per fer cim en dos dies des del camp V a 7.400 metres"
Jordi Pons recorda perfectament l'aventura. Als seus 90 anys manté una activitat muntanyenca insòlita i no té problemes de memòria. El veterà alpinista va remarcar que el moment més crític va ser quan els xerpes es van negar a pujar i van haver de prendre la determinació de dividir la cordada d'atac.
Quan sis dels nou expedicionaris estaven al camp II van patir les restes d'una allau monumental provocada per l'ona expansiva dels seracs de la cara nord i van pensar que s'acaba l'expedició allà. Les restes van acabar a no més de cent metres d'on ells tenien les tendes. Només vam perdre la motxilla de Manuel Martín i una olla.
Pons rememora que "afortunadament tot va quedar en un fort ensurt. Després d'això, els xerpes es van negar a pujar al camp III perquè els feia por. Llavors vam prendre la determinació que un equip faria cim i l'altre faria de suport. Els sis vam pujar al camp III, 6.500 m, amb queviures i material gas i a partir d'aquest punt vam decidir fer una cordada de tipus alpí, carregant tenda i menjar per fer cim en dos dies des del camp V a 7.400 metres". L'equip de suport va estar format per Xavi Pérez, Antoni Villena i Manel Martín, que van anar a rebre'ls en el seu agònic descens.
L'últim dia van ascendir els 600 metres des del campament V fins a la cima, a la qual van arribar a les nou del vespre. No va ser fàcil ja que moure's a la coneguda zona de la mort, a partir dels 7.800 m, és molt lent i la dificultat de respiració és un problema. No hi va haver fotos.
Els 9 alpinistes de l'expedició a l'Annapurna Est de 1974
Josep Manuel Anglada i Nieto (Barcelona, 1933). Cap d'expedició
Jordi Pons i Sangenís (Barcelona, 1933). Director tècnic
Mariano Anglada i Lasierra (Barcelona, 1917-2010). Metge expedició
Enric Benavent i Mata (Barcelona, 1924-?). Tresorer
Eduardo Blanchard Castillo (Bárcena de Cicero, 1915 - Saragossa, 2005)
Emili Civis i Abad (Badalona, 1943)
Manuel Martín i Casado (Barcelona 1945)
Xavier Pérez i Gil (Barcelona, 1948)
Antoni Villena i Segura (Barcelona, 1937)
(*) L'any 2020 el Centre Aeroespacial Alemany va mesurar la muntanya i va fer públic que feia 7.986 metres.
