Gran extensió seca ocupada anteriorment pel Gran Llac Salat de Utah, el 6 de juliol (Reuters)
Utah, Estats Units

Salt Lake City està perdent el seu gran llac salat per la sequera

El govern de Utah acaba d'aprovar 11 lleis per intentar aturar-ho i evitar una catàstrofe amb dimensions econòmiques, ecològiques i sanitàries

Josep Maria Camps ColletActualitzat

Salt Lake City, capital de l'estat de Utah, als Estats Units, pren el nom del Gran Llac Salat, que té al costat, el més gran d'aquest tipus que hi ha al món.

La seva mida, però, s'ha reduït considerablement els últims anys a causa de la sobreexplotació dels rius que hi aporten aigua i també de l'escalfament planetari.


Dues dècades de sequera

Aquesta és una zona que fa dues dècades que està patint una sequera sense precedents, que ha fet passar la superfície del llac de 8.500 quilòmetres quadrats a menys de 2.400 en poc més de tres dècades.

Hi aboquen aigua sobretot tres rius, el Jordan, el Weber i el Bear, i la major part de l'aigua dels dos primers es destina a usos agrícoles i industrials i ja no arriba al llac.

Utah és l'estat dels EUA que està creixent més econòmicament i demogràficament, i es calcula que, al ritme actual, l'àrea metropolitana de la capital haurà doblat la població el 2040, i passarà de 2 a 4 milions d'habitants.

L'illa de l'Antílop, al Gran Llac Salat, envoltada de terra seca amb sal aquest dimecres (Reuters)

Lleis noves per intentar revertir-ho

Per això, el govern de Utah ha promogut fins a 11 lleis noves per intentar mantenir el nivell de l'aigua del llac, del qual depèn molta activitat econòmica de l'estat.

Segons Tim Hawkes, president de diverses comissions al Parlament de Utah dedicades a polítiques ambientals, cal aconseguir que el llac recuperi superfície:

"A mesura que arribem a aquests nous mínims de rècord, correm el risc que tots els valors que deriven del Gran Llac Salat puguin estar en risc."

"No es pot tenir el pastís i alhora menjar-se'l, no es pot tenir creixement i després voler tenir la gespa verda i tota la resta, i fer molta activitat agrícola i alhora tenir un entorn saludable."

Es calcula que aplicar les noves lleis costarà uns 80 milions de dòlars, i que sortirà a compte perquè l'objectiu és protegir uns 7.000 llocs de treball i milers de milions de dòlars d'activitat econòmica.


Respirar arsènic

Però no és només un problema econòmic, també sanitari: el vent arrossega la pols de les zones que s'han quedat sense aigua, que contenen elements molt contaminants, sobretot arsènic, però també sulfurs.

El científic de la Universitat de Utah Kevin Perry l'1 de juliol en una zona dessecada del Gran Llac Salat (Reuters)

Kevin Perry, professor de Ciències Atmosfèriques de la Universitat de Utah, que es dedica des de fa anys a recórrer en bicicleta aquestes zones per recollir mostres, preveu que augmentaran molt els càncers a la zona si no s'hi posa remei.

"Si es respira aquesta pols durant un període llarg, com unes dècades o més, es pot afavorir el desenvolupament de diferents tipus de càncers, com els de pulmó o de bufeta, o malalties cardiovasculars."

Important per als ocells migratoris

També és un problema ambiental, perquè uns 10 milions d'ocells migratoris de més de 300 espècies troben a les aigües del llac l'aliment per sobreviure i continuar el camí.

Un bec d'alena americà volant en uns aiguamolls pròxims al Gran Llac Salat el 29 de juny (Reuters)

Es calcula que el Gran Llac Salat de Utah té 8 vegades més sal que els oceans, a causa del fet que està situat en una conca endorreica, és a dir, que no té sortida a cap mar.

Per tant, les sals minerals que hi aporten els rius s'hi han anat acumulant al llarg dels segles i mil·lennis, com passa en altres llacs semblants, com el mar Mort d'Israel.

El precedent del mar d'Aral

El que està passant ara amb el Gran Llac Salat recorda el cas del mar d'Aral, que, amb 68.000 quilòmetres quadrats, era el quart llac més gran del món i fa 15 anys s'havia reduït a 3.300.

El motiu va ser que l'economia soviètica va desviar per a usos agrícoles l'aigua dels rius que hi abocaven, i es va anar assecant a poc a poc a mesura que es va anar evaporant l'aigua.

Fotografies de satèl·lit del mar d'Aral. A l'esquerra, el 1989; a la dreta, el 2014 (Wikipedia-NASA)

 

ARXIVAT A:
Crisi climàtica
Anar al contingut