Podar la vinya amb respecte, una tècnica ancestral per allargar la vida dels ceps

"Abans semblava que si deixaves un tros llarg eres un brut, que no podaves bé."

Durant anys, per podar bé, es creia que s'havia de tallar la branca ben arran. Però en Jaume Nin, com tants altres pagesos que es dediquen a la vinya, va voler saber per què de tant en tant se li moria un cep. Buscant respostes va descobrir la poda de respecte, una tècnica ancestral que es remunta a l'antiga Grècia i que, amb l'exponencial tecnificació del sector de les últimes dècades, havia quedat en desús.

Cada cop que ha de tallar un sarment, la branca del cep, en Jaume ho veu com si li estigués fent una ferida. Partint d'aquí, la idea essencial és fer-li el mínim mal possible, és a dir, podar deixant trossos més llargs de la fusta.

"Ens hem adonat que aquelles ferides que se li feien eren la porta d'entrada de fongs i altres malalties de la fusta. Es tracta de deixar que les fustes que no es volen, s'assequin a la planta i que facin de segell a la ferida que s'havia fet.

Li donem llibertat perquè prengui forma i la planta millora. Treu nous brots i et diu on vol que tu li deixis la força i oblidar-se d'aquelles parts que li havíem fet malbé durant tants anys."

La necrosi que es genera en el flux principal a conseqüència del tall fet al sarment és proporcional al diàmetre de la ferida. Per tant, tallar arran és perjudicial per a la vinya. La poda de respecte deixa el con de dessecament i fa un efecte de tap que impedeix que la necrosi arribi a les parts vitals de la planta. Així, s'evita la propagació de malalties de la fusta i es protegeix el cep de plagues i fongs.

"Si s'exploressin per dins aquests ceps, veuríem les ferides grans que se'ls va fer en el seu dia. No és com una malaltia dels humans, que anem molt ràpids, pot trigar entre 3 i 6 anys a mostrar els efectes. És com una sentència a llarg termini."

La poda de respecte pot resultar més laboriosa perquè s'ha d'invertir més temps observant per buscar el millor punt per on tallar, potser no s'aconsegueix tant rendiment, però els avantatges arriben a llarg termini.

Per exemple, de la vinya que treballa en Jaume, al Pla de Manlleu (Alt Camp) a la pròxima verema se n'obtindran uns 3.000 quilos de raïm, una tercera part del màxim possible per la seva extensió si s'explotés fins als límits permesos. Són pocs ceps, doncs, però els que hi ha tenen més de 70 anys, els va plantar el pare d'en Jaume quan era jove, i encara poden viure molts més anys. Una de les claus d'aquesta longevitat, que posteriorment es traslladarà a dins d'una ampolla de vi, ha estat podar-los amb respecte:

"Són autèntics monuments en vida. Està molt bé que les vinyes ens superin a nosaltres en edat i, a més a més, està molt bé que conservem les vinyes que ens han deixat en herència."

A pocs metres d'aquestes vinyes tan velles, n'hi ha unes que no tenen ni un any. El seu tronc amb prou feines sobresurt tímidament uns 10 centímetres de terra. Són de la Teresa, la germana d'en Jaume i, com ell, les va heretar de la seva àvia. Feia dècades que estaven abandonades. El bosc havia guanyat tot el terreny, però ara les ha recuperat i confia que d'aquí uns 3 anys podrà començar a aprofitar el raïm per elaborar un nou vi amb el celler Loxarel, que és de la seva propietat.

"A l'època no era molt habitual que a les noies de pagès els deixessin terres. Normalment, només es deixaven a l'hereu. En aquell moment, la meva família va considerar que tots tres ens dedicàvem a la viticultura i tots tres tindríem una part de les terres."

Quan arribi el dia que s'hagin de podar aquests ceps tan petits, la Teresa té molt clar que serà en Jaume l'encarregat de fer-ho, i ho farà de l'única manera possible per als seus principis, amb respecte. De moment se'ls miren plegats. Sembla que tenen salut i moltes ganes de créixer.