La Llei del Divorci compleix 20 anys amb noves necessitats
La del divorci va ser una llei llargament esperada. La societat dels anys 80 la va assumir amb una notòria tranquil·litat, molt lluny del llibertinatge i de l'abandó d'infants que pronosticaven els seus detractors.
Inicialment, les persones que accedien al divorci eren aquelles que ja tenien una situació molt clonificada, o bé, ja portaven molts anys de convivència amb la nova parella i volien legalitzar la situació, o bé eren persones que havien estat molts anys aguantant una situació dolorosa, que no els era gratificant i que els semblava que era la seva obligació.
Des d'aleshores, ja hi ha a Espanya un milió de persones divorciades, i cada any se'n dicten 40.000 sentències més. Si hi ha fills, només un 12% viuen amb el pare, perquè majoritàriament no ho demanen i per les sentències judicials derivades de l'actual llei.
Aquest i altres motius provoquen que, ja des de fa anys, els advocats de família demanin retocar la Llei del Divorci. Es demana, entre d'altres coses, que es pogui accedir directament al divorci sense necessitat de separació prèvia. També es pretén que, per separar-se de mutu acord, no calgui que hagui transcorregut un any des de la celebració del matrimoni i, per últim, que tot el que fa referència als efectes de la ruptura, és a dir, a com queden les responsabiltats d'aquesta família amb els fills, amb els béns, i les pensions que s'hagin d'establir, s'haurien de matisar molt més: un barem pels aspectes econòmics, uns criteris delimitats per l'atribució de la custòdia i això estalviaria molts enfrontaments en els jutjats.
La llei té altres buits legals com el que fa referència al contacte de menors amb els avis o amb altres membres de la família. I no cal oblidar els problemes provocats per l'impagament de pensions o quan algunes mares no deixen que el pares vegin els seus fills. Amb tot, les persones divorciades i les noves famílies que se'n deriven són ja un fet normalitzat a la societat espanyola del segle XXI.
