Saddam Hussein, gai?
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
Saddam Hussein, gai?
Jeff Steins revela a Spytalk, el blog que publica al "The Washington Post", que l'any 2003, durant la invasió de l'Iraq, la CIA va tenir una idea ben estrafolària per desacreditar Saddam Hussein davant del seu poble. El grup d'operacions especials volia fer un video fals que simulés un acte sexual entre Saddam Hussein i un jove adolescent. Les imatges havien de tenir escassa qualitat, perquè volien fer creure que s'havien filmat amb una càmera oculta.
Quan el cap del departament, James Pavitt, se'n va assabentar, va ordenar aturar immediatament tots dos projectes perquè es va imaginar que no tindrien cap efecte. Va dir que era estúpid pensar que "els tabús eren universals".
"Una relació física inapropiada"
M'ha cridat molt l'atenció com d'aquesta manera tan freda i assèptica Will Folks, un blogger ultraconservador nord-americà, ha definit la relació sentimental que suposadament hauria tingut fa anys amb una candidata republicana al càrrec de governador de Carolina del Sud.
Hauria pogut escollir altres maneres de referir-se al suposat "affaire" sentimental, però crec que Folks ha sabut triar molt bé les paraules, perquè encaixen perfectament amb el tarannà masclista d'aquest gat vell de la política nord-americana, un antic funcionari que va perdre la feina l'any 2005 després que un tribunal el va declarar culpable de violència domèstica.
Ara, cinc anys després, diu que es va entendre (permeteu-me a mi, també, la llicència) amb Nikki Haley, la principal candidata a obtenir un dels càrrecs de governador que estan en joc a les eleccions del novembre. Patrocinada pel moviment d'extrema dreta Tea Party i per Sarah Pallin, Nikki Haley probablement guanyarà amb tota comoditat les primàries, derrotant els altres candidats més moderats i centristes del partit republicà perquè, de moment, no sembla que els seus seguidors hagin donat gaire crèdit a la revelació de Folks. Tant de bo tampoc els importés.
Tots els detalls d'aquesta història típicament nord-americana els trobareu a "The Huffington Post",
A l'Índia hi ha més mòbils que vàters
És absolutament cert. Ho diu un estudi publicat recentment per les Nacions Unides. Es veu que la meitat de la població índia, 563 milions de persones, tenen telèfon mòbil, mentre que només 366 milions tenen lavabo a casa. A proposit d'aquesta increïble revelació, el columnista del "New York Times" Roger Cohen hi reflexiona per arribar a la conclusió que és producte de l'estranya dualitat esquizofrènica de la condició humana. Cohen diu que, en bona part, és conseqüència del triomf dels mercats sobre els governs i, sobretot, de l'individualisme exacerbat, que en el cas del seu país s'exemplifica amb la irrupció de la insurgència populista del Tea Party, una gent que menysprea absolutament el paper regulador del govern i que no dubta a proclamar allò de "vull que em deixeu estar sol". Sol fins que necessiten ajuda, fins que el govern, actuant de Big Brother, ha d'anar corre-cuita a salvar-los de la catàstrofe amb els instruments financers.
És una reflexió profunda i brillantíssima que modestament en aquestes quatre ratlles només pretenc apuntar. Us convido que llegiu l'article íntegre.
Jeff Steins revela a Spytalk, el blog que publica al "The Washington Post", que l'any 2003, durant la invasió de l'Iraq, la CIA va tenir una idea ben estrafolària per desacreditar Saddam Hussein davant del seu poble. El grup d'operacions especials volia fer un video fals que simulés un acte sexual entre Saddam Hussein i un jove adolescent. Les imatges havien de tenir escassa qualitat, perquè volien fer creure que s'havien filmat amb una càmera oculta.
Quan el cap del departament, James Pavitt, se'n va assabentar, va ordenar aturar immediatament tots dos projectes perquè es va imaginar que no tindrien cap efecte. Va dir que era estúpid pensar que "els tabús eren universals".
"Una relació física inapropiada"
M'ha cridat molt l'atenció com d'aquesta manera tan freda i assèptica Will Folks, un blogger ultraconservador nord-americà, ha definit la relació sentimental que suposadament hauria tingut fa anys amb una candidata republicana al càrrec de governador de Carolina del Sud.
Hauria pogut escollir altres maneres de referir-se al suposat "affaire" sentimental, però crec que Folks ha sabut triar molt bé les paraules, perquè encaixen perfectament amb el tarannà masclista d'aquest gat vell de la política nord-americana, un antic funcionari que va perdre la feina l'any 2005 després que un tribunal el va declarar culpable de violència domèstica.
Ara, cinc anys després, diu que es va entendre (permeteu-me a mi, també, la llicència) amb Nikki Haley, la principal candidata a obtenir un dels càrrecs de governador que estan en joc a les eleccions del novembre. Patrocinada pel moviment d'extrema dreta Tea Party i per Sarah Pallin, Nikki Haley probablement guanyarà amb tota comoditat les primàries, derrotant els altres candidats més moderats i centristes del partit republicà perquè, de moment, no sembla que els seus seguidors hagin donat gaire crèdit a la revelació de Folks. Tant de bo tampoc els importés.
Tots els detalls d'aquesta història típicament nord-americana els trobareu a "The Huffington Post",
A l'Índia hi ha més mòbils que vàters
És absolutament cert. Ho diu un estudi publicat recentment per les Nacions Unides. Es veu que la meitat de la població índia, 563 milions de persones, tenen telèfon mòbil, mentre que només 366 milions tenen lavabo a casa. A proposit d'aquesta increïble revelació, el columnista del "New York Times" Roger Cohen hi reflexiona per arribar a la conclusió que és producte de l'estranya dualitat esquizofrènica de la condició humana. Cohen diu que, en bona part, és conseqüència del triomf dels mercats sobre els governs i, sobretot, de l'individualisme exacerbat, que en el cas del seu país s'exemplifica amb la irrupció de la insurgència populista del Tea Party, una gent que menysprea absolutament el paper regulador del govern i que no dubta a proclamar allò de "vull que em deixeu estar sol". Sol fins que necessiten ajuda, fins que el govern, actuant de Big Brother, ha d'anar corre-cuita a salvar-los de la catàstrofe amb els instruments financers.
És una reflexió profunda i brillantíssima que modestament en aquestes quatre ratlles només pretenc apuntar. Us convido que llegiu l'article íntegre.
