La meitat del sou per una habitació precària: impossible llogar un pis amb menys de 30 anys

Només un de cada cinc joves entre 16 i 29 anys ha pogut marxar de la llar familiar per independitzar-se

Leticia MarcosActualitzat

Camina pels carrers de Llefià amb determinació i seguretat. La Gisela, de 23 anys, fa pocs dies va poder llogar una habitació al barri després de mesos buscant per tota la perifèria de Badalona, on volia viure. La carrera i la feina que té a temps complet no li permeten llogar un pis.

I a Sant Roc, la Salut, Llefià o Pep Ventura estava trobant habitacions en unes condicions lamentables: petites, sense finestres, a finques amb problemes estructurals, o fins i tot amb condicions abusives com no poder fer servir la vitroceràmica, l'única manera de cuinar. I cap d'aquestes baixava dels 350 euros al mes.

Uns preus superiors als que trobava per Barcelona, però no es volia moure de Badalona. Per tant, quan va visitar el pis on viu li va semblar la millor opció: paga la meitat del seu sou, 450 euros, per una habitació a un pis compartit amb quatre persones més a Llefià. Un pis que la Gisela Bermúdez descriu amb tot detall, ja que no el vol ensenyar, per por que la facin fora:

"El propietari ha fet obres i ha tret el menjador perquè hi hagi més habitacions, i totes estan numerades, com una pensió".

 

Un pis pel qual el propietari està traient uns 2.000 euros al barri de Llefià, però, com lamenta la Gisela, els joves no tenen altres alternatives més que compartir amb gent que no coneixen de res:

"I si les coses no surten bé, i haig de deixar l'habitació què faig? On vaig? A casa de la meva mare, que està a punt de tenir la cinquena convocatòria de desnonament?"

Els seus problemes per accedir a un habitatge venen de lluny. Amb 12 anys, la seva mare i ella van haver de deixar el pis on vivien, i van començar a voltar per cases de familiars i amics. Van arribar a fer una dotzena de mudances fins que van acabar ocupant.

Ella es va emancipar fa un any vivint a casa d'amics i la seva mare afronta un cinquè intent de desnonament. Aquesta precarietat va portar la Gisela al Sindicat d'Habitatge de Badalona perquè ajudessin la seva mare. Ara també hi milita per ajudar altres famílies i també per crear una xarxa d'ajuda mútua:

"El tema de l'habitatge ens treu oportunitats als joves i ens manté en una constant ansietat de no sé a on aniré demà o què passarà si perdo la feina."


Només el 20% dels joves d'entre 16 i 29 anys estan emancipats

Totes aquestes dificultats fan que a Catalunya només el 20% dels joves d'entre 16 i 29 anys estiguin emancipats. El darrer estudi de l'Observatori d'Emancipació, que depèn del Consell de Joventut d'Espanya, també posa en relleu que Catalunya és la comunitat on més gent s'emancipa, i on el 80% dels joves comparteixen pis per la impossibilitat de pagar ells sols un pis de lloguer o de compra.

De fet, el sou mitjà en aquestes franges d'edat és de 1.140 euros al mes, i amb això no poden ni pagar els preus que s'estan demanant ni complir les condicions que posen els propietaris.

 

La Pili Sánchez tampoc ha pogut llogar un pis amb les seves amigues malgrat que una d'elles té un contracte fix a temps complet, i ella, un de mitja jornada. Ens explica que ja s'estan demanant dos contractes i dues nòmines, i, com que es volien emancipar, van acabar ocupant un pis d'un banc a la perifèria de Mataró:

"És que llogar per a la gent jove és impossible, no tenim contractes estables ni nòmines. I quines alternatives ens queden? Ocupar, però que tampoc és l'ideal perquè estàs amb l'aigua al coll i amb por i angoixa que et desnonin".


Elles encara no tenen data de desnonament, però arribarà, i els sindicats d'habitatge denuncien que, en molts casos, els serveis socials no els estan fent certificats de vulnerabilitat ni els estan oferint l'alternativa d'anar a una pensió temporal, com ens explica l'Albert Freixa del Sindicat d'Habitatge de l'Eixample. 

"Als joves se'ns està tractant com a adults de segona. No tenim aquest trampolí temporal, ni aquesta petita plataforma de subsistència de caritat que et permet trampejar a l'habitació d'una pensió. Et diuen que vagis a casa dels teus pares, i si no hi pots anar, ja t'ho faràs", assegura.

De fet, en el cas de la Pili, ella no podrà tornar amb els seus pares:

"Ells estan pitjor que jo. Tenien una hipoteca variable, els hi han pujat el doble i no ho poden pagar. Ara estan en un procés judicial que tard o d'hora els traurà de casa. Per mi tornar de casa no és una opció. Estem a un sistema que normalitza que es deixi una família amb nens petits al carrer o que els joves no puguem accedir a un habitatge".


Segons les dades de l'Observatori de l'Emancipació, el 20% dels joves que tenen feina estan en risc d'exclusió social, i demostren, amb dades, que tenir estudis no garanteix poder-se emancipar, ja que només el 23% dels joves amb estudis superiors ha pogut marxar de casa.

Una situació que provoca que l'edat mitjana per emancipar-se a Espanya sigui els trenta anys, gairebé a la cua de la resta dels països europeus, en una llista que encapçalen, Finlàndia, Suècia i Dinamarca, amb una edat mitjana d'emancipació de 21 anys.

Una perspectiva lamentable, segons Judith González Rius, portaveu de l'Organització Juvenil Socialista de Catalunya, que denuncia que "l'emancipació està lligada a la precarietat general; ens matem a treballar, fem dues o tres feines temporals, però no podem viure en condicions; ens matem a estudiar, a fer màsters, però això tampoc ens serveix".

Es troben que aquesta dificultat per accedir a un habitatge condiciona la seva vida i el seu futur:

"És molt fort pensar que és una utopia tenir quatre parets i un sostre. No pot ser haver de compartir amb cinc persones fins als trenta anys, no pot ser destinar la meitat del teu sou a pagar l'habitatge que hauria de ser un dret fonamental, és una cosa tan necessària com respirar".

 

 

ARXIVAT A:
Habitatge
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut