El país de les cases obertes
Els dos partits majoritaris a Catalunya han obert les portes en els seus congressos consecutius per sortir a buscar la condició de ser majoritaris de debò en les pròximes eleccions catalanes. Convergència Democràtica ho feia la setmana passada refermant-se en la Casa Gran que Artur Mas va començar a dibuixar fa poc més de mig any sobre els fonaments del dret a decidir i el PSC ha tancat el seu conclave aquest diumenge amb el projecte de la Conferència Oberta, que també busca aglutinar sectors fora del partit i els convoca l'any que ve a reflexionar-hi conjuntament. Les idees ja es veuran, però al final les faves surten comptades: els dos grans no ho són prou per governar o per fer-ho sense peatges. Amb aquesta circumstància el PSC es remira la seva fortalesa del milió i mig de vots a les generals i busca retenir el màxim d'aquests votants que no li són propis en vistes al Parlament català.
Per això el PSC ha començat una extensió cap al centre polític agitant la bandera del pragmatisme. Les resolucions estratègiques de l'11è Congrés no modifiquen l'ideari dels socialistes catalans respecte de fa una setmana, i de fet refermen sovint la posició ja defensada al govern davant els seus socis o en programes electorals i altres documents. Ara bé, a CiU li atribueixen que torna a buscar la lluna i en contraposició es presenten com els dels peus a terra atenent les demandes reals. En aquesta línia de transversalitat ja han fet gestos durant el congrés on s'ha sentit parlar, a més dels sindicats, el president de la patronal Foment del Treball, Joan Rosell, davant el miler llarg de delegats socialistes.
Tenir convocat el congrés a tres setmanes de la data que l'Estatut marca per pactar el finançament també t'acaba condicionant els missatges i més si Zapatero t'hi ve de convidat. A José Montilla li ha servit per etzibar-li en públic i amb pocs miraments el discurs de governant davant el líder del partit germà recordant-li que va votar l'Estatut i ara l'obliga. Els delegats al congrés passaven de sentir divendres el número 2 del PSOE, José Blanco, prometent respectar l'Estatut en el finançament, i a la clausura Zapatero sense arribar a tant. En aquesta tessitura Montilla prioritzava els interessos de Catalunya als de Zapatero si es veu obligat a decidir. Tornava a aparèixer l'ombra dels 25 diputats del PSC al Parlament espanyol.
Amb aquesta ratificació catalanista es tancava el plàcid congrés destorbat només pel que la direcció no volia que esdevingués el principal debat: l'afer del grup propi a Madrid. Divendres abans de començar ja se sabia com acabaria la resolució: deixant-ne la possible constitució a mans de la direcció per decidir-se quan ho consideri adient, però diferents notables del partit com els consellers Castells o Ernest Maragall havien situat el debat en l'epicentre del congrés des de setmanes abans i dissabte, en comissió, hi van insistir. La negativa a la reivindicació del grup, que s'acaba convertint en la principal petició del sector catalanista del partit, coincidia amb la gestació de la nova executiva i Montilla va trencar la tradició de reservar-se els càrrecs per la matinada. Restablia equilibris anunciant per sorpresa al ple que l'històric del PSC Isidre Molas, de tradició catalanista, és el nou president del partit. Més tard es veuria que Ernest Maragall continuava a la direcció però perdia atribucions. El conjunt de la nova executiva marca continuïtat política però amb gairebé la meitat de renovació de noms. Hi guanya més pes el territori amb nous alcaldes i dirigents no metropolitans i també hi entren valors joves amb responsabilitats al govern o al grup parlamentari. I res de vot de càstig, tots els dirigents han obtingut un plàcid marge superior al 85% dels vots del congrés.
Amb la casa endreçada, Montilla busca, doncs, obrir-la per la banda on es troba CiU, al centre polític. Conscient que l'opció estratègica del tripartit no passa per opes als socis, sinó perquè s'estabilitzin després de quedar-se els diputats que tenien a Madrid a les últimes generals.
Tenir convocat el congrés a tres setmanes de la data que l'Estatut marca per pactar el finançament també t'acaba condicionant els missatges i més si Zapatero t'hi ve de convidat. A José Montilla li ha servit per etzibar-li en públic i amb pocs miraments el discurs de governant davant el líder del partit germà recordant-li que va votar l'Estatut i ara l'obliga. Els delegats al congrés passaven de sentir divendres el número 2 del PSOE, José Blanco, prometent respectar l'Estatut en el finançament, i a la clausura Zapatero sense arribar a tant. En aquesta tessitura Montilla prioritzava els interessos de Catalunya als de Zapatero si es veu obligat a decidir. Tornava a aparèixer l'ombra dels 25 diputats del PSC al Parlament espanyol.
Amb aquesta ratificació catalanista es tancava el plàcid congrés destorbat només pel que la direcció no volia que esdevingués el principal debat: l'afer del grup propi a Madrid. Divendres abans de començar ja se sabia com acabaria la resolució: deixant-ne la possible constitució a mans de la direcció per decidir-se quan ho consideri adient, però diferents notables del partit com els consellers Castells o Ernest Maragall havien situat el debat en l'epicentre del congrés des de setmanes abans i dissabte, en comissió, hi van insistir. La negativa a la reivindicació del grup, que s'acaba convertint en la principal petició del sector catalanista del partit, coincidia amb la gestació de la nova executiva i Montilla va trencar la tradició de reservar-se els càrrecs per la matinada. Restablia equilibris anunciant per sorpresa al ple que l'històric del PSC Isidre Molas, de tradició catalanista, és el nou president del partit. Més tard es veuria que Ernest Maragall continuava a la direcció però perdia atribucions. El conjunt de la nova executiva marca continuïtat política però amb gairebé la meitat de renovació de noms. Hi guanya més pes el territori amb nous alcaldes i dirigents no metropolitans i també hi entren valors joves amb responsabilitats al govern o al grup parlamentari. I res de vot de càstig, tots els dirigents han obtingut un plàcid marge superior al 85% dels vots del congrés.
Amb la casa endreçada, Montilla busca, doncs, obrir-la per la banda on es troba CiU, al centre polític. Conscient que l'opció estratègica del tripartit no passa per opes als socis, sinó perquè s'estabilitzin després de quedar-se els diputats que tenien a Madrid a les últimes generals.
