De ruta per pobles abandonats: Marmellar, a un pas dels 1.000 anys d'història

Tot va començar un diumenge qualsevol. Van sortir d'excursió pel bosc i caminant, caminant, van arribar a un poble abandonat. Allà van passejar entre cases amb el sostre ensorrat, una església en ruïnes i envoltats de camps de vinya que havien quedat absorbits pel bosc...

Aquell diumenge, de sobte, va deixar de ser un dia qualsevol. Alguna cosa es va despertar en l'interior d'en Gener i l'Elisa. Un matrimoni de mitjana edat que des de llavors es van dedicar a buscar i documentar pobles abandonats per Catalunya. Van descobrir-ne un munt i, en molts casos, no calia anar massa lluny. 

Va ser quan en Gener Aymamí va decidir que en faria un llibre, un recull d'itineraris que coincidien amb aquests dos elements: travessar boscos i muntanyes i acabar en un poble que es va quedar deshabitat dècades enrere.

Va començar de més a prop de casa a més lluny i així va acabar sortint publicat durant el primer trimestre d'aquest 2023 el llibre "Rutes pels despoblats del Penedès i l'Anoia" (Editorial Cossetània), que recopila 16 itineraris.

En Gener, però, no va arribar a temps a veure'l publicat. Elisa Tomàs, la seva dona i companya de tantes excursions, continua recorrent camins i corriols.

"Anàvem molt d'excursió i quan veia una casa, feia una foto, feia apunts. Deia, mira això és una casa abandonada, ah! mira un poble i així i així va anar sortint la idea de fer un llibre de pobles abandonats"

El seu fill, l'Oriol, s'ha sumat a la fal·lera que va aflorar en els seus pares de buscar pobles abandonats i, sempre que la feina, la família i els compromisos l'hi permeten, es calça les botes i surt a caminar amb l'Elisa.

"Sembla que hi ha alguna cosa que enganxa, no? Fa una miqueta volar la imaginació i et fa pensar: ostres, com s'ho feien per viure en aquests entorns?"

Avui els acompanyem en un d'aquests itineraris. És inevitable el record d'en Gener. La seva mort és massa recent, però tant l'Elisa com l'Oriol s'ho prenen com una mena d'homenatge.

Recorden moments, s'emocionen, es commouen i, sobretot, s'obliden de la nostra presència. El bosc els captiva i amb el llibre d'en Gener a les mans rellegeixen aquelles paraules que va escriure orientant-los amb tot detall cap a on han d'anar per arribar a Marmellar, un despoblat situat al Baix Penedès.

Visita i història de Marmellar

El poble que va quedar totalment deshabitat a finals dels anys 50. L'església, les seves cases, els antics camins de carro, evoquen un passat ple de vida que es va acabar apagant. Ja cada cop queden menys persones vives que conserven algun record i l'amenaça que l'oblit els acabi esborrant del tot es fa més gran amb el pas del temps.

Tot i això, curiosament, encara hi ha qui es resisteix i fa mans i mànigues per preservar el poc que queda dret de Marmellar.

Jordi Casas és un descendent d'antics habitants de Marmellar i, tot i no ser historiador titulat, ha invertit una quantitat enorme d'hores de la seva vida en arxius i biblioteques per documentar amb rigor la història del poble. Li brillen els ulls explicant-nos detalls de com era la vida al poble quan estava habitat.

"La gent era autosuficient aquí. Tothom tenia les seves bèsties, els vedells, els porcs, tenien els camps, sobretot blat... Va ser a partir dels anys 50 que la gent va marxar perquè aquí no hi havia llum, les condicions de vida eren molt difícils i la gent se'n va anar cap a poblacions que estaven més ben comunicades."

Les últimes habitants de Cal Manso

Continuem caminant i ens endinsem en una història entre ruïnes, bigues corcades i cases que amb prou feines conserven la façana. Arribem a Cal Manso. Allà ens trobem amb la Montserrat i la Maria dels Àngels. Dues germanes que, tot i l'avançada edat, visiten de tant en tant la casa que les va veure néixer. La Montserrat, la gran, tenia 16 anys quan la seva família es va quedar totalment sola al poble. Són les últimes habitants de Marmellar.

"Van marxar ara uns, ara els altres, el pare també es feia gran... Si fóssim tots aquí, la colla, no em faria res. Érem tots amics... però ara és clar, no hi ha ningú. Em sento amb tristesa. És el que hi ha."

La Maria dels Àngels només tenia 4 anys quan van fer les maletes. Amb prou feines conserva algun record, però això no és un problema per plantar-se davant del que va ser casa seva i sentir alguna cosa especial soterrada entre les runes queden d'una part del seu passat.

"Sempre que diuen d'anar a Marmellar soc la primera d'apuntar-me. Sento que hi tinc una arrel, que m'agrada anar a casa. Quan vinc a Marmellar, sempre he de venir aquí a casa."

Mentre les seves cames els ho permetin, a les dues germanes els encanta passejar entre les masies i els carrers per on corrien i jugaven quan eren nenes. Amb una mica d'imaginació resulta senzill dibuixar els records que veuen quan tanquen els ulls. 

Tot i estar abandonat, encara queden capítols per escriure sobre Marmellar més enllà del llibre de "Rutes pels despoblats del Penedès i l'Anoia" i és que aquest 2023 es commemoren els 1.000 anys d'història.

Per aquest motiu, la Montserrat, la Teresa i descendents dels seus habitants com Jordi Casas s'estan organitzant per celebrar un aniversari tan especial. Si no hi ha cap contratemps, a finals de setembre, Marmellar es tornarà a omplir de vida per un dia en una gran festa.