Obama és president perquè és de color caramel?
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
El senador demòcrata Harry Reid ha protagonitzat l'últim escàndol polític de Washington en atribuir-li, en un llibre que acaba de sortir a la venda als Estats Units, unes declaracions molt poc afortunades sobre les característiques racials del president Barack Obama. Durant les primàries de l'última campanya electoral va dir que el llavors senador l'Illinois era popular entre els votants perquè era un negre de pell clara ("light-skinned") que no parla el dialecte negre ("negro dialect"). Reid va admetre haver-ho dit, va demanar disculpes a Obama, i aquest a corre-cuita les va acceptar dient que "el capítol d'aquest llibre estava tancat". Doncs no, el president es va equivocar. Els republicans, fregant-se les mans, van exigir a Reid, que ocupa un lloc destacadíssim en l'escalafó demòcrata (és el seu portaveu al Senat) que dimitís immediatament emparant-se en un argument de pes, ¿Què hauria passat –es preguntava Michael Steele, el president del Comitè Nacional Republicà- si un dels nostres hagués pronunciat una frase semblant? Segur que els demòcrates estarien demanant-nos el seu cap a crits. Segur, no en tenim cap dubte.
Però deixant de banda els polítics, què va passar? Per què Harry Reid va ser tan imprudent i va vessar-la d'aquesta manera? Político.com ho ha explicat molt bé. A l'inici de l'última campanya electoral, els reporters John Heilemann, del "New York Magazine", i Mark Halperin, del "Time Magazine", van demanar poder parlar amb Harry Reid per recollir informació del llibre que estaven escrivint sobre les presidencials del 2008. L'entrevista va tenir lloc en un ambient molt distès. Reid, que és més aviat sec i poc enraonador, aquesta vegada estava molt comunicatiu perquè el seu director de comunicació, el veterà Jim Maley, present també a la trobada, va assegurar-li que tenia el compromís dels dos periodistes que la conversa seria "off the record", esadir, que res del que digués se li podria atribuir explícitament. És per això que Maley no es va ni immutar quan el seu cap va dir allò de la pell clara i del dialecte negre.
Gairabé un any més tard, quan ja ningú recordava res d'aquella entrevista, l'oficina de Reid va rebre un e-mail dels periodistes que demanava precisions i explicacions sobre les dues expressions. L'oficina de premsa va contestar que Reid no tenia res a dir sobre frases extretes d'una conversa "off the record" i que el senador esperava que complissin amb el seu compromís. Els periodistes van contestar que les publicarien perquè, segons havien deixat molt clar a Maley, la conversa, efectivament, seria "off the record", tret d'aquells comentaris en primera persona sobre fets i situacions viscudes personalment per l'entrevistat. No hi va haver manera de fer-los canviar d'opinió i el llibre, titulat finalment "Game Change", ha sortit publicat amb les dues frases maleïdes.
Han passat els dies, la polèmica ha amainat i a Washington gairabé no es parla de la relliscada del senador. No obstant això, la premsa n'ha anat plena i se n'han sentit de tots colors. Aquí recordarem, només, l'article del columnista de "The Wasgington Post" Eugene Robinson, al qual citem, no només per la intel·ligència dels seus arguments, sinó també perquè curiosament té els mateixos trets racials que Obama. Ell també diu que és de color caramel. Doncs bé, Robinson diu que Harry Reid té raó, que als Estats Units, en general, els negres que triomfen són els de pell clara. I convida a analitzar els anuncis publicitaris –la gran finestra de la psique americana, afirma- per adonar-se que els negres de color xocolata i cabells rinxolats són una rara excepció. El periodista diu que Reid va fer un anàlisi sociològic molt bo, però políticament incorrecte. I que més que aquests comentaris el preocupen d'altres citats en el llibre, com un de Bill Clinton, que per intentar convèncer Ted Kenedy de no donar suport a Obama li deixa anar: "Fa uns anys aquest tio ens hauria portat els cafès".
Però deixant de banda els polítics, què va passar? Per què Harry Reid va ser tan imprudent i va vessar-la d'aquesta manera? Político.com ho ha explicat molt bé. A l'inici de l'última campanya electoral, els reporters John Heilemann, del "New York Magazine", i Mark Halperin, del "Time Magazine", van demanar poder parlar amb Harry Reid per recollir informació del llibre que estaven escrivint sobre les presidencials del 2008. L'entrevista va tenir lloc en un ambient molt distès. Reid, que és més aviat sec i poc enraonador, aquesta vegada estava molt comunicatiu perquè el seu director de comunicació, el veterà Jim Maley, present també a la trobada, va assegurar-li que tenia el compromís dels dos periodistes que la conversa seria "off the record", esadir, que res del que digués se li podria atribuir explícitament. És per això que Maley no es va ni immutar quan el seu cap va dir allò de la pell clara i del dialecte negre.
Gairabé un any més tard, quan ja ningú recordava res d'aquella entrevista, l'oficina de Reid va rebre un e-mail dels periodistes que demanava precisions i explicacions sobre les dues expressions. L'oficina de premsa va contestar que Reid no tenia res a dir sobre frases extretes d'una conversa "off the record" i que el senador esperava que complissin amb el seu compromís. Els periodistes van contestar que les publicarien perquè, segons havien deixat molt clar a Maley, la conversa, efectivament, seria "off the record", tret d'aquells comentaris en primera persona sobre fets i situacions viscudes personalment per l'entrevistat. No hi va haver manera de fer-los canviar d'opinió i el llibre, titulat finalment "Game Change", ha sortit publicat amb les dues frases maleïdes.
Han passat els dies, la polèmica ha amainat i a Washington gairabé no es parla de la relliscada del senador. No obstant això, la premsa n'ha anat plena i se n'han sentit de tots colors. Aquí recordarem, només, l'article del columnista de "The Wasgington Post" Eugene Robinson, al qual citem, no només per la intel·ligència dels seus arguments, sinó també perquè curiosament té els mateixos trets racials que Obama. Ell també diu que és de color caramel. Doncs bé, Robinson diu que Harry Reid té raó, que als Estats Units, en general, els negres que triomfen són els de pell clara. I convida a analitzar els anuncis publicitaris –la gran finestra de la psique americana, afirma- per adonar-se que els negres de color xocolata i cabells rinxolats són una rara excepció. El periodista diu que Reid va fer un anàlisi sociològic molt bo, però políticament incorrecte. I que més que aquests comentaris el preocupen d'altres citats en el llibre, com un de Bill Clinton, que per intentar convèncer Ted Kenedy de no donar suport a Obama li deixa anar: "Fa uns anys aquest tio ens hauria portat els cafès".
