Momentum
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
El segon any de presidència de Barack Obama està sent significativament diferent del primer. Durant l'any passat es va dedicar, fonamentalment, a resoldre els problemes heretats, però, en canvi, en aquests primers mesos del 2010 ja ha pogut començar a desenvolupar el seu propi programa polític. El 2009 va ser l'any del pla de rescat i d'impuls econòmic, el de la reorientació estratègica de les guerres de l'Iraq i l'Afganistan, i el de la reconciliació amb la resta del món. En canvi, des del gener, Obama ja ha pogut ser més autònom, molt menys esclau de les rèmores del passat, i ha estat en disposició d'implementar algunes de les seves promeses electorals com la reforma sanitària i la seva visió sobre el món nuclear.
Centrant-nos en aquest últim punt, que constitueix el seu primer èxit diplomàtic -el Nobel de la Pau ha quedat en segona posició- i que ha assolit gràcies a l'habilitat que ha demostrat a ser capaç d'encaixar tres peces en molts pocs dies: la firma del Tractat de Reducció d'Armes Estratègiques (START), la reforma de la doctrina sobre l'ús d'armes atòmiques i els compromisos adquirits pels participants de la cimera sobre seguretat nuclear celebrada a Washington. Totes tres iniciatives, al marge d'atorgar a Obama allò que en anglès anomenen "momentum" i que aquí podríem traduir per iniciativa política, mostren molt clarament el caràcter, el tarannà, i, sobretot, la naturalesa política de l'inquilí de la Casa Blanca. Hem obviat expressament el terme ideologia perquè Obama sembla que no en tingui. Molts observadors han assenyalat que el seu pragmatisme exacerbat l'ha dut a renunciar a tenir-ne una. Per ell, el que compta són els principis, no pas les ideologies, que les considera interpretacions esbiaixades de les veritats fonamentals. És quasi kissinguerià, com diu "The New York Times".
Impulsat, doncs, per aquesta creença, Obama ha enterrat definitivament la guerra freda en fer evident en la nova doctrina nuclear que Rússia i la Xina ja no són els veritables enemics atòmics dels EUA, i que ho són, en canvi, l'Iran, Corea del Nord i, sobretot, Al-Qaeda, si mai aquesta xarxa terrorista té l'oportunitat d'adquirir armament nuclear al mercat negre. Però el que és més important és que ha sabut convèncer d'això la resta del món i que com a conseqüència cada cop semblen més immediates les sancions econòmiques contra Teheran.
I com s'ho ha fet. Doncs, gràcies al fet que, com diu "The Washington Post", ha sabut traduir la seva popularitat i prestigi internacional en suport a la seva agenda diplomàtica. I això s'ha evidenciat ben clarament durant els dos dies que ha durat la cimera de Washington. Gràcies al seu glamur i a la seva popularitat ha pogut reunir a la capital federal 46 líders mundials -això no passava des de feia 75 anys- que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir a la foto, malgrat que alguns d'ells han confessat que la cimera ha estat més aviat avorrida i que els acords assolits han estat més aviat modestos. I ha estat en aquest escenari que Obama ha volgut reivindicar-se com a líder mundial.
És massa aviat per dir si se n'ha sortit, però és evident que ha fet un pas important en aquesta direcció en aconseguir arrencar de tots els assistents el compromís d'extremar els controls sobre els arsenals nuclears, un material molt llaminer per a les xarxes terroristes. Diuen que l'èxit de la cimera es deu a la força moral que va adquirir el president nord-americà al col·locar amb èxit les dues primeres peces del puzle: la signatura del tractat START, que redueix considerablement els arsenals nuclears estratègics de russos i nord-americans, i la promulgació de la nova doctrina militar que limita l'ús de les armes nuclears exclusivament contra aquells països que tenen la bomba atòmica i que no han signat el Tractat de No-Proliferació Nuclear. És a dir, l'Iran i Corea del Nord.
Als Estats Units els analistes han debatut molt sobre aquest punt. Els republicans l'acusen d'haver afeblit el poder dissuasiu nord-americà i, en canvi, els liberals lamenten que no s'hagi compromès emfàticament a no ser mai el primer a prémer el botó nuclear. I és que és aquí on es manifesta una altra de les seves característiques més marcades, el seu centrisme. Obama no és en termes polítics ni un aventurer, ni un esbojarrat. És molt més conservador del que voldrien molts dels qui el van votar.
Em resum, doncs, pragmàtic, centrista i bon estrateg. Tres qualitats que el poden ajudar a superar amb èxit el pròxim examen, la reunió del mes que ve a Nova York dels països signants del Tractat de No-Proliferació Nuclear, entre ells l'Iran. Just llavors el Consell de Seguretat de les Nacions Unides estarà debatent quin règim de sancions imposa a Teheran. Si el passa amb nota, el seu lideratge es pot començar a consolidar.
Centrant-nos en aquest últim punt, que constitueix el seu primer èxit diplomàtic -el Nobel de la Pau ha quedat en segona posició- i que ha assolit gràcies a l'habilitat que ha demostrat a ser capaç d'encaixar tres peces en molts pocs dies: la firma del Tractat de Reducció d'Armes Estratègiques (START), la reforma de la doctrina sobre l'ús d'armes atòmiques i els compromisos adquirits pels participants de la cimera sobre seguretat nuclear celebrada a Washington. Totes tres iniciatives, al marge d'atorgar a Obama allò que en anglès anomenen "momentum" i que aquí podríem traduir per iniciativa política, mostren molt clarament el caràcter, el tarannà, i, sobretot, la naturalesa política de l'inquilí de la Casa Blanca. Hem obviat expressament el terme ideologia perquè Obama sembla que no en tingui. Molts observadors han assenyalat que el seu pragmatisme exacerbat l'ha dut a renunciar a tenir-ne una. Per ell, el que compta són els principis, no pas les ideologies, que les considera interpretacions esbiaixades de les veritats fonamentals. És quasi kissinguerià, com diu "The New York Times".
Impulsat, doncs, per aquesta creença, Obama ha enterrat definitivament la guerra freda en fer evident en la nova doctrina nuclear que Rússia i la Xina ja no són els veritables enemics atòmics dels EUA, i que ho són, en canvi, l'Iran, Corea del Nord i, sobretot, Al-Qaeda, si mai aquesta xarxa terrorista té l'oportunitat d'adquirir armament nuclear al mercat negre. Però el que és més important és que ha sabut convèncer d'això la resta del món i que com a conseqüència cada cop semblen més immediates les sancions econòmiques contra Teheran.
I com s'ho ha fet. Doncs, gràcies al fet que, com diu "The Washington Post", ha sabut traduir la seva popularitat i prestigi internacional en suport a la seva agenda diplomàtica. I això s'ha evidenciat ben clarament durant els dos dies que ha durat la cimera de Washington. Gràcies al seu glamur i a la seva popularitat ha pogut reunir a la capital federal 46 líders mundials -això no passava des de feia 75 anys- que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir a la foto, malgrat que alguns d'ells han confessat que la cimera ha estat més aviat avorrida i que els acords assolits han estat més aviat modestos. I ha estat en aquest escenari que Obama ha volgut reivindicar-se com a líder mundial.
És massa aviat per dir si se n'ha sortit, però és evident que ha fet un pas important en aquesta direcció en aconseguir arrencar de tots els assistents el compromís d'extremar els controls sobre els arsenals nuclears, un material molt llaminer per a les xarxes terroristes. Diuen que l'èxit de la cimera es deu a la força moral que va adquirir el president nord-americà al col·locar amb èxit les dues primeres peces del puzle: la signatura del tractat START, que redueix considerablement els arsenals nuclears estratègics de russos i nord-americans, i la promulgació de la nova doctrina militar que limita l'ús de les armes nuclears exclusivament contra aquells països que tenen la bomba atòmica i que no han signat el Tractat de No-Proliferació Nuclear. És a dir, l'Iran i Corea del Nord.
Als Estats Units els analistes han debatut molt sobre aquest punt. Els republicans l'acusen d'haver afeblit el poder dissuasiu nord-americà i, en canvi, els liberals lamenten que no s'hagi compromès emfàticament a no ser mai el primer a prémer el botó nuclear. I és que és aquí on es manifesta una altra de les seves característiques més marcades, el seu centrisme. Obama no és en termes polítics ni un aventurer, ni un esbojarrat. És molt més conservador del que voldrien molts dels qui el van votar.
Em resum, doncs, pragmàtic, centrista i bon estrateg. Tres qualitats que el poden ajudar a superar amb èxit el pròxim examen, la reunió del mes que ve a Nova York dels països signants del Tractat de No-Proliferació Nuclear, entre ells l'Iran. Just llavors el Consell de Seguretat de les Nacions Unides estarà debatent quin règim de sancions imposa a Teheran. Si el passa amb nota, el seu lideratge es pot començar a consolidar.
