En què quedem? L'Iran és perillós?
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
Un centenar de basiyís, els milicians islàmics iranians adscrits a la poderosa organització politicomilitar dels Guardians de la Revolució, van atacar dilluns passat amb pedres l'ambaixada italiana a Teheran. D'aquesta manera protestaven contra el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que dies abans davant del Parlament israelià (la Knesset) havia advocat solemnement per donar suport a l'oposició iraniana en la seva lluita contra el règim autocràtic de Khamenei i Ahmadinejad. Malgrat que Berlusconi té un escàs crèdit polític fora del seu país, la seva afirmació és cada cop més compartida per moltes cancelleries europees i per alguns dels cercles diplomàtics nord-americans més influents. Un analista tan moderat com Richard H. Haas, un expert amb molta influència a la Casa Blanca, confessava fa poc al "Newsweek" que havia canviat d'opinió i que es desdeia d'haver dit que seria contraproduent donar suport al moviment. Haas sostenia que el fracàs de les negociacions de Viena sobre el programa nuclear iranià demostrava dues coses: que els negociadors iranians no són de fiar i que les autoritats de Teheran estan decidides a fabricar la bomba atòmica. Aquest exdiplomàtic que va treballar al Departament d'Estat durant la presidència de George Bush i que va plegar perquè estava en contra de la guerra de l'Iraq demana que ningú torni a dir que si Occident ajuda l'oposició les autoritats iranianes seran implacables contra els dissidents, perquè ja ho estant sent. Això és absolutament cert. Hi ha milers de testimonis que han donat proves de la brutalitat del règim. La premi Nobel iraniana Shirin Ebadi explicava fa poc que la policia està detenint i empresonant familiars de líders opositors per pressionar-los perquè abandonin la seva activitat política.
Probablement perquè la Casa Blanca deu compartir alguns d'aquests arguments, el president Barack Obama ja ha començat a endurir el to del seu discurs contra el règim dels aiatol·làs. A primers d'any va denunciar amb claredat i contundència la violació sistemàtica dels drets humans per part de la policia iraniana, setmanes després va donar a entendre que l'opció militar per destruir les plantes d'enriquiment d'urani encara era damunt la taula, i recentment va revelar que estava preparant un conjunt de sancions diplomàtiques molt dures que sotmetrà a la consideració de les altres potències. Però si es decideix per això últim haurà d'anar amb molt de compte perquè les sancions són un arma de doble tall. L'exconseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski diu en un article al "Foreing Affairs" que, si hi han d'haver sancions, els nord-americans hauran de ser políticament intel·ligents i dirigir-les exclusivament contra les autoritats iranianes. Adverteix que seria un error que afectessin el conjunt de la població perquè això, en comptes d'aïllar el règim, uniria els iranians en contra de l'enemic exterior. Hi haurien encara més riscos, afegeix: l'Iran podria desestabilitzar encara més l'Iraq i l'Afganistan, l'estret d'Ormuz esdevindria una zona de guerra i el preu del petroli tornaria a pujar. Altres analistes hi coincideixen. Farideh Farhi sosté que les sancions no tindran l'efecte desitjat per a Washington i que l'encaix de l'Iran en el món no es resoldrà fins que no hi torni a haver estabilitat política. I en aquest sentit recorda que Ahmadinejad va arribar a un principi d'acord a Viena per enriquir una part de l'estoc d'urani a Rússia, però que va haver de desdir-se'n per les crítiques que va rebre de l'oposició. El món, doncs, està condemnat a conviure amb un Iran nuclearitzat? Potser sí, i vés a saber si tampoc seria tan dramàtic. Dimarts passat Adam B. Lowther, un analista de l'Institut d'Investigació de les Forces Aèries, escrivia que si l'Iran aconseguís fabricar la bomba atòmica seria fins i tot positiu per als Estats Units. Lowther en donava diverses raons: Teheran ajudaria a derrotar Al-Qaeda, els EUA es convertirien en el primer proveïdor d'armes del Pròxim Orient i l'amenaça atòmica iraniana afavoriria la reconciliació entre israelians i palestins, perquè per a tots dos pobles seria igual de perillosa. Però no sembla que, de moment, l'Iran estigui en condicions d'esdevenir un enemic tan perillós per a la regió. Fa uns dies "The New York Times" revelava que no està clar que l'Iran pugui ser capaç d'enriquir l'urani en els nivells exigits per Ahmadinejad i que les agències d'intel·ligència occidentals creuen que Teheran té dificultats tècniques per desenvolupar el programa nuclear. En què quedem, doncs? L'Iran és perillós o no? Ho és tant com ho eren les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein?
Probablement perquè la Casa Blanca deu compartir alguns d'aquests arguments, el president Barack Obama ja ha començat a endurir el to del seu discurs contra el règim dels aiatol·làs. A primers d'any va denunciar amb claredat i contundència la violació sistemàtica dels drets humans per part de la policia iraniana, setmanes després va donar a entendre que l'opció militar per destruir les plantes d'enriquiment d'urani encara era damunt la taula, i recentment va revelar que estava preparant un conjunt de sancions diplomàtiques molt dures que sotmetrà a la consideració de les altres potències. Però si es decideix per això últim haurà d'anar amb molt de compte perquè les sancions són un arma de doble tall. L'exconseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski diu en un article al "Foreing Affairs" que, si hi han d'haver sancions, els nord-americans hauran de ser políticament intel·ligents i dirigir-les exclusivament contra les autoritats iranianes. Adverteix que seria un error que afectessin el conjunt de la població perquè això, en comptes d'aïllar el règim, uniria els iranians en contra de l'enemic exterior. Hi haurien encara més riscos, afegeix: l'Iran podria desestabilitzar encara més l'Iraq i l'Afganistan, l'estret d'Ormuz esdevindria una zona de guerra i el preu del petroli tornaria a pujar. Altres analistes hi coincideixen. Farideh Farhi sosté que les sancions no tindran l'efecte desitjat per a Washington i que l'encaix de l'Iran en el món no es resoldrà fins que no hi torni a haver estabilitat política. I en aquest sentit recorda que Ahmadinejad va arribar a un principi d'acord a Viena per enriquir una part de l'estoc d'urani a Rússia, però que va haver de desdir-se'n per les crítiques que va rebre de l'oposició. El món, doncs, està condemnat a conviure amb un Iran nuclearitzat? Potser sí, i vés a saber si tampoc seria tan dramàtic. Dimarts passat Adam B. Lowther, un analista de l'Institut d'Investigació de les Forces Aèries, escrivia que si l'Iran aconseguís fabricar la bomba atòmica seria fins i tot positiu per als Estats Units. Lowther en donava diverses raons: Teheran ajudaria a derrotar Al-Qaeda, els EUA es convertirien en el primer proveïdor d'armes del Pròxim Orient i l'amenaça atòmica iraniana afavoriria la reconciliació entre israelians i palestins, perquè per a tots dos pobles seria igual de perillosa. Però no sembla que, de moment, l'Iran estigui en condicions d'esdevenir un enemic tan perillós per a la regió. Fa uns dies "The New York Times" revelava que no està clar que l'Iran pugui ser capaç d'enriquir l'urani en els nivells exigits per Ahmadinejad i que les agències d'intel·ligència occidentals creuen que Teheran té dificultats tècniques per desenvolupar el programa nuclear. En què quedem, doncs? L'Iran és perillós o no? Ho és tant com ho eren les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein?
