Quadern de Grècia: A 48 hores de les eleccions
Enllaç a altres textos de l'autor 
Lluís Caelles
Redactor d'Internacional de TV3
Grècia: Un mes i mig després de les eleccions legislatives hi torna a haver eleccions legislatives. L'escenari sembla el mateix, però ha canviat. I el repartiment de l'obra ha patit també alguna correcció de darrera hora.
L'escenari, un país a l'esvoranc de la fallida. Ara bé, a diferència de fa sis setmanes, els creditors han donat senyals que es podria fer algun gest per afluixar la política d'austeritat sense pal·liatius. Un d'ells, a més a més, ha estat substituït per un gestor més comprensiu.
Pel que fa al repartiment, els nouvinguts de Syriza, esquerra radical -com s'autoanomenen- encapçalen les enquestes frec a frec amb els conservadors de Nova Democràcia. Els socialistes cauen per sota del 10% i la resta de formacions han d'assumir el paper de crossa (ep! No menystinguem aquest paper, eh?) de la governança. Les quinieles i les càbales corren com la pólvora pels carrers d'Atenes. Nosaltres també correm pels carrers de la capital grega. I per això, i perquè les apostes polítiques són un esport d'alt risc ara mateix, m'estimo més dur a aquest article algunes de les notes que he anat prenent per preparar les cròniques.
Esquerra-dreta o bé a favor-en contra del rescat: Un periodista de ràdio amb qui hem parlat ho tenia molt clar. La gent que no té diners el que vol és tenir-ne ni que sigui pocs per tirar endavant; per tant, el seu eix de decisió és el rescat. I si els fan por amb "corralitos" o amb la mort de l'euro a Grècia, voten Nova Democràcia. Qui té diners (sovint ja abrigadets amb mantes suïsses) i es pot permetre el luxe de pensar amb calma i sense angoixa, pot votar en clau esquerra-dreta. I fins i tot, pot votar Syriza: "Fem-ho saltar tot pels aires...". El món del revés: qui té capital vol fer saltar la banca... grega.
Els pactes treuen el nas: Grècia és un país on la cultura del pacte polític no existeix. Els dos grans partits s'han repartit el botí grec durant 35 anys, però alternativament. Impossible transigir, exigir, recular, avançar, cedir, demanar... L'últim exemple, fa mes i mig. Un país a punt de caure no és capaç de dotar-se d'un govern ni d'unitat ni de coalició. Ara la realitat empeny. No és concebible un nou naufragi al Parlament. Hi ha pactes a l'horitzó. Aquí ningú no ho dubta.
Democràcia parlamentària: Parlant de Grècia, qui més qui menys, ha fet retòrica amb l'etimologia de bona part dels nostres termes polítics: el "copyright" del mot "democràcia" és grec. Però la incapacitat de dialogar i l'habilitat per desqualificar... ara també tenen "copyright" grec.
Parlar català en 5 mesos: Potser no té gaire relació amb tot plegat, però la sorpresa em fa dur aquest apunt aquí. Hem conversat amb un periodista grec de premsa escrita, que es va enamorar de la llengua catalana i la va aprendre en cinc mesos. Davant la meva sorpresa –En cinc mesos?- replica: "Home, havia après el castellà, i si parles el castellà, parlar català és qüestió de cinc mesos... i menys temps i tot!".
Demà, més notes!
L'escenari, un país a l'esvoranc de la fallida. Ara bé, a diferència de fa sis setmanes, els creditors han donat senyals que es podria fer algun gest per afluixar la política d'austeritat sense pal·liatius. Un d'ells, a més a més, ha estat substituït per un gestor més comprensiu.
Pel que fa al repartiment, els nouvinguts de Syriza, esquerra radical -com s'autoanomenen- encapçalen les enquestes frec a frec amb els conservadors de Nova Democràcia. Els socialistes cauen per sota del 10% i la resta de formacions han d'assumir el paper de crossa (ep! No menystinguem aquest paper, eh?) de la governança. Les quinieles i les càbales corren com la pólvora pels carrers d'Atenes. Nosaltres també correm pels carrers de la capital grega. I per això, i perquè les apostes polítiques són un esport d'alt risc ara mateix, m'estimo més dur a aquest article algunes de les notes que he anat prenent per preparar les cròniques.
Esquerra-dreta o bé a favor-en contra del rescat: Un periodista de ràdio amb qui hem parlat ho tenia molt clar. La gent que no té diners el que vol és tenir-ne ni que sigui pocs per tirar endavant; per tant, el seu eix de decisió és el rescat. I si els fan por amb "corralitos" o amb la mort de l'euro a Grècia, voten Nova Democràcia. Qui té diners (sovint ja abrigadets amb mantes suïsses) i es pot permetre el luxe de pensar amb calma i sense angoixa, pot votar en clau esquerra-dreta. I fins i tot, pot votar Syriza: "Fem-ho saltar tot pels aires...". El món del revés: qui té capital vol fer saltar la banca... grega.
Els pactes treuen el nas: Grècia és un país on la cultura del pacte polític no existeix. Els dos grans partits s'han repartit el botí grec durant 35 anys, però alternativament. Impossible transigir, exigir, recular, avançar, cedir, demanar... L'últim exemple, fa mes i mig. Un país a punt de caure no és capaç de dotar-se d'un govern ni d'unitat ni de coalició. Ara la realitat empeny. No és concebible un nou naufragi al Parlament. Hi ha pactes a l'horitzó. Aquí ningú no ho dubta.
Democràcia parlamentària: Parlant de Grècia, qui més qui menys, ha fet retòrica amb l'etimologia de bona part dels nostres termes polítics: el "copyright" del mot "democràcia" és grec. Però la incapacitat de dialogar i l'habilitat per desqualificar... ara també tenen "copyright" grec.
Parlar català en 5 mesos: Potser no té gaire relació amb tot plegat, però la sorpresa em fa dur aquest apunt aquí. Hem conversat amb un periodista grec de premsa escrita, que es va enamorar de la llengua catalana i la va aprendre en cinc mesos. Davant la meva sorpresa –En cinc mesos?- replica: "Home, havia après el castellà, i si parles el castellà, parlar català és qüestió de cinc mesos... i menys temps i tot!".
Demà, més notes!
