ANÀLISI

El 2013: en marxa el compte enrere cap a la consulta

Actualitzat

"Si proclama la independència, us truco". Fa un temps, aquesta era la consigna irònica entre companys de redacció abans d'anar a cobrir alguna informació política de la qual l'expectativa era més aviat baixa. Qui ens havia de dir que acabaríem el 2013, realment, amb l'anunci històric del president de la Generalitat que el 9 de novembre del 2014 els catalans seran consultats sobre la independència de Catalunya. Un acord ampli, amb CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP i la força dels seus 87 diputats. Sense el PSC, però tampoc sense cap altra baixa entre els companys de viatge. Una inflexió en el procés que segueix tenint el "no" contundent per resposta de PP i PSOE. Ara, però, amb data, pregunta i via legal per començar el camí, pren la consistència que alguns posaven en dubte que mai assolís i satisfà el que milions de persones reclamaven en l'última Diada.

El lideratge de l'acord ha reforçat el president Mas. Des de les eleccions del 25 de novembre del 2012, les enquestes no li havien donat gaires alegries. Just el contrari del seu fidel soci de legislatura: per primera vegada hem vist enquestes que situaven la nova Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras per davant de CiU. Un Junqueras sense pressa per ser president, diu, però sí per fer la consulta. Capaç de pressionar el govern pels terminis del procés, sense entrar de moment en l'executiu, i pactar-hi els pressupostos del 2014, sota la crítica de la resta de l'oposició.

A qui tot allò relacionat amb la consulta ha fet que el 2013 no fos un camí de roses és precisament el PSC. Pere Navarro va passar de defensar l'abstenció a l'inici de la legislatura, a promoure el vot diferenciat dels diputats del PSC al febrer al Congrés, per optar finalment per tancar files amb el PSOE i Rubalcaba. Una estratègia que els situa al costat del PP i Ciutadans en la seva oposició a la consulta i a iniciatives com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, on en canvi hi ha UGT. Les urnes diran si això realment frena les fugues de votants que detecten les enquestes a l'àrea metropolitana i que uns diuen que van cap a Ciutadans i altres cap a Esquerra.

El "no" de Rajoy al pacte fiscal i l'aposta de Mas per la consulta van portar a una nova legislatura que ha tensat com mai les relacions amb el govern espanyol i amb el PP. Els dos presidents s'han vist en públic i en privat, s'han escrit i, sobretot, s'han intercanviat missatges en públic. Han parlat de terceres vies i de diàleg, de lleis i de legitimitat democràtica. Hi ha hagut amenaces de suspensió de l'autonomia, desenes de recursos oberts al Tribunal Constitucional i un informe del govern que xifrava en més de 9.300 milions d'euros els incompliments de l'executiu espanyol. Tensions polítiques i econòmiques: Madrid controlant l'aixeta del dèficit i del finançament i la Generalitat endarrerint pagaments, buscant nous ingressos i prometent que les retallades no aniran a més, però, per ara, tampoc tindran marxa enrere.

El malestar per les retallades, els acomiadaments i la precarietat laboral han tret al carrer milers de persones. Nous partits i moviments socials sense representació a les institucions han atret milers de ciutadans descontents. Els casos Palau o Mercuri, el de les ITV, la gestió de la sanitat pública o el "cas Método 3" han esquitxat la imatge de partits com CiU, PSC i PP amb l'ombra de la corrupció. El Parlament, però, també ha forçat que responsables de bancs i caixes que han rebut ajudes públiques haguessin d'explicar-se davant les incòmodes preguntes d'alguns diputats. La imatge més repetida: la d'un Rodrigo Rato mut davant la sandàlia que li ensenyava David Fernàndez, de la CUP.

Si una imatge, però, va fer la volta al món és la de la Via Catalana, l'Onze de Setembre d'aquest 2013. La capacitat de mobilització i d'organització de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ha traspassat fronteres i ha fet, per exemple, que The Wall Street Journal la triés com una de les imatges de l'any. Els líders polítics, començant pel president, tenen molt clara la força de milions de persones al carrer. Els poden ser de gran ajuda però, alhora, si se senten decebuts, els poden passar per damunt i enterrar l'actual mapa polític. Qui diu que la política és avorrida i no interessa a la gent?

Anar al contingut