Arriba al Picasso l'exposició que evoca la relació artística entre París i Barcelona
Més de 700 obres d'artistes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Casas, Nonell, Cézanne, Gris, Monet, Van Gogh, Gargallo, Miró, Dalí, Picasso, Degas o Manet conformen l'exposició, organitzada pel Museu Picasso, que "dialoga" sobre les relacions artístiques entre París i Barcelona de 1888 a 1937. L'exposició, que demà inauguren els ducs de Palma al Museu Picasso de Barcelona, pretén manifestar el diàleg entre les dues ciutats i el mirall en què es va convertir París per als artistes i intel·lectuals catalans.
La presentació, que gira essencialment entorn de les arts plàstiques i les decoratives, i també de l'arquitectura i la fotografia, desplega una visió del període entre 1888 a 1937 partint dels artistes que van viure entre les dues cultures.
El discurs expositiu recorre moments fonamentals de l'art com l'Art Nouveau i el seu equivalent català, el Modernisme, el París de Picasso, Rodin i la seva influència en l'escultura catalana, el Noucentisme i el francès "retour a l'ordre", les avantguardes, el Surrealisme i els seus dos grans representants locals, Miró i Dalí, Le Corbusier i l'avantguarda arquitectònica catalana, l'escultura en ferro i la Guerra Civil espanyola i el pavelló espanyol en l'Exposició Internacional de París de 1937.
El diàleg es plasma en l'exposició a través de petits duets com els que sorgeixen de l'obra dels arquitectes Guimard i Gaudí, Rodin i Blay o Llimona, la cafeteria dels Quatre Gats i el cenacle parisenc Le Chat Noir.
Un dels apartats més significatius és el dedicat a la Barcelona que troba Picasso a finals del segle XIX i el cercle d'amistats, amb obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, artistes que convencen el pintor malagueny de les excel·lències de París i que recullen, com es pot comprovar, les influències de Degas, Manet o Toulouse-Lautrec.
Posteriorment, Ceret, al Pirineu francès, s'erigeix en l'epicentre de l'art del segle XX al convertir-se en punt de trobada en què Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanvien les seves recerques cubistes.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial atraurà a Barcelona una part important de l'avantguarda parisenca, entre ells Picabia, Gleizes, Charchoune, Robert i Sonia Delaunay, que tenen el seu punt de referència expositiu en les Galeries Dalmau.
Aquests corrents artístics van conviure amb l'ideari "noucentista", pròxim en els seus plantejaments plàstics al "retour a l'ordre" o tornada al classicisme dels anys vint, amb l'emblemàtica figura d'Aristides Maillol, i amb referències que es mouen entre Cézanne i Puvis de Chavannes i que recullen les obres de Sunyer i Torres-García.
La síntesi de les relacions establertes entre París i Barcelona culmina amb dues de les figures més rellevants de l'art del segle XX, Joan Miró i Salvador Dalí, que es van vincular al corrent surrealista liderat per André Breton.
L'exposició es tanca amb els anys de la Guerra Civil i el Pavelló espanyol de París, construït per l'arquitecte Josep Lluís Sert i en el qual es van exposar, entre altres obres, el "Guernica" de Picasso, "El segador" de Miró i "La Montserrat" de Juliol González.
