Com unes formigues han fet canviar fins i tot la dieta dels lleons a Kenya

Fa més de 10 anys que l'ecòleg Todd M. Palmer, investigador de la Universitat de Florida, estudia la sinergia entre les formigues i les acàcies a la sabana africana. Una col·laboració mutualista que ha garantit la supervivència de les dues espècies, almenys fins ara.

Els mutualismes entre plantes i formigues són trets comuns dels ecosistemes tropicals d'arreu del món i poden tenir efectes en cadena en els hàbitats on es produeixen.

En aquest cas, els protagonistes de la relació simbiòtica són les acàcies --que cobreixen entre el 70% i el 90% de la sabana africana-- i les formigues autòctones que històricament han fet cau al seu tronc, i a qui donen aliment i protecció. A canvi, aquests insectes mantenen a ratlla els elefants i altres herbívors perquè no se les mengin, mossegant-los i injectant-los substàncies àcides a la trompa i als ulls, perquè no s'hi acostin. I és que els elefants no només se'n mengen les fulles sinó que, en fer-ho, acaben destrossant tot l'arbre, quan no està colonitzat per formigues.

Un equilibri que ha funcionat durant dècades, fins que una altra espècie invasora, encara més petita, ha entrat en acció. I la seva presència no ha afectat només acàcies i elefants, sinó també les zebres, els búfals i els lleons.

Les formigues lleones: 10 cops més petites però molt més letals

L'espècie invasora que ho està trasbalsant tot és la "Pheidole megacephala", o "formiga lleona", una de les espècies invasores més perilloses del món. Mesura només 2 mil·límetres (10 mil·límetres menys que la formiga obrera corrent) i està colonitzant el parc natural d'Ol Peleja, a Kenya, a un ritme de 50 metres l'any i canviant l'ecosistema d'una forma devastadora.

Segons explica Todd M. Palmer en un estudi publicat aquest dijous a la revista Science, les formigues lleones, que van arribar a la sabana des de l'Índic per culpa dels humans, estan eliminant les seves rivals, a qui maten en grup i després se'n mengen els ous i les larves fins a acabar amb el formiguer sencer. Després, en comptes d'instal·lar-se al tronc, com feien les seves predecessores, fan al cau sota terra i deixen les acàcies desprotegides davant els seus depredadors, sobretot els elefants, que les deixen fetes miques quan se'n mengen les fulles.

Els lleons canvien la dieta, en una reacció en cadena 

Però com afecta, tot això, lleons, búfals i zebres?

Les acàcies que poblaven aquesta zona de la sabana servien d'amagatall als lleons abans d'atacar les zebres, que eren el plat principal de la seva dieta. Sense acàcies, les zebres han trobat espais més oberts que les protegeixen --perquè els lleons no volen perseguir-les a camp obert sinó encerclar-les i atacar-les en grup-- i els reis de la selva han començat a buscar una alternativa al seu menú diari.

L'equip de Todd M. Palmer ha seguit sis lleones d'un grup de 80 exemplars durant tres anys. El grup estava dins d'un tancat infestat per una plaga de formigues lleones i d'on han anat desapareixent les acàcies de forma progressiva. Les lleones d'aquest grup estudiades de prop ha reduït del 67% al 42% el consum de zebres i han afegit a la seva dieta els búfals, als quals no havien caçat mai encara. Ara, ja constitueix el 42% de la seva dieta. I això que el búfal és dues vegades més gran que la zebra i té banyes per defensar-se.

Els efectes d'una espècie invasora en un ecosistema, conclou l'estudi de Palmer, pot ser més subtil del que sembla, però tenir efectes inesperats a gran escala:

"Un invasor dimimut pot reconfigurar la dinàmica de depredador-presa existent entre espècies icòniques."

L'estudi de Palmer ha anat acompanyat d'una altra investigació, en el mateix número de la revista Science, de la zoòloga i botànica Kaitlyn M. Gainor, de la Universitat British Colúmbia, al Canadà, sobre "el greu problema que comporta una reacció ecològica en cadena". Entre els canvis que amenacen els ecosistemes, Gainor inclou no només l'atac d'espècies invasores, sinó també l'activitat humana, la caça, la contaminació, l'extracció de recursos naturals i el canvi climàtic.

I què passarà amb els ocells?

Les formigues de l'acàcia africana, que no pica als humans, també ha tolerat fins ara els ocells, que han triat les branques d'aquests arbres per fer-hi niu, segons un estudi publicat a l'octubre per un equip d'investigadors de la Universitat de Wyoming.

L'equip va avaluar si les formigues acàcia influeixen en la selecció que fan els ocells d'on fer el seu niu. I van descobrir que, justament, les aus prefereixen nidificar en arbres habitats per espècies de formigues que els defensen enèrgicament de l'atac dels mamífers. L'equip alerta que, a partir d'ara, "investigacions futures haurien d'abordar fins a quin punt aquesta nidificació depèn de l'espècie de formiga simbiòtica" que colonitza l'arbre i per què aquestes formigues toleren els nius d'ocells, però no comparteixen l'hàbitat amb altres espècies (especialment, amb altres insectes).