Preocupació per les lesions de lligaments encreuats en noies: en tenen més i més joves

Per nombre de fitxes federatives femenines, on hi ha més lesions és en el bàsquet, i ara se li està afegint amb força el futbol

Actualitzat

"Ens ha de preocupar a tots, a tots: al món de l'esport i al món de la salut." Així de contundent ho afirma Juanjo Brau, fisioterapeuta al capdavant de la unitat de Readaptació Esportiva de la Clínica Sant Josep de Manresa. Les lesions de lligaments encreuats s'han disparat des que les nenes s'han apuntat més massivament a jugar a esports d'equip. I és que aquest tipus de lesions les afecten molt més a elles que a ells.

Per cada nen lesionat, hi ha tres nenes, o inclús més, segons les estadístiques que es consultin, afirma Jordi Puigdellívol, president de la Societat Espanyola de Traumatologia de l'Esport.

També explica que a elles les afecta a edats més primerenques: "El pic de trencament en les noies va dels 13 als 18 anys, i en els nois va dels 18 als 25; per tant, el drama el tenim amb les nenes."

Aquesta dada no és irrellevant, perquè "quan tu tens menys de 18 anys, et trenques l'encreuat i ets dona, tens el 30% de possibilitats de trencar-te el mateix encreuat o el de l'altra cama durant els dos anys següents, i això passa".

On hi ha més lesions és en el bàsquet, i ara se li està afegint amb força el futbol (3Cat)

És per això que els especialistes sanitaris, les federacions esportives i els clubs s'estan prenent molt seriosament aquest problema. "Un dels objectius que tenim és cuidar això, amb metges i físios que tenim aquí", assegura Enric Cervera, director tècnic del CB Boet Maresme Mataró. I és que és la lesió que tothom tem, perquè "és la que et treu del bàsquet un any com a mínim", reconeix el preparador físic dels equips femenins d'aquest mateix club, Marc Duran.

Sanitaris, federacions esportives i clubs s'estan prenent molt seriosament aquest problema (3Cat)


La lesió que tothom tem

Aquesta lesió afecta tots els esports en què es fa el gest de pivotar. Per nombre de fitxes federatives femenines, on hi ha més lesions és en el bàsquet, i ara se li està afegint amb força el futbol, però altres disciplines no n'estan exemptes. No és difícil que tothom n'hagi vist casos:

Carla Balagué, jugadora sènior del CB Boet Maresme Mataró, explica que n'ha vist diversos casos: "A la meva època de formació, potser un o dos; vaig estar als Estats Units i allà es van trencar davant meu potser tres o quatre, i ara que he tornat potser n'he vist dos o tres més."

Mireia Canet, jugadora cadet del BQ Vallès Sabadell: "Un cop t'ho fas, veus que cada cop hi ha més gent que li ha passat."

Anna Martínez Bertran, jugadora cadet del BQ Vallès Sabadell Júnior, diu que al seu equip una jugadora s'ha lesionat dues vegades.

Marta Alcaraz, jugadora de Divisió d'Honor del Júnior Sant Cugat, afegeix que a l'hoquei herba també hi ha lesions de lligaments encreuats: "Al meu equip som dues aquesta temporada."

Les lesions de lligaments encreuats afecten tots els esports en què es fa el gest de pivotar (3Cat)


Una qüestió d'anatomia

La gran pregunta és: per què passa? Com amb tots els problemes complexos, la resposta no és única, perquè hi ha implicats molts factors. Alguns són intrínsecs al fet de ser dona. La mateixa anatomia femenina afavoreix el trencament dels lligaments encreuats del genoll, tal com descriu Juanjo Brau: "Les noies tenen uns malucs més amples: això comporta que biomecànicament tinguin un fèmur més convergent, de manera que hi ha una angulació d'aquest fèmur respecte a la tíbia." Així, les cames tenen tendència a la forma X, "i això ja és un factor predisposant a una lesió de l'encreuat".

Les noies també són, en general, més laxes que els nois, i tenen més tendència a ser hiperlaxes, cosa que també fa augmentar el risc. Inclús s'està estudiant la influència que hi poden tenir els canvis hormonals.

Ho explica Jordi Puigdellívol, que també és el coordinador mèdic de traumatologia esportiva de la Clínica Sant Josep de Manresa: "La fase preovulatòria s'ha relacionat de vegades amb la laxitud dels lligaments, i aleshores és possible que el lligament es trenqui, però tampoc està demostrat científicament del tot encara".

El descans i la recuperació muscular és important per evitar les lesions de lligaments encreuats (3Cat)


Preparació física i evitar la sobrecàrrega

Altres factors que poden incrementar el risc de patir una lesió de lligaments encreuats també permeten fer-ne més prevenció. Els especialistes parlen sovint de sobrecàrrega per excés d'exigència.

Jordi Puigdellívol explica que té pacients que juguen tres partits en un cap de setmana, "i entrenen amb les de sobre, amb les seves... arriben a la fatiga física, i aleshores arriba un moment que el genoll se'n va. S'ha d'entrenar bé, no en quantitat --això és un gran error-- sinó en qualitat".

Assegura que les federacions esportives, per exemple la catalana de bàsquet, estan molt sensibilitzades amb el problema i ofereix recursos molt interessants, "hi ha protocols preventius penjats a xarxes, que es poden buscar, i jo crec que s'haurien de seguir abans dels entrenaments, perquè segur que faríem baixar la incidència."

Juanjo Brau afegeix: "De vegades ho entenem malament perquè diem: faig esport per estar bé físicament, i no, no va així; s'ha d'estar bé físicament per fer esport."

Per tant, la preparació física és fonamental. I també "és molt important el descans i la recuperació a nivell muscular", afegeix el preparador físic Marc Duran.

Les noies tenen més tendència a ser hiperlaxes que els nois, cosa que també augmenta el risc de lesions
Les noies tenen més tendència a ser hiperlaxes que els nois, cosa que també augmenta el risc de lesions (3Cat)


Temps de recuperació llarg

Però quan amb la prevenció no n'hi ha hagut prou i ja hi ha el trencament dels lligaments encreuats, el primer que s'ha de tenir és paciència. "Si es torna abans dels nou mesos", adverteix el doctor Puigdellívol, "les estadístiques i els articles científics són claríssims: tens un 50% més de possibilitats de tornar-te a trencar; l'ideal és tornar al cap de l'any". Un any des de la cirurgia, que acostuma a ser entre quatre i sis setmanes després de la lesió.

Fàcil de dir, més difícil de fer. És un procés molt llarg i, per tant, emocionalment dur. Perquè, com diu Juanjo Brau, "deixen de fer el que més els agrada, que és fer el seu esport. Mentrestant, les seves companyes entrenen i competeixen; elles no ho podran fer durant un any".

Jordi Puigdellívol encara hi afegeix un altre factor, la por: "La por a tornar-se a trencar és present; psicològicament és difícil, per la jugadora i pels pares."

Però hi ha una molt bona notícia, i és que, si les coses es fan bé, al final del camí "podran tornar a jugar al mateix nivell", assegura Jordi Puigdellívol.

 

ARXIVAT A:
EsportsSalut
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut