Mal va qui no pensa en l'endemà

Ja fa dies que em cou la paraula "èxit" associada a les emissions de deute públic que emet el tresor públic espanyol. Préstecs que demana l'Estat als inversors a través de lletres, bons i obligacions a canvi d'un interès que ha d'apujar a mesura que es perd la confiança en el país, i això passa molt a Espanya els últims mesos. Per tant, col·locar deute a interessos cada vegada més alts és un èxit?, haver de pagar un sobrecost important per obtenir finançament, és un èxit o una hipoteca que passarà factura a curt, mitjà i llarg termini?

Només per curiositat, avui he fet números. He agafat les subhastes que el tresor públic ha fet des d'1 de desembre i he comptat els interessos que haurà de pagar de més respecte de les subhastes anteriors, comparant producte per producte. Els interessos anteriors ja no eren baixos, i amb les últimes s'hi han sumat 130 milions d'euros. No vull fer demagògia, només vull que es vegi la importància de la quantitat: amb 130 milions d'euros es podria pagar els 426 euros a 50.000 aturats durant 6 mesos.

Sé que s'ha d'emetre deute, que ara és del tot necessari i amb els interessos que calgui. Avui a Brussel·les la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, deia que en això de les emissions el més important és la demanda, i que els interessos van en segon terme. Però haver de pagar rendibilitats del 4% i el 5% jo no ho qualificaria d'èxit, sinó de necessitat.