"Sense batec" i "Terror a París", a "60 minuts"

"Sense batec"

"No hi ha batec" són les duríssimes paraules que han hagut de sentir molts pares. Cada any moren 2.500 nadons a Espanya, sis cada dia. La pèrdua d'un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat.

Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? "Sense batec" posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica de la mà de moltes històries un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.

En aquesta versió ampliada hem volgut entrar més a fons en les històries personals dels protagonistes. L'espectador podrà, d'aquesta manera, viure i entendre des de l'esfera més íntima les diferents fases d'aquest dol tal incomprès.

"Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill." Clàudia Cedó, dramaturga. La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida, en va sortir la delicada obra de teatre: "Una gossa en un descampat".

"Tu la imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres." Mari Checa. La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria. L'equip del "30 minuts" els ha pogut acompanyar en aquesta recta final.

La versió extensa de "Sense batec" aporta un tempo més pausat i ens convida a la recepció i reflexió d'aquest tema. Una realitat que interpel·la, fa obrir els ulls i colpeja.

"Sense batec" també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.

"A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: 'Mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà.' Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus. Som conscients que històricament ho hauríem pogut fer molt millor. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que havien entrat." Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

Hem fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i hem entrat a l'UCI de neonatals de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron per veure de primera mà com treballen aquests casos.

En aquesta nova versió del reportatge també s'entra dins un grup de dol per a professionals que, des de fa sis anys, funciona a l'hospital. De l'experiència d'aquests grups, n'han sortit uns protocols i una guia per poder acompanyar millor les famílies i els professionals.

"Sabem acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues? Un dol requereix un temps. Pensem que donem més temps per a un permís de matrimoni que per a uns funerals". Begoña Roman, professora de Filosofia de la UB.

Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar, i molt, en el procés de dol. El reportatge acompanya la Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial. "Llavors, quan tu dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus bebès morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares que no són en absolut." Norma Grau, fotògrafa del dol.

I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El "No passa res", "Ja en tindreu un altre", "Sou joves" són expressions que sempre acompanyen aquests moments. Paula Bonet, escriptora i pintora, deixarà veure a l'espectador què s'amaga en el seu relat "Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión".

"Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat quasi res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja... t'estàs comprant roba per d'aquí a tres mesos, quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tindre, no?"

Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.

Un reportatge de: Irene Blay i Jordi Zorrilla
Imatge: Carlos Díaz
Producció: Jèssica Muntaner 
Muntatge: Carles Señalada

 

"Terror a París"

Els atemptats del novembre del 2015 a París – aviat es complirà el 4rt. aniversari - van sacsejar tot França i van posar al descobert una sèrie de mancances en els protocols de seguretat del país. Un grup d'experts parla de l'origen del moviment jihadista, les seves característiques, els seus objectius i els mètodes que fa servir per captar nous adeptes.

Ara se sap que els atacs van ser planejats des de Síria, probablement per Salim Benghalem, un jihadista que va abandonar París el 2013, i que el coordinador era Abdemhamid Abaaoud. Malgrat que era objecte d'una ordre de detenció internacional, va ser capaç d'entrar i circular lliurement per tot Europa.

Diferents professionals especialitzats en la lluita antiterrorista expliquen les dificultats que tenen els serveis d'intel·ligència francesos per fer front a l'amenaça jihadista. Entre altres testimonis, l'exjutge de la lluita contra el terrorisme Marc Trévidic, el periodista Adel Gasti i l'historiador Jacqueline Chabbi aclareixen les complicitats entre les polítiques islàmiques i el terrorisme.

Dirigit per Mohamed Sifaoui.

tv3.cat/60minuts

Sant Joan Despí, 11 d'octubre del 2019