Per què un vot a Barcelona val fins a 6 vegades menys que un de Sòria

El diputat més barat del Congrés es va decidir en les últimes eleccions per només 179 vots. L'exgeneral Fernando Gutiérrez Díaz de Otazu va aconseguir l'escó per Melilla a la foto finish: durant tot el recompte, anava davant el candidat del partit local Coalició per Melilla, però, a l'últim minut, el PP es va endur la victòria amb només 9.104 paperetes. Cap altre diputat al Congrés va ser escollit amb tan pocs sufragis.

La legislació electoral espanyola contempla que, a Melilla, li toca un escó: amb una població de 82.810 habitants, semblant a la de Sant Boi de Llobregat, té el dret a escollir un diputat. El mateix passa a Ceuta.

A la resta de províncies, el sistema també prima el vot a les circumscripcions menys poblades, i això farà que les eleccions del 23J es decideixin en bona part a l'Espanya buidada. Als partits grans, especialment, al PP, ja els va bé que sigui així.

Què diu la Constitució (intocable) i què diu la llei (reformable)

La Constitució espanyola fixa que Melilla i Ceuta han de tenir un diputat cadascuna i que, a la resta d'Espanya, els diputats s'han de repartir per províncies. Això és gairebé irreformable, perquè tocar la Constitució és una odissea. Però sí que es podria modificar la Llei d'Orgànica del Règim Electoral (LOREG), que és la que fixa els detalls del sistema.

La LOREG diu que cada província ha de tenir dos diputats, i que la resta, 248, s'han de distribuir segons el nombre d'habitants. Aquest 23J, Badajoz perd un diputat i València en guanya un, perquè la població ha canviat.

El preu d'un diputat: 15.549 vots a Sòria, 87.586 a Barcelona

El sistema està pensat per fomentar l'equilibri entre territoris, però crea un desequilibri enorme en el valor del vot segons la província. Sòria és, amb diferència, la demarcació menys poblada d'Espanya: té 88.377 habitants (en contrast, amb els gairebé 7 milions de la més poblada, Madrid), i li correspon el mínim de diputats que estableix la llei: dos. El 2019, cada diputat sorià va costar, de mitjana, 15.549 vots. A Barcelona, 87.586, gairebé sis vegades més. Com més poblada és la província, més costa treure-hi un diputat: el 2019, a Tarragona i a Girona, uns 44.000 vots, i a Lleida, 35.225.

Els diputats de l'Espanya buidada poden decantar la balança

A Espanya, les vint províncies menys poblades (entre les quals, Lleida) triaran el 23J entre dos i quatre diputats cadascuna. Com que hi ha tan pocs diputats a repartir, el més normal és que siguin per als partits grans. El cas de Sòria és el més extrem: amb només dos diputats en joc, un és sempre per al PSOE i l'altre per al PP; és igual qui dels dos queda primer, i el tercer partit es queda sempre sense representació.

Els partits nacionalistes, regionalistes o independentistes amb implantació forta en determinats territoris també ho tenen bé a les circumscripcions petites: a Lleida, ERC va ser primera força el 2019, amb dos diputats, i Junts, segona, amb un; i a Terol, va guanyar l'agrupació d'electors Terol Existeix que, per al 23J, té gairebé assegurada la revàlida de l'escó.

En canvi, els que pateixen més per rendibilitzar els vots a les circumscripcions menys poblades són els partits mitjans o petits d'àmbit estatal (com ara Sumar o històricament Esquerra Unida), que tenen implantació a tot el territori, però enlloc no són ni primera ni segona força. Prova d'això és el 2019, Podem només va aconseguir en aquestes províncies 1 dels 68 diputats que hi havia en joc.

Podem ja va plantejar fa uns anys una reforma de la llei electoral, que no va prosperar, i que, de passada, pretenia carregar-se una altra vella coneguda de les disputes entre partits: la fórmula D'Hondt.

Llei D'Hondt: avantatge per als partits grans

A Espanya, en totes les eleccions, els vots es converteixen en escons amb el mètode que va inventar el jurista belga Victor d'Hondt. Bàsicament, si hi ha sis escons en joc, com en l'exemple de sota, es divideixen els vots dels partits per 1, 2, 3, 4, 5 i 6. Es fa una taula amb els resultats de cadascuna de les divisions, i es requadren els sis resultats més alts. Si el partit A té tres resultats requadrats, vol dir que té tres escons. En aquest exemple, els partits B, C i D es queden amb un escó cadascun.

La fórmula nòrdica que hauria donat a la CUP un escó a Girona

Hi ha una altra fórmula que acosta més la distribució de diputats a la proporcionalitat pura (és a dir, 25% dels vots, 25% dels escons). Es diu Sainte-Laguë, en honor al matemàtic francès André Sainte-Laguë, que el va inventar. Funciona igual que la llei D'Hondt, però les divisions es fan només per nombres senars: 1, 3, 5, 7, etc.

Té el segell de prestigi dels països nòrdics, sempre exemplarment democràtics, i és el sistema vigent a Dinamarca, Noruega i Suècia, entre molts altres països. El resultat és que els partits petits ho tenen més fàcil per obtenir representació.

Vegem-ho amb un cas pràctic. Per al 23J, la CUP ha situat la seva portaveu al Congrés, Mireia Vehí, com a número 1 per Girona, amb el càlcul que allà podran obtenir representació. I no és casualitat: el 2019, van estar a punt d'obtenir un diputat per Girona, i de fet, si s'hagués aplicat el mètode Sainte-Laguë, ja l'hauria guanyat.

Així va quedar la distribució d'escons el 2019 a Girona, amb el mètode D'Hondt:

I així hauria quedat la demarcació de Girona amb el mètode Sainte-Laguë:

L'altra cara de la moneda és la inestabilitat: el mètode nòrdic facilita que hi hagi molts partits als parlaments, que les majories absolutes siguin història ja definitivament, i que els equilibris siguin cada cop més difícils.