El declivi de Podem i la crisi amb Sumar: d'assaltar el poder a evitar quedar en segon pla
Des de la dimissió de Juan Carlos Monedero a la cúpula de la formació morada, tot just un any després d'haver-se constituït com a partit el març del 2014, Podem ha viscut polèmiques i crisis cícliques. Monedero, tot i que s'ha mantingut sempre en l'òrbita de la direcció, va ser el primer d'una llarga llista de dirigents que ha anat abandonant el vaixell. La majoria d'ells, crítics amb els mètodes de Pablo Iglesias i el seu entorn més íntim.
Carolina Bescansa, també fundadora de Podem, i Íñigo Errejón, durant mesos mà dreta de Pablo Iglesias, van ser els primers a criticar el seu lideratge ferri. Ja al congrés de Vistalegre-2, el febrer del 2017, la direcció encapçalada per Iglesias va deixar clar que donava poc marge a la dissidència.
A mesura que creixia, Podem anava esporgant el debat intern. L'andalusa anticapitalista Teresa Rodríguez va ser la cara més visible de les desavinences. Ara bé, la van seguir noms menys coneguts pel gran públic, però influents en el partit, com Raimundo Viejo, l'actual ministre Pablo Bustinduy, Ramon Espinar, Luis Alegre, Rita Maestre, Clara Serra... fins arribar, la setmana passada, al secretari d'Estat Nacho Álvarez, que va abandonar Podem després de ser vetat per la direcció com a aspirant a ministre del govern de Pedro Sánchez.
En paral·lel, a l'ombra, els damnificats per l'ascens del nou partit, Esquerra Unida i Iniciativa per Catalunya principalment, anaven preparant sense pressa la reconquesta del poder de l'espai.
Crisi també a Catalunya
A Catalunya, el fenomen Barcelona en Comú fa que el paper de Podem sempre hagi estat secundari. Malgrat la intranscendència, les crisis a la seu de Podem Catalunya també han acompanyat durant molt de temps la biografia dels morats. Se succeeixen secretaris generals, des del politòleg Marc Bertomeu, passant per l'actual consellera de Justícia Gemma Ubasart, l'activista Albano Dante Fachín o l'historiador Xavier Domènech, fins a l'actual, Conchi Abellán; la majoria només ocupen el càrrec uns quants mesos.
A la inestabilitat en la direcció, s'hi sumen altres baixes il·lustres, com les de Joan Josep Nuet i Elisenda Alemany.
Ha estat la direcció encapçalada per Abellán, precisament, la que n'ha protagonitzat l'últim episodi, la setmana passada: ha obert un expedient d'expulsió a tretze dirigents, entre els quals el diputat al Parlament Lucas Ferro, per haver demanat diàleg amb Sumar abans de les eleccions del juliol.
Sorprenentment, les cares més visibles del partit a Catalunya, membres del Consell Ciutadà Estatal, com Jéssica Albiach i Jaume Asens (signant del manifest fundacional de Podem), s'inhibien de la direcció territorial i se centraven en la política institucional a Barcelona i Madrid. Tot plegat, impulsat pels èxits dels Comuns d'Ada Colau a l'Ajuntament.
Del nomenament de Yolanda Díaz als vetos a Podem
Madrid, maig del 2016. L'aliança electoral amb l'Esquerra Unida d'Alberto Garzón posa la llavor del declivi de Podem. Iglesias, forçat pel seu passat, dona aire als vells comunistes. Això li acabarà passant factura.
Després, el 2020, l'accés al govern de coalició amb el PSOE comença a evidenciar les diferències entre Podem i Unides. Diferències que van prendre cos amb el nomenament a dit de Yolanda Díaz com a successora de Pablo Iglesias i líder de la formació al si del govern de Pedro Sánchez. Unes tensions que van en augment i que acaben sent portada dels informatius amb la crisi de la llei del "només sí és sí".
Amb el suport dels antics dirigents d'Iniciativa, com Ernest Urtasun i Josep Vendrell, van encimbellant el poder de Yolanda Díaz i culminen el pla ordit per recuperar el poder en poc menys de tres anys. Aquesta, en silenci, acaba vetant els pocs líders que queden a Podem, bunqueritzats al voltant d'Irene Montero i Ione Belarra. Ni la ministra d'Igualtat no se'n pot salvar, expulsada de les llistes electorals del 23J. La venjança? Cinc diputats al Congrés poden tenir a les mans el futur de Pedro Sánchez.
