L'agonia de la maternitat d'Al-Awda, l'únic hospital que encara admet pacients al nord de Gaza

A la sala de cirurgia del petit hospital Al-Awda s'opera amb llum de llanterna, sense electricitat i, la majoria de cops, sense anestèsia. Però és gairebé un miracle que encara funcioni. De fet, és l'únic centre sanitari que encara accepta pacients a la ciutat de Jabalia i a tot el nord arrasat de Gaza, on queden unes 150.000 persones.  

Porta aguantant tres mesos de guerra, inclòs un setge de divuit dies de les tropes israelianes al desembre. Durant setmanes, TV3 ha parlat via missatges de text amb un dels coordinadors, Mohammed Salha, que també és col·laborador de l'ONG catalana Creart.

Amputacions sense anestèsia

Establir una trucada o enviar un missatge d'àudio o de vídeo des de Gaza és molt difícil, i l'intercanvi de missatges de WhatsApp és l'única via de comunicació. Al llarg d'aquest temps, hem pogut comprovar com la situació a Al-Awda s'ha anat degradant fins a nivells cada cop més alarmants. Un exemple són les amputacions, cada cop més habituals.

"La propagació de bacteris per les sales i el fet que molts ferits porten setmanes amb ferides obertes infectades obliga els metges a amputar braços i cames. El més dur és fer-ho a la gent gran, les dones i les criatures. Les operacions es fan sense els instruments d'anestèsia."

De maternitat a centre de primers auxilis

Abans de la guerra, el centre d'Al-Awda a Jabalia era sobretot un centre d'obstetrícia i ginecologia. Ara atén tota mena de pacients amb tota classe de patologies. Reben un centenar de malalts cada dia, però només tenen 50 llits perquè les dues plantes superiors van ser bombardejades i els seus 22 llits van quedar inutilitzats.

En Mohammed assegura que treballen molt per ampliar la capacitat de la clínica i obrir nous espais per acomodar el nombre més gran possible de pacients i dones embarassades: "En un departament mor una persona, i en l'altre neix una nova vida. Gairebé no hi ha llet en pols si en necessiten".

Um Karim Belawi fa menys de 24 hores que ha estat mare. Va saber que l'Al-Awda encara funcionava i caminant va aconseguir arribar-hi. La ruta va ser molt penosa, assegura. Va arribar en molt mal estat i li van haver de practicar una cesària.

"Em pensava que em moriria al carrer abans d'arribar, tenia molt mal. Gràcies a Déu aquí em van ajudar i vaig poder parir. Però ara no tinc mitjà de transport; em fan marxar avui perquè necessiten espai, però no sé pas on anirem. Em vaig quedar sense casa quan va ser bombardejada."

En Mohammed recorda que les condicions per als nens i les dones són molt difícils al nord de la Gaza. Els centres on es refugien s'han convertit en centres d'epidèmies. "Els que sobreviuen a la mort dels bombardejos acaben morint per infeccions o patologies derivades de la situació crítica en què viuen", explica.

Tres mesos sense rebre cap ajuda

L'hospital Al-Awda no ha rebut pràcticament cap ajuda externa en tres mesos de guerra. Des del 26 de desembre, l'OMS ha intentat fins a quatre vegades enviar-hi combois amb material, però Israel no ho autoritza ni dona prou garanties de seguretat; l'últim intent fallit va ser aquest dilluns. En Mohamed assegura que estan en una situació límit.

"Hi ha una gran escassetat de tot: llet infantil, medicaments, aparells, aigua, combustible per al generador... Sovint mengem un cop al dia i només arròs, pa o llaunes de tonyina. Les intervencions quirúrgiques s'han de fer amb llanternes que porten els metges al cap. L'equip mèdic de l'hospital està lluitant per salvar la vida dels nens i les dones del nostre poble oprimit."

Li preguntem a en Mohammed com aconsegueixen menjar. "En trobem una mica als mercats locals, però d'aquí dos dies l'hospital es quedarà sense farina perquè gairebé s'ha acabat a les botigues i, a més, el preu s'ha multiplicat per deu. Per un sac abans pagaves 40 xéquels i ara més de 600." (de 10 a 145 euros).

El pitjor, els divuit dies de setge

El període més dur per a en Mohammed i les persones de l'hospital van ser els divuit dies de setge de l'exèrcit israelià, del 5 al 22 de desembre.

"Durant el setge, ningú va poder arribar a l'hospital, cosa que va obligar les dones a donar a llum en refugis en condicions insalubres i inhumanes. Algunes dones també van intentar arribar a l'hospital per donar a llum, i l'exèrcit d'ocupació les va matar. Els franctiradors israelians també van disparar mortalment contra tres metges."

Jabalia, la ciutat on hi ha l'hospital Al-Awda, està ocupada per Israel, que l'ha deixat arrasada, es desentén dels ciutadans que s'han quedat i no ajuda els hospitals. Tothom al nord de la Franja de Gaza, assegura en Mohammed, està desplaçat i ha hagut de fugir més de 5 vegades.

"Després que aixequessin el setge i l'exèrcit es retirés dels voltants de l'hospital, vam sortir a inspeccionar el barri i el vam trobar com si hagués patit un gran terratrèmol. La gent ha de portar els seus fills ferits a l'hospital amb rucs i cavalls, ja que les carreteres no són aptes per als cotxes ni les ambulàncies."

El preu personal que paguen els professionals mèdics

Quan es va assaltar l'hospital, els israelians es van emportar desenes d'homes detinguts. A la majoria, com en Mohammed, els van deixar anar, però del director i ànima de l'hospital, el doctor Ahmed Muhanna, encara no en saben res. Al centre, queda un centenar de treballadors que gairebé no poden sortir, aguantant tota mena de penalitats professionals i personals. És el cas d'en Mohammed.

"Em retorço de dolor i d'impotència perquè la meva germana i la seva família estan morts des de fa un mes sota la runa de casa seva i no els podem treure ni donar un enterrament en pau i dignitat."

Quan Israel va començar a estrènyer el setge a Jabalia, la dona i els cinc fills d'en Mohammed van marxar cap al sud de Gaza i ell es va quedar treballant a l'hospital. Ara són a la ciutat de Rafah i són "afortunats" perquè s'estan en un pis que van aconseguir llogar i no viuen en tendes o al carrer com centenars de milers de compatriotes.

"Estic orgullós de com sobreviuen i són capaços d'espavilar-se mentre soc lluny d'ells, però fa uns 50 dies que no els veig i desitjo molt abraçar-los. Tres dels meus fills fan els anys al desembre i jo no hi vaig poder ser", explica.

I afegeix: "El meu consol és que estic aquí a l'hospital amb els meus companys atenent infants, dones i la gent gran i salvant-los la vida. Els que ens quedem aquí estem decidits a treballar per als nostres fins a l'últim alè, fins a l'última injecció, i no els abandonarem, seguirem treballant fins que el dolor de la nostra gent desaparegui, encara que ens costi la vida."