Com funciona el cordó sanitari a l'extrema dreta: els precedents a Europa

El suport als partits d'extrema dreta, populistes i xenòfobs ha anat en augment pel que fa a l'adhesió popular i a la representació popular els últims 10 anys. De fet, no hi ha cap país que se n'escapi i, segons les enquestes, poden mantenir els bons resultats en les eleccions al Parlament d'aquest diumenge i en les europees del juny.

En aquest escenari, s'han promogut iniciatives populars i cordons sanitaris per intentar desactivar i allunyar del poder institucional l'extrema dreta. Un exemple proper és l'acord que han subscrit aquest dimecres ERC, PSC, Junts+, CUP i Comuns per evitar qualsevol mena de protagonisme de les formacions d'extrema dreta al Parlament. 

Ara bé, hi ha països a Europa que han aplicat aquest cordó sanitari i els ha funcionat molt, poc o gens, en funció de cada cas. I és que aïllar de les institucions aquests partits no vol dir sempre aïllar també els seus discursos.

Els països que sí que l'apliquen: Portugal, Alemanya, França i Suècia

Portugal és l'últim país europeu que ha fet eleccions i on s'ha aplicat un cordó sanitari. Socialistes i conservadors es van posar d'acord per deixar fora de qualsevol pacte de govern la formació d'extrema dreta Chega, que en quatre anys ha passat de tenir l'1% dels vots a ser tercera força al parlament, amb el 18% dels suports.

A França es repeteix el mateix patró de fa anys. En les eleccions presidencials, socialistes i conservadors es voten entre ells per evitar que Reagrupament Nacional de Marine Le Pen guanyi la presidència de la República.

Això va passar per primera vegada ja amb el seu pare, Jean-Marie Le Pen, el 2002, quan va arribar a la segona volta electoral eliminant el socialista Lionel Jospin i es va haver de confrontar amb el conservador Jacques Chirac. Aquella va ser la primera vegada que els socialistes francesos van votar, encara que fos a contracor, el candidat conservador.

Tot i així, aquest pacte, que funciona per a la presidència francesa, va perdent força en l'àmbit local, perquè el partit de Le Pen mana i col·labora en diverses institucions regionals i municipals.

Alemanya també ha usat el cordó sanitari en veure que la formació xenòfoba d'Alternativa per a Alemanya ha anat guanyant força als parlaments regionals fins a aconseguir entrar al Bundestag.

A Suècia també han aplicat la mesura per barrar el pas als Demòcrates Suecs, que van ser tercers en les últimes eleccions generals i que continuen guanyant suports. Les negociacions entre socialdemòcrates, liberals, verds i centristes va ser llarga, però va acabar fructificant.
 

El cordó no frena el creixement d'aquests partits

Malgrat que s'han aplicat "cordons sanitaris" a les institucions, aquesta mesura ha incidit de manera molt minsa en l'aval ciutadà a les formacions d'extrema dreta, que cada vegada tenen més suport electoral.

Tot i això, si mirem els països on no s'ha aplicat aquesta pràctica, l'extrema dreta ha acabat formant part dels governs. En són exemples Itàlia, on governa el partit d'extrema dreta Germans d'Itàlia, amb Giorgia Meloni al capdavant; o Finlàndia, on els conservadors van pactar l'executiu amb l'extrema dreta.

També ha passat a casa nostra. A Catalunya, ho hem vist a l'alcaldia de Ripoll, on el desacord entre Junts, ERC, PSC i CUP va permetre el govern d'Aliança Catalana. En el conjunt de l'estat, ho veiem amb Vox, on la formació liderada per Santiago Abascal ha entrat en diversos governs autonòmics i municipals, de la mà del Partit Popular.

I és que la temptació d'arribar al poder és molt gran, i a molts partits conservadors no els importen aquests pactes si així aconsegueixen governar.
 

Així doncs, realment funciona?

Veient que aquesta pràctica no atura l'augment del suport popular a aquestes formacions, sembla oportú preguntar-se: realment serveixen d'alguna cosa? Hem traslladat la pregunta al professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i expert en extrema dreta Carles Viñas, que respon taxatiu: "No."

"Els cordons són regals enverinats. Perquè fossin útils, s'haurien de fer molt bé, i ser molt estrictes a l'hora d'aplicar-los, i no passa. També hi ha el perill de la victimització d'aquests partits i que titllin la resta d'antidemocràtics."

Segons Viñas, aquesta opció dona força al relat dels partits d'extrema dreta de presentar-se ells mateixos com "l'antipolítica" o l'alternativa als partits de sempre. "Ho exploten de manera molt evident, amb consignes com: 'Em persegueixen, no em donen espai als mitjans, ofeguen les meves propostes, no hi ha llibertat d'expressió'..."

El periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos destaca que, més enllà del seu efecte institucional, els partits d'extrema dreta han estat capaços de posar el seu discurs a la palestra. En aquest sentit, considera que cal confrontar les seves propostes:

"El problema de per què no funciona és que una part d'aquests mateixos signants dels cordons sanitaris a Europa --ja siguin conservadors, liberals o socialdemòcrates-- han anat copiant i assumint a poc a poc l'agenda política de l'extrema dreta, legitimant-ne els discursos i les polítiques."

I posa d'exemple la qüestió de l'habitatge: considera que els partits tradicionals han comprat la perspectiva dels partits d'extrema dreta en assumir debatre sobre les ocupacions i no parlar de l'habitatge com un dret: "Ja estàs assumint un marc i condicionant un debat des del principi."

Podríem dir, després de parlar amb aquests experts, que el cordó sanitari només pot servir si es compleix amb mà de ferro i si no s'assumeixen part dels plantejaments racistes, xenòfobs o masclistes que aquests partits propugnen.