"Sense ficció" estrena "Poliamor. Més enllà de la monogàmia" i "Jo i el meu penis"

"Poliamor. Més enllà de la monogàmia"

Pau i  Jessica, buscant l'unicorn

El Pau i la Jessica, pares de dos nens petits, són una família poliamorosa. Ara busquen un unicorn, que és com s'anomena la tercera persona -una dona, en el seu cas- que els permetrà deixar de ser parella i convertir-se en triella, una parella de tres. Ella és bisexual, ell és hetero, i s'estan arreglant la masia on viuran tots plegats quan trobin la dona dels seus somnis. Ja han tingut un parell d'experiències, però no sembla fàcil trobar algú que s'avingui a respectar les normes: o amb tots dos, o amb cap. Els unicorns no són tan fàcils de trobar.  

Qualsevol dels seus vídeos a TikTok fa uns setanta mil likes. El Pau i la Jessica tenen milers i milers de seguidors a les xarxes, on expliquen la vida quotidiana d'una parella poliamorosa i responen a les preguntes dels qui s'ho estan pensant. Per exemple: "Com ho explicareu als nens, quan siguin més grans?"

Joel, Llorenç i Alfredo, una relació en V

El Joel és el nòvio del Llorenç i també és el nòvio de l'Alfredo, però el Llorenç i l'Alfredo no són nòvios entre ells. Viuen tots tres junts i el Joel dorm tres nits amb un i tres amb l'altre: ell és el vèrtex de la relació, la V. Tots tres -amb la Moka, la seva gossa- es consideren una família. L'últim a arribar va ser el Llorenç. El Joel se'n va enamorar quan ja feia quatre anys que vivia amb l'Alfredo. Un cop de cor. Li va explicar al seu company i li va deixar clar que no volia deixar-lo. "Me'ls estimava tots dos", diu.

Hi va haver gelosia, mal rotllo, tristesa? "La gent no ens donava gaire credibilitat… com a molt ens donaven uns mesos, però ja portem set anys, tots tres". Ho han interioritzat molt i s'ha convertit en una cosa normal, diu l'Alfredo. Tampoc van junts a tot arreu, però sovint viatgen tots tres. "Tens diversió assegurada perquè sempre pots parlar amb algú".

L'Ana, l'Olga i la Jessica: la mama, la mami i la mamasita

L'Ana, l'Olga i la Jessica sí que són una triella. Han arribat a ser-ho, perquè al principi la relació també va ser de V, o de vèrtex: l'Olga feia anys que estava amb l'Ana, però llavors es va enamorar de la Jessica.

Ningú va dir que seria fàcil. Però l'Ana i la Jessica es van acabar enamorant també entre elles. Quan la Jessica es va incorporar a la parella, a casa ja hi havia quatre fills: dos de l'Olga, i un de l'Ana, de les seves anteriors relacions heterosexuals, i una nena filla de totes dues. Ara són la mama, la mami i la mamasita… i ara esperen que arribi el moment de tornar a ser mares, aquesta vegada de la Jessica. El seu cas no està contemplat al codi civil, "però hem creat una família, i això no ho pot trencar el que digui la llei".

El Jaume, l'Iris i el Jesús: una triella, "i un joc de Lego"

"Som peces que es poden canviar, es poden moure i són flexibles", diuen. El Jaume i l'Iris van ser una relació monògama durant quatre anys, fins que van decidir obrir-se a altres relacions. Una mica després va arribar el Jesús, la peça que els va convertir en triella. "Al principi jo no volia una relació amb ell, jo el que volia era tirar-lo per un penya-segat", diu el Jaume. Amb el temps es va anar adonant que el Jesús era bon tio i que tractava bé l'Iris. "I va arribar un moment que em va explotar el cap, perquè jo sempre he estat hetero, heterosexual de tota la vida… No m'havia plantejat mai que una persona que no fos una dona em pogués atreure, i de cop, un dia…"

El Jesús no vol definir la seva orientació sexual, "simplement m'agraden les persones, hi ha qui d'això en diu ser pansexual". Ara és una relació a tres: cadascun amb els altres dos, tots tres plegats, i el Jaume i el Jesús, a vegades, també amb altres persones. "Jo ara mateix no dono l'abast a conèixer més gent", diu l'Iris, "estic centrada en ells dos".

En una triella no hi ha estructura fixa ni seguretat, com en la monogàmia, expliquen: "cal parlar molt més, cal compartir més, cal treballar-ho molt més." I no és fàcil, coincideixen. Que l'Iris, el Jaume i el Jesús siguin persones amb una diversitat funcional no fa més complicada la seva història, però sí més excepcional.

Tiffany i Mihai, anarquistes relacionals

El Mihai i la Tiffany intenten fer anarquia relacional, entre ells i amb altres persones que hi ha a la seva vida. Ella ha viscut a Austràlia, a Noruega, al Japó, a Granollers (on ha crescut el seu fill) i ha comès, explica, tots els errors que es podrien cometre en una relació, "cosa que és bona, perquè n'he aprés molt ràpid…" i ara ja no creu en la monogàmia. El Mihai és romanès, i es va enamorar de Catalunya, entre altres motius, "perquè la gent encara té esperances de canviar les coses". Aquí va descobrir la paraula poliamor i es va entusiasmar; abans em pensava que estava malalt, "perquè jo no puc comprometre'm prou". Es defineix com a "bicuriós": va tenir bastantes experiències amb homes, tot i que l'atracció no li ve especialment pels homes. De la Tiffany el que l'atreu és el pensament. Tots dos estan oberts a tenir relacions amb altres persones, amb el compromís d'escoltar i respectar les pors i decisions de l'altre. Ella, alliberada de les restriccions de la monogàmia,  es confessa més feliç del que mai ha estat.

La Sandra, autogestionària

La Sandra va intentar practicar la monogàmia, però no se'n va sortir. Hi ha altres maneres d'estimar amb les quals encaixa més: per exemple, demanant-se què la uneix a una persona i què hi vol compartir. Anar més enllà de les etiquetes: què és el que toca a un amic, què és el que toca a una parella?

Quan li pregunten quantes parelles té, sempre demana "què entens per parella?" En pot tenir unes quantes o cap, segons entengui l'altre. Ella reconeix dues persones que podria anomenar així: un home i una dona.

Va marxar del seu poble, un poble marcat pel què diran, quan tenia 17 anys. La seva mare no entén que no sigui monògama ni heterosexual. Ella ha escrit un llibre, "Todo eso que no sé como explicarle a mi madre". Li diu coses com "Espero que entenguis, mare, que això no és transitori, ni una moda, ni una imposició del feminisme. És la meva manera de ser. Et sembla bé si ens acceptem tal com som? Si ens estimem sense condicions?"

 Judit i Marta, bessones: poliamor o monogàmia?

La Judit i la Marta són germanes bessones, tenen 22 anys. La Judit és poliamorosa i la Marta és monògama. Es van independitzar als 18 anys i van agafar camins diferents. La Marta se'n va anar a França, fa una vida nòmada i bohèmia, treballant al camp i venent artesania. La Judit és fotògrafa i model, i viu entre Barcelona i Londres. Va provar de tenir nòvios, però no s'hi acabava de trobar bé. Té necessitat d'estar en diferents relacions, perquè cada una li pot aportar una cosa diferent, i cap no serà prioritària.

Zoya: "Les etiquetes m'alliberen"

Psicòloga i atleta professional, la Zoya Naumov està especialitzada en educació sexual i afectiva, i viu les relacions de forma poliamorosa. Si a altres les etiquetes els neguitegen, a la Zoya l'alliberen.

Considera que hi ha una gran diferència de gènere en com es percep una dona, si és poliamorosa, o un home: "M'ha passat que quan els homes sabien que jo era partidària d'una relació poliamorosa se sentien amb el dret i la potestat de tirar-me la canya o de lligar amb mi".

En un taller per a joves organitzat per ella, nois i noies discuteixen si serien capaços de tirar endavant una relació poliamorosa sense patir, si cal tenir molta seguretat, si es capficarien massa o tindrien molta gelosia. Després de parlar-ne una bona estona diuen que "el poliamor és tan vàlid com la monogàmia"; "ara el que es porta són les relacions obertes, és el més guai;" "si veiem que ho fa una altra persona, pensarem quina relació més sana que tenen"; "parlen de nosaltres com si estiguéssim desmarxats, o perduts, però jo crec que s'ha d'associar al fet que hi ha un canvi, que potser ja hi era, però ara se'n parla".

Fitxa tècnica

Direcció: Marta Palacín i Oriol Gispert
Guió: Marta Palacín, Oriol Gispert i Carla Moreno
Producció executiva: Marta Palacín i Oriol Gispert
Producció i investigació: Carla Moreno i Alejandra Céspedes
Direcció executiva TV3: Montse Armengou Martín
Producció executiva TV3: Sílvia Pairó Vila
Direcció de fotografia: Oriol Bosch Castellet
Muntatge: Bernat de Ferrer
Grafisme: Núria Yebra

"Poliamor. Més enllà de la monogàmia" és una producció de Televisió de Catalunya produïda per La Lupa Produccions.

"Jo i el meu penis"

Ajamu X, nascut en un suburbi londinenc on imperava la cultura més masclista, es va enamorar de la fotografia als 21 anys, una passió que el va salvar de la carrera a l'exèrcit a què semblava predestinat. La fotografia va ser la seva escapatòria i el mitjà que va escollir per saltar-se les normes, "per crear imatges d'homes com no les havia vist mai".

Ajamu X retrata els penis, "perquè els penis tenen les seves pròpies històries per explicar, però encara estan censurades". El penis, considera, és presoner d'una cultura que també ha sotmès els homes a un ideal fals, injust i cruel de masculinitat en què la vulnerabilitat, les pors, els dubtes i les inseguretats són considerades mostres de feblesa.  "Moltes cultures celebren el penis en relació a la fertilitat, a la vitalitat, però al nostre món el penis encara es considera pornogràfic, i la meva feina és alliberar-lo d'aquest espai. Mantenint l'erecció com a tabú no permetem als homes que se sentin vulnerables".

Les seves imatges, pertorbadores per a qui no estigui avesat a veure l'òrgan sexual masculí en tots els seus estats, són alhora un homenatge a l'home de carn i ossos, més enllà de rols i patrons, i l'excusa per fer parlar els seus models -homes de diferents edats, entorns, orígens i orientacions sexuals- sobre les seves vivències entorn la masculinitat.

I els protagonistes de les seves fotografies es despullen no només físicament, i parlen obertament de moments, vivències, opinions i sentiments que potser no havien expressat mai en veu alta. Com ho feien les dones de "100 vagines", de Jenny Ash, emesa ja al "Sense ficció", els homes de "Jo i el meu penis" aborden la relació amb el seu cos i com aquest -en particular el sexe- ha marcat el conjunt de la seva vida i la seva relació amb el món.

Els complexos i vergonyes, amb l'etern tema de la mida. La masturbació, el plaer, les ereccions, la pornografia, la penetració, l'esperma, la infertilitat i la paternitat, la impotència, els abusos sexuals… L'aprenentatge, al llarg de la vida, del que s'entén per comportar-se com un home. Els varons a qui Ajamu X fotografia i entrevista, en una conversa gairebé casual, expressen sentiments de plenitud i poder, d'orgull i satisfacció, però també de dolor i confusió. Sovint, la sensació d'haver-se sentit obligats a ser qui no eren, a comportar-se com no sentien, a fer estendard d'uns valors heretats que en fons no són els propis. O que sí que han acabat sent-ho.

El documental es pregunta com se senten els homes amb el seu propi cos, i què representa, en un món que ha enaltit els valors masclistes, haver d'amagar les pròpies febleses, les pors i les inseguretats. Com han estat les seves relacions amb les dones, o amb altres homes, com han viscut la paternitat o han patit la impotència, o la infertilitat. Com porten aquest poder que els ha estat donat -pel fet de tenir un penis- i si tan difícil resulta -com diuen alguns- de gestionar.

Explícit però allunyat de la pornografia, realista però delicat, "Jo i el meu penis" aporta respostes a preguntes que rarament es fan en veu alta.

Fitxa tècnica

"Jo i el meu penis" una producció de Burning Bright Productions amb la direcció de Jenny Ash i la producció de Susanne Curran.

tv3.cat/senseficcio

#PoliamorTV3
#ElMeuPenisTV3
#SenseFiccióTV3

twitter.com/senseficcio
facebook.com/senseficcio