Les motacions de "calés", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("Càstig que comporta un alt preu psicològic") fa pensar en diners.

A la traducció d'una novel·la negra de Donna Leon, la mare del comissari Brunetti, em crida l'atenció trobar un antic sinònim de diner: les pàfies. La novel·la està situada a la Venècia contemporània, de manera que en realitat aquestes pàfies equivalen a euros. Però tant se val.

La pasta sempre ha generat col·loquialismes. En la meva adolescència, els bitllets de cent pessetes eren gambes, pel color, o bé lliures. Quan van encunyar monedes de vint duros, de sobte vam començar a dir-ne dòlars. Mil peles feien un talego, que en castellà designa un sac semblant a les nostres taleques. Les pedres d'haixix, per exemple, es compraven per talegos. Amb mig talego ja te'n podies fer dos o tres. I encara ara es conserva alguna antiga fracció de moneda en expressions com ara quatre xavos (1/8), costar quartos (1/4) o tenir cèntims (1/100).

De tots els col·loquialismes que hem dut al moneder —pàfies o pistrincs, que deriva de pasta, líquid, metàl·lic, panís...— n'hi ha un que resisteix el pas del temps. Són els calés, mot derivat del caló. El mateix nom de la llengua gitana, caló, designa en caló les coses fosques. Com per exemple les monedes de coure, per oposició a les de plata, més clares i dites parnó, que significa blanc. D'aquí ve el castellà parné. Tenir-ne equivalia a allò que abans dèiem "tenir pela llarga" i ara, empresonats en la zona euro, ja no sabem com anomenar.