"Ripley", la sèrie en blanc i negre que triomfa a Netflix

"Ripley" Semàfor verd Plataforma: Netflix (8 episodis de 50 minuts) De què va? És la història d'un estafador que té l'oportunitat d'apropar-se al fill d'un home de negocis ric. L'home està pagant la vida paradisíaca que el fill manté a Nàpols. Hi envia el protagonista perquè convenci el fill que torni a casa. El protagonista viatja fins a Nàpols i acabarà intentant prendre-li la vida a aquest noi privilegiat ocupant el seu lloc. Per fer-ho, manipularà sense remordiments. El millor: L'elegància en la manera de plantejar aquesta història, que recordem que és una adaptació dels llibres de Patricia Highsmith. És una sèrie elegant, tant en la subtilesa amb què s'expressen les intencions dels personatges i les mancances i febleses que expliquen el que fan els protagonistes, com en la posada en escena, amb un blanc i negre hipnòtic i sobri que és sofisticat, però també evoca la foscor de la història, malgrat l'entorn paradisíac. El repartiment també contribueix a aquesta idea amb interpretacions subtils. És especialment destacable el treball d'Andrew Scott com a protagonista, que té un magnetisme evident. El pitjor: La història, escrita i dirigida per Steven Zaillan, es desenvolupa a poc a poc, de matís en matís, i segurament hi haurà espectadors que consideraran que és una sèrie lenta. Especialment tenint en compte que està etiquetada com un thriller psicològic. El mateix passava amb sèries prèvies del mateix Steven Zaillan, com l'excel·lent "The night of". Personalment, em sembla una lentitud fascinant, però sospito que molta gent no ho deu veure així. La recomanes? Sí. És perfecta en molts sentits. Una joia que entra per la vista i que aporta una manera nova, més sofisticada, de tractar una història de manipulació i engany. "Sugar" Semàfor groc Plataforma: Apple TV+ (8 episodis de 50 minuts) De què va? És un homenatge declarat al cinema negre i el protagonista és un detectiu privat de Los Angeles que s'encarrega de trobar persones que han desaparegut. La sèrie comença quan accepta el cas d'una noia jove que fa un mes que ha desaparegut. L'avi li encarrega trobar-la. La resta de la família no hi té interès. El millor: La sèrie té clar que vol ser un homenatge al cinema negre clàssic i tant Colin Farrell amb la interpretació com el guió i la direcció s'hi llencen de cap. Tenim protagonista turmentat amb veu en off i música jazz de fons i referències constants a les pel·lícules que l'inspiren, que són clàssics com "The big hit" o "Chinatown". S'agafen al fet que el protagonista és cinèfil per explicitar-ho. Podríem dir que "Sugar" no enganya amb el seu propòsit. El pitjor: És pràcticament un arquetip d'aquest tipus d'històries. No hi falta cap dels elements, ni la noia jove desapareguda ni el dolor que el detectiu arrossega relacionat amb un altre personatge femení. Potser si fos una mica més subtil... Però tot se subratlla molt, i fins i tot s'arriba a dir de més d'una manera diferent. El que pot ser el seu punt fort, que és l'homenatge al "noir", és també el punt feble, perquè no us oferirà pràcticament res que no hàgiu vist. La recomanes? No. Només si us ve de gust una història de gènere negre molt clàssica i sou nostàlgics del "noir". "Parasyte: The Grey&#8203;" Semàfor groc Plataforma: Netflix (5 episodis d'entre 60 i 45 minuts) De què va? El punt de partida és la invasió d'una mena de paràsits alienígenes. Cauen directament del cel, s'entén que des de l'espai, en una mena de boles de les quals surten unes larves. Aquestes larves es fiquen fins del cos d'humans i els posseeixen. Aquests humans parasitats comencen a trobar-se els uns als altres. Però no està plantejat ben bé com una invasió. De fet, de vegades la història és la clàssica invasió alienígena i de vegades és més aviat la lluita dels paràsits per no ser exterminats pels humans, ja que hi ha un grup d'agents d'elit encarregats d'eliminar-los. El millor: El punt de partida, que es basa en un manga que ja va tenir força èxit. I també la manera de plantejar algunes escenes concretes, que és visualment potent. En una escena que passa en un concert, per exemple. Els alienígenes, que semblen sortits de "Stranger things", fan força efecte. S'hi nota el segell de Yeon Sang-ho, el director de "Tren a Busan" i de "Hellbound", tant en la direcció, molt dinàmica, com en el to fosc de moltes de les escenes. El pitjor: La premissa és molt més interessant i té molt més ganxo que el que és la sèrie realment. En el desenvolupament es perd en diverses trames que no acaben d'agafar el ritme que necessita una sèrie d'aquestes característiques i en diàlegs força encarcarats. Hi ha petites dosis de crítica social, però és insuficient. La recomanes? Només si us agraden les sèries amb monstres que siguin diferents. Però és prescindible.

"Ripley", la sèrie en blanc i negre que triomfa a Netflix

Andrew Scott és el protagonista de la nova adaptació de les novel·les de Patricia Highsmith. Mentrestant, Colin Farrell estrena una sèrie de detectius i Netflix porta monstres sud-coreans