Cultura gratuïta? Per quins set sous?! (i II)
Des de fa uns anys, des que les noves tecnologies permeten accedir a continguts culturals de manera gratuïta, s'ha generat un debat -bàsicament generacional, ho reconec sense cap problema- amb postures molt enfrontades. Entre els que som més grans sembla imperar amb força l'opinió que l'accés a continguts culturals no poden ser gratuïts, i els més joves, acostumats a descarregar-se música, cinema i textos de manera gratuïta, no entenen la necessitat de pagar. Trobarem punts d'acord? Segur.
Carmen AmorósActualitzat
I ara anem als llibres. És curiós -de fet no ho és gens, fa massa temps que passa- que en el cas dels escriptors, quan aquests tenen el text a punt, el text i els dibuixos en el cas dels còmics o novel·les gràfiques com es diuen ara, busquen una editorial que els hi vulgui publicar. En el millor dels casos la troben. Antigament es pactava un avançament i una quantitat per cada exemplar venut, normalment el 10%.
Si l'edició es venia sencera, bingo!, si no a l'autor li restaven l'avançament del que havia de cobrar en concepte de drets, del percentatge del 10% de cada un dels exemplars venuts. Però l'editorial que li regatejava a l'autor pagava el paper íntegrament, els fotolits -això ara ja no existeix- íntegrament, el cost d'impremta íntegrament, el de relligar i enquadernar el llibre íntegrament, independentment que es venguessin tots els exemplars o no. Els únics que "es jugaven" els diners eren l'editorial i l'autor. Amb una diferència, però, l'editorial, el distribuïdor i la llibreria es repartien el 90% del preu dels exemplars venuts a parts igual: el 30% per a cadascun. A l'autor, que era el qui havia escrit, o escrit i dibuixat el llibre, li tocava el 10% restant.
Ara ja no es paga avançament gairebé a ningú. La majoria d'autors no viuen dels llibres que fan; tenen una altra feina o sobreviuen com poden. Els pocs que ho fan són la punta de l'iceberg. I benvinguts siguin, gràcies a ells, bons o mediàtics, -o per què no? les dues coses- segueix funcionant la indústria editorial.
En el cas dels autors teatrals, dels músics, compositors o intèrprets, la majoria van a taquillatge, un tant per cent sobre les entrades venudes, sobre els discs venuts i sobre la difusió de les composicions, en el cas dels músics.
Parlo dels famosos drets que recapta la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya (SGAE) a teatres i discoteques, bars i qualsevol altre lloc on es faci una obra de teatre, un musical, un concert o hi hagi una ràdio o un televisor, i que tanta polèmica van aixecar quan els inspectors de la SGAE es van dedicar a passar per les perruqueries i els casals dels avis a reclamar els drets corresponents pel fet de tenir una ràdio o una tele engegada.
Aquesta va ser una de les campanyes més maldestres que es poden fer i va aconseguir posar a la ciutadania en contra de la SGAE en lloc de conscienciar-la sobre la necessitat de recaptar els drets corresponents als autors. Mal explicada, mal desenvolupada, i mal resolta, aquesta campanya va coincidir en el temps amb l'escàndol de la SGAE i amb les imatges d'un Teddy Bautista sortint de la seu escortat per la policia. Tot plegat va afectar la imatge de la Societat fins al punt que, fins i tot els que defensem que la cultura s'ha de pagar, ens vam posar en contra de la direcció de la SGAE: una cosa és gestionar el cobrament dels drets dels autors, una altra enriquir-se gràcies al càrrec i actuar com si els diners fossin teus en lloc d'entendre que estàs al servei dels autors.
I canviant radicalment de tema. I els grafiters? Com ho fem per pagar-los la feina de decorar les nostres ciutats? Són ells els que fan la feina gratis i en un lloc públic. I alguns aconsegueixen sobresortir i fer-se un nom. Les parets, els contenidors, els ponts són el seu currículum, la seva manera d'expressar les seves inquietuds, i se senten pagats, diuen alguns, quan un altre grafiter comença a imitar-los... Ells sabran :)
Tornar a l'inici
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
Si l'edició es venia sencera, bingo!, si no a l'autor li restaven l'avançament del que havia de cobrar en concepte de drets, del percentatge del 10% de cada un dels exemplars venuts. Però l'editorial que li regatejava a l'autor pagava el paper íntegrament, els fotolits -això ara ja no existeix- íntegrament, el cost d'impremta íntegrament, el de relligar i enquadernar el llibre íntegrament, independentment que es venguessin tots els exemplars o no. Els únics que "es jugaven" els diners eren l'editorial i l'autor. Amb una diferència, però, l'editorial, el distribuïdor i la llibreria es repartien el 90% del preu dels exemplars venuts a parts igual: el 30% per a cadascun. A l'autor, que era el qui havia escrit, o escrit i dibuixat el llibre, li tocava el 10% restant.
Ara ja no es paga avançament gairebé a ningú. La majoria d'autors no viuen dels llibres que fan; tenen una altra feina o sobreviuen com poden. Els pocs que ho fan són la punta de l'iceberg. I benvinguts siguin, gràcies a ells, bons o mediàtics, -o per què no? les dues coses- segueix funcionant la indústria editorial.
En el cas dels autors teatrals, dels músics, compositors o intèrprets, la majoria van a taquillatge, un tant per cent sobre les entrades venudes, sobre els discs venuts i sobre la difusió de les composicions, en el cas dels músics.
Parlo dels famosos drets que recapta la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya (SGAE) a teatres i discoteques, bars i qualsevol altre lloc on es faci una obra de teatre, un musical, un concert o hi hagi una ràdio o un televisor, i que tanta polèmica van aixecar quan els inspectors de la SGAE es van dedicar a passar per les perruqueries i els casals dels avis a reclamar els drets corresponents pel fet de tenir una ràdio o una tele engegada.
Aquesta va ser una de les campanyes més maldestres que es poden fer i va aconseguir posar a la ciutadania en contra de la SGAE en lloc de conscienciar-la sobre la necessitat de recaptar els drets corresponents als autors. Mal explicada, mal desenvolupada, i mal resolta, aquesta campanya va coincidir en el temps amb l'escàndol de la SGAE i amb les imatges d'un Teddy Bautista sortint de la seu escortat per la policia. Tot plegat va afectar la imatge de la Societat fins al punt que, fins i tot els que defensem que la cultura s'ha de pagar, ens vam posar en contra de la direcció de la SGAE: una cosa és gestionar el cobrament dels drets dels autors, una altra enriquir-se gràcies al càrrec i actuar com si els diners fossin teus en lloc d'entendre que estàs al servei dels autors.
I canviant radicalment de tema. I els grafiters? Com ho fem per pagar-los la feina de decorar les nostres ciutats? Són ells els que fan la feina gratis i en un lloc públic. I alguns aconsegueixen sobresortir i fer-se un nom. Les parets, els contenidors, els ponts són el seu currículum, la seva manera d'expressar les seves inquietuds, i se senten pagats, diuen alguns, quan un altre grafiter comença a imitar-los... Ells sabran :)
Tornar a l'inici
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
