Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
La cultura ha de ser gratuïta? El món digital ha obert el debat. Models nous i tradicionals conviuen en un entorn on les queixes se centren a la pirateria.
Quina és la teva opció? Cultura gratuïta sí? No? I què en pensen els autors? T'oferim tres visions diferents en tres articles per enriquir el debat.
Trobarem punts d'acord? Segur
Marc PratsActualitzat
Sóc músic i periodista. Actualment faig dues feines. L'una està ben remunerada i l'altra, no. Suposo que ja heu encertat quina és la mal pagada... La de músic, sí. Aquesta és una endèmica realitat que envolta des de fa generacions als que es dediquen a la creació artística, i a la cultura en definitiva. La meva situació professional present, doncs, em sembla d'allò més adequada per enfocar aquest article. De fet, vindria a ser un exemple clar i concís de la magnitud de la tragèdia. És una mostra que alguna cosa falla en el paper que tenen l'art i la cultura en la societat d'avui dia. Però què és el que falla realment?
Els governants, els que legislen –aquí o allà- ho fan, en teoria, per defensar els drets de tothom; els dels ciutadans i també els de les empreses, evidentment. Però sobretot els de les persones. Això vol dir, també, els drets dels autors i creadors, dels que es dediquen a escriure, a dibuixar, a ballar... S'entén que una societat que vol avançar, que vol millorar, ha de protegir l'esfera cultural i -afegeixo- ha de fer-ho de manera contundent, encara que sigui un àmbit que no generi necessàriament una riquesa econòmica puntual, fins i tot, encara que sigui deficitària en termes estrictament de números. Cultura i economia, efectivament, no tenen una relació massa fluïda, i precisament per això, s'ha de vetllar pel seu bon estat de manera especial. L'hem de mimar. I això passa per pagar, entre tots i de maneres molt diverses (mecenatges, impostos, comprant directament un article cultural que ens interessi, etc.).
Vet aquí, però, que allò que s'hauria de protegir i fomentar acaba molt sovint trepitjat i menystingut. Els interessos dels grans "holdings" empresarials, o sigui el poder dels diners, acaben manant i dirigint "de facto" les estratègies i les polítiques culturals, i aniquilen allò que en teoria tant s'ha de cuidar: la mateixa cultura i els qui la generen. Un il·lustrador exemple d'això, en l'àmbit de la música -que és el que em toca més de prop- el tenim en la plataforma Spotify -tan aclamada per tots i de la qual també sóc usuari. Mentre que l'autor d'una cançó cobra la microscòpica xifra de 0,00029$ per cada reproducció (feu números..), l'amo d'aquesta nova empresa gegant ja té -segons la revista "Sunday Times"- la 10a fortuna de la Gran Bretanya. Sembla clar que alguna cosa de fons ens hem de replantejar, i urgentment.
Ben entrats ja al segle XXI, les regles del joc han canviat en l'àmbit del consum cultural, sobretot pel que fa a la música i al cinema. I segurament canviaran encara més en els pròxims anys. La manera de consumir cultura ja no s'assembla en gairebé res a la que teníem tot just fa una dècada. No cal estendre's en aquesta qüestió, però és obvi que ja res tornarà a ser com abans. I això vol dir també que hem de canviar radicalment uns plantejaments que en el seu origen tenien un sentit, però que ja han quedat obsolets. I el moment de fer-ho és ara. Ara que tot està canviant i que tot s'està repensant. Un exemple el tenim en la qüestió dels drets d'autor on, un cop més, els intermediaris no han sabut -o no han volgut- adaptar-se, fins ara almenys, als nous temps. El documental "RIP! A remix manifesto" retrata de manera brillant aquesta polèmica. I fa pensar.
Calen, doncs, unes pautes, unes lleis, però justament perquè en un futur no tornin a reproduïr-se tics i abusos del passat i del present: l'enriquiment desorbitat d'alguns mitjancers, com les empreses de telefonia, en són un exemple. És ara, més que mai, que s'estan omplint les butxaques gràcies a la gran demanda –legal o no- de continguts culturals que no els pertanyen i dels quals s'aprofiten de manera escandalosa.
En la societat en què vivim, els diners ho impregnen gairebé tot. Això és així, ens agradi o no. Però és evident que la cultura ni pot ni ha de ser gratuïta, perquè el pas següent seria la seva pseudo-desaparició, convertint-se en marginal o, en el millor dels casos, elitista. El repte, ara, és trobar la fórmula justa i equilibrada perquè els que generen continguts culturals no caiguin en un viacrucis etern, perquè els intermediaris perdin pes i no acumulin fortunes immorals i perquè els que els consumeixen trobin el que busquen pagant un preu raonable per cada producte. I això passa, també, per fomentar el model de la petita i mitjana empresa, en aquest cas cultural, i no pas ajudant a crear monstres indomables. Si fa o no fa, el mateix que hauria de passar en tots els àmbits de la nostra societat.
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Per quins set sous?!
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
Els governants, els que legislen –aquí o allà- ho fan, en teoria, per defensar els drets de tothom; els dels ciutadans i també els de les empreses, evidentment. Però sobretot els de les persones. Això vol dir, també, els drets dels autors i creadors, dels que es dediquen a escriure, a dibuixar, a ballar... S'entén que una societat que vol avançar, que vol millorar, ha de protegir l'esfera cultural i -afegeixo- ha de fer-ho de manera contundent, encara que sigui un àmbit que no generi necessàriament una riquesa econòmica puntual, fins i tot, encara que sigui deficitària en termes estrictament de números. Cultura i economia, efectivament, no tenen una relació massa fluïda, i precisament per això, s'ha de vetllar pel seu bon estat de manera especial. L'hem de mimar. I això passa per pagar, entre tots i de maneres molt diverses (mecenatges, impostos, comprant directament un article cultural que ens interessi, etc.).
Vet aquí, però, que allò que s'hauria de protegir i fomentar acaba molt sovint trepitjat i menystingut. Els interessos dels grans "holdings" empresarials, o sigui el poder dels diners, acaben manant i dirigint "de facto" les estratègies i les polítiques culturals, i aniquilen allò que en teoria tant s'ha de cuidar: la mateixa cultura i els qui la generen. Un il·lustrador exemple d'això, en l'àmbit de la música -que és el que em toca més de prop- el tenim en la plataforma Spotify -tan aclamada per tots i de la qual també sóc usuari. Mentre que l'autor d'una cançó cobra la microscòpica xifra de 0,00029$ per cada reproducció (feu números..), l'amo d'aquesta nova empresa gegant ja té -segons la revista "Sunday Times"- la 10a fortuna de la Gran Bretanya. Sembla clar que alguna cosa de fons ens hem de replantejar, i urgentment.
Ben entrats ja al segle XXI, les regles del joc han canviat en l'àmbit del consum cultural, sobretot pel que fa a la música i al cinema. I segurament canviaran encara més en els pròxims anys. La manera de consumir cultura ja no s'assembla en gairebé res a la que teníem tot just fa una dècada. No cal estendre's en aquesta qüestió, però és obvi que ja res tornarà a ser com abans. I això vol dir també que hem de canviar radicalment uns plantejaments que en el seu origen tenien un sentit, però que ja han quedat obsolets. I el moment de fer-ho és ara. Ara que tot està canviant i que tot s'està repensant. Un exemple el tenim en la qüestió dels drets d'autor on, un cop més, els intermediaris no han sabut -o no han volgut- adaptar-se, fins ara almenys, als nous temps. El documental "RIP! A remix manifesto" retrata de manera brillant aquesta polèmica. I fa pensar.
Calen, doncs, unes pautes, unes lleis, però justament perquè en un futur no tornin a reproduïr-se tics i abusos del passat i del present: l'enriquiment desorbitat d'alguns mitjancers, com les empreses de telefonia, en són un exemple. És ara, més que mai, que s'estan omplint les butxaques gràcies a la gran demanda –legal o no- de continguts culturals que no els pertanyen i dels quals s'aprofiten de manera escandalosa.
En la societat en què vivim, els diners ho impregnen gairebé tot. Això és així, ens agradi o no. Però és evident que la cultura ni pot ni ha de ser gratuïta, perquè el pas següent seria la seva pseudo-desaparició, convertint-se en marginal o, en el millor dels casos, elitista. El repte, ara, és trobar la fórmula justa i equilibrada perquè els que generen continguts culturals no caiguin en un viacrucis etern, perquè els intermediaris perdin pes i no acumulin fortunes immorals i perquè els que els consumeixen trobin el que busquen pagant un preu raonable per cada producte. I això passa, també, per fomentar el model de la petita i mitjana empresa, en aquest cas cultural, i no pas ajudant a crear monstres indomables. Si fa o no fa, el mateix que hauria de passar en tots els àmbits de la nostra societat.
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Per quins set sous?!
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
