Mor l'arquitecte Oriol Bohigas, l'ideòleg del model Barcelona

Se'n va una figura clau en la història de la ciutat, l'artífex de la transformació urbanística de la Barcelona olímpica

Carolina RosichActualitzat

La Barcelona moderna, la ciutat que va reconquerir el mar per als Jocs Olímpics del 92, és hereva de les idees d'Oriol Bohigas (Barcelona, 1925). Des del primer ajuntament democràtic de Barcelona, en què va ser delegat de l'Àrea d'Urbanisme als anys vuitanta, i després com a assessor urbanístic de l'alcalde Pasqual Maragall, va ser el cervell d'una profunda transformació que va canviar per sempre la fesomia de la ciutat.

Amb Narcís Serra d'alcalde, Oriol Bohigas es va convertir en un arquitecte clau a la ciutat i, des dels despatxos de l'Ajuntament de Barcelona, va portar a terme una sèrie de projectes urbans de gran impacte social. "Higienitzar el centre i monumentalitzar la perifèria" era un dels lemes que proposava a "Reconstrucción de Barcelona", un llibre manifest on recollia el seu ideari urbanístic.


"Sense espai públic, no hi havia ciutat"

Bohigas va impulsar intervencions en diferents barris de Barcelona, amb un urbanisme molt pragmàtic i auster, "acupuntura urbana", que intentava millorar la qualitat de l'espai públic. Places, mercats, mobiliari urbà, van canviar l'aspecte de la ciutat. Va ser l'època de les polèmiques places dures, com la plaça dels Països Catalans, a Sants, tot un símbol de l'urbanisme barceloní dels anys 80. Per Bohigas, "sense espai públic, no hi havia ciutat".

Fent tàndem amb Josep Anton Acebillo, el responsable de projectes urbans, van dirigir la reconstrucció d'una Barcelona grisa, que encara vivia d'esquena al mar. I, després, per encàrrec de Pasqual Maragall i ja com a conseller urbanístic, va passar a projectar les grans obres que van permetre a Barcelona ser seu dels Jocs Olímpics del 92.

Des del seu despatx MBM Arquitectes, va dissenyar la Vila Olímpica i va encarregar a diferents despatxos locals i internacionals les obres arquitectòniques i les infraestructures que van modernitzar Barcelona i la van convertir en un referent internacional.

 

L'any 1991 Maragall també el va nomenar regidor de Cultura, un càrrec al qual va renunciar l'any 1994.

Bohigas és el pare del model Barcelona. Però la seva figura absolutament polièdrica ha deixat empremta en molts altres àmbits, més enllà de l'arquitectònic i urbanístic.

A "Refer la memòria", al llarg de 800 pàgines, repassava records de tota una vida de compromís social, polític i cultural.

Josep Martorell i Oriol Bohigas

Bohigas arquitecte

Com explicava a les seves memòries, va ser el seu amic Josep Martorell qui el va convèncer d'estudiar Arquitectura en acabar el batxillerat. Bohigas va formar part del Grup R (1951), amb Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas o Josep Maria Sostres, que volien recuperar l'impuls de la modernitat en la grisor arquitectònica de la Barcelona franquista. I tenien la voluntat d'entroncar amb l'esperit del GATCPAC.

Grup R

Bohigas era una de les joves promeses d'aquest col·lectiu que apostava per una arquitectura realista que donés resposta a les exigències socials del moment.

L'any 1962, va fundar MBM Arquitectes, amb Martorell i David Mackay, on més tard es van incorporar Oriol Capdevila, Francesc Gual i Lluís Pau, un despatx que manté la seu a la plaça Reial i que ha fet més de 1.000 projectes arquitectònics, una bona part a Barcelona: la casa Meridiana, les escoles Garbí o Thau, l'Illa Pallars, la casa Guardiola d'Argentona o la reordenació urbanística del Port Olímpic de Barcelona.

La casa Meridiana

Altres obres més recents són la seu de l'editorial RBA al Poblenou i el Disseny Hub Barcelona, a la plaça de les Glòries, un edifici conegut com la Grapadora. El despatx va donar el seu arxiu al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. I al setembre, Bohigas va entregar el seu fons documental a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès.

L'edifici Hub, seu del museu del Disseny de Barcelona, obra de l'estudi MBM Arquitectes
L'edifici Hub, seu del Museu del Disseny de Barcelona, obra de l'estudi MBM Arquitectes

A finals dels 60, Bohigas va capitanejar l'anomenada Escola de Barcelona, que identificava una nova generació de joves arquitectes amb esperit renovador, que apostava per una arquitectura moderna però reaprofitant els materials tradicionals.

El 1962, Bohigas havia publicat a la revista Serra d'Or un article titulat "Cap a una arquitectura realista", que es va convertir en un manifest a favor d'una arquitectura compromesa amb el país. L'arquitectura agafava força com a eina de transformació social.


L'agitador cultural

Bohigas sempre va participar en el debat públic, amb gran esperit crític i amb opinions sovint polèmiques. I es va comprometre en nombrosos projectes culturals. Va estar al capdavant d'Edicions 62 i va ser president de la Fundació Miró, on va impulsar l'ampliació de l'edifici. I també va ser director de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona (1977 a 1980), que va reactivar i va ampliar, amb un projecte que va encarregar a Coderch.

L'any 2003 va ser escollit president de l'Ateneu Barcelonès, on va ser reelegit el 2007. Bohigas sempre tenia càrrecs d'acció i marcava un abans i un després en les institucions per on passava.

Com a delegat d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, també va ser l'artífex de la reconstrucció del pavelló que Mies van der Rohe va dissenyar per a l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Els arquitectes Ignasi de Solà Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos es van encarregar dels treballs d'investigació, disseny i reconstrucció que van permetre recuperar aquesta obra mestra de l'arquitectura del segle XX al seu emplaçament original.

Conversador i amb fama de polemista incansable, va impulsar iniciatives controvertides, com l'enderrocament de la part no original de Gaudí de la Sagrada Família, que li semblava "una vergonya mundial". Ell va liderar la primera gran protesta contra la continuació de les obres, l'any 1964. L'any següent, juntament amb altres intel·lectuals, com Le Corbusier, Joan Miró, Antoni Tàpies o Antoni de Moragas, van firmar un manifest en contra.

Bohigas formava part de la Gauche Divine, es declarava d'esquerres i republicà, i en els últims anys s'havia posicionat a favor d'una Catalunya independent.

Buhigas a un balcó de l'estudi d'arquitectura a la plaça Reial
Oriol Bohigas en un balcó de l'estudi d'arquitectura a la plaça Reial

Un senyor de Barcelona

Bohigas vivia a la plaça Reial des de principis dels anys 70 amb l'arquitecta Beth Galí, la seva companya des de feia més de 40 anys. Mai va deixar Ciutat Vella i hi va anar a viure abans que es convertís en centre turístic de la ciutat.

Tenia 5 fills, entre ells Maria Bohigas, que havia treballat al seu despatx, i el també arquitecte Josep Bohigas.

Havia rebut un gran nombre de distincions, entre les quals la Medalla d'Urbanisme de l'Acadèmia d'Arquitectura de París (1988), la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Ciutat de Barcelona (1999) i el Premi Nacional d'Arquitectura 2006. L'any 2011 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura del CONCA a la Trajectòria Professional i Artística i el 2018 va rebre la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, una ciutat que no seria el que és ara sense l'empremta d'Oriol Bohigas.

ARXIVAT A:
ArquitecturaObituari
NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut