Retorn a l'Iran, amb l'ombra de la guerra i més por: "Acabarem vivint com ovelles"

No descobreixo res si dic que els iranians i les iranianes són gent hospitalària. És el meu quart viatge a l'Iran, i que ara recordi, mai he hagut de sentir males paraules o un estirabot de cap iranià. Al contrari, sempre he trobat amabilitat. Això contrasta força amb la imatge d'hostilitat que tenim de l'Iran des d'Europa. Però com a tot arreu, una cosa és la gent i una altra els governants.

Dels primers, només en puc dir coses bones.
 

El fantasma de la guerra

Dijous vaig conèixer una noia de 21 anys, estudiant d'infermeria de quiròfan. Era a l'entrada del teatre central de Teheran, el més gran del país. Volia entrevistar persones que busquessin la cultura per evadir-se de l'agitació bèl·lica dels darrers dies.

Em va explicar que venia de la ciutat de Mashad, a l'extrem oriental de l'Iran, a tocar amb l'Afganistan, i que era a Teheran per estudiar. Aquella noia, vestida amb el rigorós xador, desprenia una simpatia contagiosa.

Em va explicar que li agrada més el cinema que el teatre, però que preferia qualsevol de les dues coses abans que navegar per Instagram i seguir les notícies. Ja en tenia prou, de notícies negatives:

"M'estimo l'Iran, i no vull que vagi a la guerra contra ningú."

Tot seguit em va demanar de fer-nos una foto plegats i em va dir que li havia alegrat el dia: havia aconseguit dir a un occidental que com a iraniana no volia cap guerra amb Occident.

No és la primera vegada que una iraniana em diu que ni ella ni ningú del seu cercle d'amistats o de família sent cap odi cap a Occident.
 

Més por de parlar

En aquest viatge, comparat amb les anteriors vegades, ha estat més difícil gravar les paraules dels iranians pel carrer. Una cosa és parlar amb ells i una altra que la seva veu quedi enregistrada. Tenen més por que d'altres vegades.

Pels carrers de Teheran vaig preguntar a en Hussein, un estudiant de Dret de 24 anys, si podíem parlar de l'atac israelià a Esfahan. Quan estava disposat a fer-ho va aparèixer la seva mare. Enèrgicament, però amb un somriure a la boca, li devia dir que de fer una entrevista al mig del carrer amb la premsa occidental, ni parlar-ne. Van marxar tots dos en moto. "Un altre iranià que no vol parlar", vaig pensar.

Després d'una bona estona va tornar a aparèixer en Hussein. Ara anava sol. Volia l'entrevista i una foto: "Sí que em vaig preocupar perquè podia començar una guerra, i això mai és una cosa positiva, sigui amb Israel o amb els Estats Units o un altre país".

Em va explicar que la seva família era molt religiosa i no donava mai suport a Occident, però la gent que té fills mai vol que comenci una guerra perquè saben que els tocarà anar-hi.

Evidentment que no tothom pensa com aquests dos estudiants iranians.
 

El pes de la corrupció

Divendres, dia de l'oració, vaig anar a la Universitat de Teheran a escoltar la pregària.

Imagineu-vos un recinte força gran, on els universitaris solien jugar a futbol, però que des de la Revolució Islàmica del 1979 és el lloc de l'oració.

Amb dues banderes palestines enormes a banda i banda, uns 1.000 o 1.500 homes agenollats o asseguts a terra escolten l'encès discurs de l'aiatol·là Seyed Ahmad Khatami. Les dones són apartades sota una marquesina i han de seguir-lo per una pantalla gegant.

L'aiatol·là proclama que s'ha de destruir Israel. Els periodistes som dalt d'una tarima que ens permet tenir una perspectiva general de l'acte.

Sense demanar-l'hi, un col·lega iranià em tradueix les paraules del religiós a l'anglès. En una pausa em diu: "Veus aquest clergue que té el turbant blanc?" "Bé n'hi ha uns quants, de quin parles?", li contesto. "El que porta ulleres i està assegut a primera fila. Doncs està acusat de tràfic d'influències al nord del país." Caram. Li comento que quan vaig assistir aquí mateix a l'oració el 2007, en el meu segon viatge, hi havia més gent escoltant la pregària. "L'afluència ha baixat, hi ha desencantament per casos com aquest de corrupció", em va contestar el col·lega.

Quan s'acaba la pregària i els càntics, primer abandonen el recinte els milers d'homes.

Després surten les dones, vestides de negre de dalt a baix. Una d'elles no té problema a parlar. Li pregunto si li ha agradat el discurs:

"El discurs ha estat bé, però haurien d'haver esmentat més els que posen la mà a la tresoreria. No sabem exactament qui són, però potser són els fills dels governs anteriors."

El fervor religiós no està renyit amb la crítica.

La qüestió del vel

El febrer passat a Teheran hi havia més dones sense vel que ara. El règim ha aprofitat la crisi amb Israel per reimposar l'obligatorietat del hijab a les dones.

Han tornat als carrers les patrulles de la moral, grups de tres policies, que vesteixen armilles reflectores, acompanyats de dues dones vestides amb xadors negres. No són per tot arreu, no seria just dir que hi ha una vigilància aclaparadora, però poden aparèixer a qualsevol plaça o rotonda i en qualsevol moment.

La majoria de les dones porten el vel, algunes perquè hi creuen, d'altres perquè ho diu la llei, d'altres perquè les respectin, d'altres per evitar complicacions, però n'hi ha algunes que no se'l posen com a gest de desafiament a les autoritats. I tenen por, ja que pot comportar multes altes o fins i tot la detenció.

Acabo amb el que em va dir una dona de 58 anys que anava sense mocador al cap: "Ara hi ha molta més vigilància. Jo he rebut molts avisos, fins i tot m'han aturat, però bé, jo tinc consciència i el dret a escollir". I afegeix:

"I sí que tinc por. De totes maneres, si tots tenim por, i perquè se m'entengui, i disculpi l'expressió, tots acabarem vivint com ovelles."