Un estudiant llegint un llibre
Existeix, la cultura de l'esforç? Busquem respostes amb dos experts

Es perd la cultura de l'esforç? Causes i remeis per a una crítica més antiga del que sembla

Ens preguntem si existeix la cultura de l'esforç i si les noves generacions l'estan perdent

Irene Vaqué ReigActualitzat

S'està perdent, la cultura de l'esforç? En primer lloc, cal definir si existeix i a què es refereix aquesta expressió que podem haver sentit, generalment, per criticar l'actitud dels joves. 

Jordi Feu Gelis, sociòleg i professor del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona, creu que cal diferenciar entre "el postulat de la pedagogia tradicional" que lloa "l'esforç per l'esforç" i "gairebé ve associat amb una mena de sacrifici en termes cristians" i un altre paradigma que és l'esforç "motivat", en què "hi ha una finalitat que acceptem que és interessant, noble i justificada". 

Partint d'aquesta premissa, considera que hi ha un "component ideològic conservador" en unes crítiques que volen posar en dubte els moviments de renovació pedagògica

"En els últims temps veig una croada per desprestigiar els postulats de la pedagogia activa i experimental, en tant que diuen que no valora l'esforç. Això és radicalment mentida". 

Feu Gelis, director de la primera càtedra de Renovació Pedagògica de Catalunya i d'Espanya, remarca que no hi ha cap estudi seriós que conclogui que els estudiants d'ara s'esforcen menys que els d'abans.

També creu que el fet que la majoria de persones de la societat s'hagin format en escoles tradicionals fa que "es tingui poca fe" en la pedagogia moderna, que pot semblar un invent d'ahir, però que es remunta a principis del segle XX. 

Una estudiant darrere una pila de llibres
Cap estudi empíric seriós constata que els joves s'esforcin menys ara que abans (Pexels)

Obrint la mirada més enllà de la pedagogia, el doctor en Biologia i professor de Genètica de la Universitat de Barcelona David Bueno defineix la cultura de l'esforç com "la capacitat que tenim de fer una cosa ara, esperant que una suposada recompensa ens arribi més endavant".

La clau de la qüestió és que pel mig hi ha un esforç, un temps o un cansament i que, per tant, el benefici no és immediat. 

Bueno incideix en el canvi que hi ha al voltant del concepte "esforç". "No sé si s'està perdent o reconduint cap a una altra banda, però sí que hi ha un efecte que és social, que és la immediatesa, que està fent que aquest esforç el veiem d'una altra manera", explica al 324.cat. 

El resultat és que ara tenim menys paciència

"Perdem aquesta espera, necessitem més aquesta immediatesa i això penso que, de retruc, sí que està afectant aquesta cultura de l'eforç. Si no recullo la recompensa de manera immediata, ja no val la pena fer-ho."

Bueno creu que "no es perd l'esforç", però sí l'espera del possible benefici. I en això, diu, els joves i adolescents "s'hi adapten abans perquè el seu cervell és més plàstic i mal·leable". 
 

Contra la crítica als joves: "S'adapten a allò que hem generat"

Ara bé, deixa molt clar que no comparteix la visió que culpa els més joves d'aquest canvi.

"Ells s'han adaptat a allò que els adults hem generat, o ens han generat, però és el que ens trobem. I s'hi han adaptat millor que nosaltres mateixos", remarca.  

Aquest entorn és un món marcat per les presses que té conseqüències negatives per a la salut:

"Vivim en un món accelerat que no és saludable mentalment per a ningú. Incrementa els nivells d'estrès o ansietat i les enquestes indiquen que han augmentat de manera molt important en les últimes dècades, però encara més els últims anys." 

Els adults som responsables d'aquest món de la immediatesa, que també té aspectes positius, com la rapidesa de les comunicacions. "Ens costa entendre-ho, encara que ho hem generat nosaltres i també ho estem utilitzant i ens estem queixant. Però és clar, és millor tenir una resposta en dues hores que en tres setmanes", exemplifica Bueno. 

El professor de la UB resumeix el que passa en tres idees.

Primera, que la societat "l'hem generat nosaltres, no ells [els joves]". 

Segona, que ells "van més accelerats de per si i els és més fàcil sobreaccelerar-se".

I tercera, que "nosaltres també hem estat joves. I els nostres pares pensaven que estàvem empitjorant i no és cert, anàvem cap a una cosa diferent, igual que els joves i adolescents d'ara, perquè el context social i tecnològic és diferent". 

Curiosament, el discurs que els joves d'ara no s'esforcen tant com els d'abans no és nou. "Això que la joventut anava a pitjor ja ho deien Aristòtil, Plató i companyia. I a la Xina, Confuci. És mundial, no és només occidental", subratlla. 


Pressió per ser genis des de ben petits

A la societat accelerada on vivim, sovint són les mateixes famílies les que empenyen els fills, pensant que els beneficia. "Els estem accelerant en molts casos, i sobretot amb la sensació que el temps se'ns estigui acabant a tots", manté l'especialista en neuroeducació. 

La pressió per destacar i avançar des de l'educació infantil és un exemple d'aquesta cursa. 

"De vegades tenim por perquè veiem que el nostre fill petit no llegeix o no escriu. Volem que amb 3 anys ja parli anglès, quan amb 3-4-5 anys el que necessita és molta oralitat, que vagi aprenent la llengua d'una manera naturalitzada", subratlla Jordi Feu Gelis, perquè "aquest serà el pas previ a desenvolupar moltes altres coses". 

Un infant experimenta amb fitxes de fusta
Experimentar amb els sentits és essencial per a l'aprenentatge dels infants (Pexels)

L'experimentació amb els sentits és igualment important. "Ja faran camí després cap a un coneixement més abstracte", afirma. 

Bueno coincideix amb ell en la visió del que és essencial en aquesta etapa infantil. 

"Sembla que, si no comences informàtica, anglès i no sé quantes coses més als 3 anys, no seràs competitiu, la qual cosa és absurda. Als 3 anys han de jugar, no aprendre anglès, a no ser que el joc inclogui coses en anglès", comenta.

De més grans, la pressió per l'èxit continua. "A la meva època, o feies Biologia o feies Biologia. Ara a la facultat oferim set graus diferents. Això és pressió", assegura Bueno. "I després has de fer dos màsters perquè sembla que, si no, no faràs res a la teva vida", afegeix. 

Per si amb això no n'hi hagués prou, els joves senten que tenen grans decisions per prendre, amb conseqüències vitals. "Seguim transmetent la sensació que els estudis que triïs et condicionaran la resta de la vida professional, quan sabem que és mentida. Hi ha moltes vies i necessites anar-te formant", afirma. 

Tampoc es dona esperança de futur als joves, quan se'ls avisa que són una generació perduda que ha d'estudiar molt, però que no té garanties de trobar feina. Bueno rebutja el discurs catastrofista: 

"No podem dir això perquè no és cert. No tenim una bola de vidre, ningú ho sap. Donem el missatge 'esforceu-vos, però serà inútil, i després ens queixarem que no s'han esforçat'". 


El qüestionament de l'aprenentatge de memòria 

"Empollar" per memoritzar uns coneixements i vomitar-los en un examen per oblidar-los al cap de no res és el que defuig la pedagogia moderna. "Els mateixos alumnes diuen 'ens serveix només per al dia de l'examen'", recorda el sociòleg. 

Això no significa, en opinió del professor de la UdG, que als centres que apliquen una pedagogia activa no es treballi la memòria, sinó que es fa d'una altra manera: 

"Sí que s'ha de cultivar, però és una memòria significada. Una cosa és memoritzar els noms dels rius d'Espanya perquè ho diu la lliçó 23 del llibre que t'han plantificat sense cap motivació i una altra aprendre els rius que tens a la comarca a partir d'un projecte concret on s'ha preparat el terreny perquè l'infant s'interessi en allò que haurà d'aprendre." 

Un altre exemple. Les operacions matemàtiques es poden aprendre "no a partir de l'operació en si, sinó d'un projecte concret que els farà estar motivats", com ara la construcció d'una cabana o un hort. 

És una educació que deixa pòsit i que acompanya la persona "tota la vida". 

David Bueno considera que ara "hi ha molt més continguts que has d'estudiar que fa 50 anys" i "com que ningú s'atreveix a dir què és més important, necessàriament hem d'optar per menys profunditat" perquè "el dia té les hores que té i el cervell té la capacitat que té d'assimilar projectes nous". 

Un estudiant als exàmens de la selectivitat
Sovint s'acusa els joves de no tenir cultura de l'esforç (Europa Press/Eduardo Parra)

Com cultivar l'esforç 

Com aconseguir rebaixar el ritme frenètic i treballar l'esforç? 

Bueno reconeix que la inèrcia és difícil de trencar. "Ens hem adaptat que Amazon ens porti aquest matí el que vaig demanar ahir. Si m'haguessin dit que trigaria dues setmanes, què faria?", es pregunta. 

Relativitzar i abaixar el ritme no és fàcil, i menys en l'era de les xarxes socials, on la immediatesa preval. "Si no estàs pendent constantment del que diu el teu cercle per poder contestar tu, perds el fil".

Per això cal fer un acte de consciència i, per exemple, fixar-se un límit: "Fer un acte molt personal de dir, 'només miro tuits al vespre i, si me'ls he passat, me'ls he passat".

Així donarem exemple, però també hem d'evitar la hiperprotecció dels fills. "Han de volar sols, s'han d'equivocar i aprendre a rectificar". És un error donar-los tot mastegat: 

"Sovint ho fem perquè, com que no tenim prou hores per estar amb ells, per les jornades laborals llargues, les estones que estem junts sembla que se'ls ha de donar tot. Això perjudica la capacitat d'esforç, però és responsabilitat dels adults." 

Un aspecte a tenir en compte és que l'esforç que els demanem ha de ser assolible. "S'ha de veure com a realitzable. Als adults ens passa igual. Quan ens plantegen un esforç que veiem inassolible, ja no el comencem a fer", diu Bueno. 

Feu Gelis creu que donar responsabilitats als infants i joves és una bona manera de treballar-ho. I esmenta la mítica Escola del Mar, de la Barceloneta, on els alumnes feien de jardiners, formaven part del cos de cerimonial que ensenyava el centre a grans personalitats, com Albert Einstein, o cronistes: 

"Dilluns arribo i faig una redacció de 'què he fet el cap de setmana'. Un cop feta, corregida i a la carpeta. Quin interès desperta en l'infant? El compliment d'un deure i una obligació? En canvi, una crònica que es publicarà, anirà a la revista de l'escola i ho tindran tots els nens i nenes, la biblioteca de l'escola... Això dona una injecció d'esforç i motivació." 

Una altra qüestió que poden observar les famílies és quin acompanyament donen als fills i quines converses tenen. Aquí el risc és caure en les "converses d'instruccions". La pregunta que cal fer-se és: "S'acaba el dia. De què he parlat amb el meu fill?". 

Un cas a part són els joves que no s'esforcen per a res. "Hi són, però això és un problema de la societat", indica Feu Gelis. "Quan gratem una mica, veiem coses alarmants. No tenen acompanyament familiar, es passen moltes hores sols a casa, connectats a una tauleta o qualsevol pantalla", lamenta. En aquests infants, la manca d'esforç és "la punta d'un iceberg que no veiem". 

Llevat d'aquests casos, la motivació és clau per aconseguir l'anhelat interès, com conclou el professor de la UdG: "L'esforç, quan als joves els presentem qüestions atractives, ve sol". 

 

ARXIVAT A:
Educació Infància
Anar al contingut