75 anys després del dia D, un paracaigudista de 97 anys torna a saltar a Normandia

Quan els primers soldats aliats van pujar a les barcasses que els havien de deixar a les platges de Normandia, feia més de 6 hores que milers de paracaigudistes havien començat a aplanar el camí per a la decisiva invasió d'Europa que posaria fi al Tercer Reich.

Milers de soldats de les divisions aerotransportades britàniques i dels Estats Units havien estat llançats de matinada darrera les línies enemigues en la primera fase de l'operació Overlord, nom en clau del pla dels aliats per envair Europa occidental des de Normandia.

Paracaigudistes a punt de pujar als avions la nit del 5 al 6 de juny de 1944

Entre els paracaigudistes que van saltar aquella nit hi havia el soldat Tom Rice, de la 101 Divisió Aerotransportada dels Estats Units, que aquest dimecres, 75 anys després, ha repetit l'experiència. Aleshores tenia 22 anys, i ara en té 97.

El pitjor i el millor salt

Rice, reconvertit després de la guerra en professor d'història, ha fet un salt en tàndem amb un paracaigudes amb els colors de la bandera americana i ha estat llargament aplaudit pel públic que s'ha aplegat per veure l'exhibició. Un cop a terra, ha resumit així les sensacions:

"Ha estat un salt perfecte, des de l'enlairament a l'aterratge. Estic a punt per tornar-hi demà mateix."

Tom Rice, després del salt

Un salt, aquest, molt diferent al de fa 75 anys. La nit del 5 al 6 de juny de 1944, Rice i 9.000 homes més van embarcar als avions que des de la Gran Bretanya els van transportar darrere les línies alemanyes sota un intens foc antiaeri. El veterà soldat ho recorda així:

"Va ser un salt nocturn, amb 50 quilos d'equipament que ens empenyien fort cap avall mentre vèiem passar els llums traçadors de les bateries antiaèries alemanyes. Una bala em va foradar el paracaigudes, però vaig poder aterrar sense ferides greus. Va ser el pitjor salt de la meva vida".

Un cop a terra, l'objectiu de Tom Rice i la resta de la seva divisió era assegurar les rutes d'accés a la ciutat de Carentan, situada entre les platges de Utah i Omaha, on de matinada havien de desembarcar un centenar de milers de soldats.

Tot i que molts paracaigudistes van quedar disseminats, sols i dispersos en terreny enemic, Rice va aconseguir arribar a la posició que tenia assignada, des d'on havia d'impedir el pas als eventuals reforços alemanys que fessin servir aquella ruta.

El perdó de Carentan

L'any 2004 Tom Rice va recollir la seva experiència a Normandia al llibre "Trial by combat", on explicava la seva por a no ser perdonats mai pels francesos per la destrucció d'aquells dies:

"La gent de Carentan no ens ha perdonat mai per la destrucció de la seva ciutat i la mort de membres de les seves famílies".

La presa de Carentan era un dels objectius principals dels aliats el dia D per evitar un eventual contraatac dels alemanys contra les tropes acabades de desembarcar a les platges, i si no es podia, l'ordre era bombardejar-la i destruir-la.

Les tropes dels Estats Units, patrullant a Carentan el juny de 1944

El bombardeig no va ser necessari perquè els soldats americans van aconseguir alliberar la ciutat després d'un combat acarnissat contra les defenses alemanyes. La població civil es va endur la pitjor part, com recordava Tom Rice aquest dimecres:

"Vam fer moltes destrosses, va morir molta gent. Hi havia impactes dels projectils d'artilleria, finestres trencades, veies sang per tot arreu"

Però l'any passat l'alcalde de Carentan, Jean-Pierre Lhonneur, el va rebre a Normandia i li va assegurar que "tot estava perdonat des de feia molt de temps":

"Tots els veterans ens diuen això, que lamenten haver destruït el nostre país, i després se sorprenen quan veuen que els acollim amb els braços oberts".

Si la salut li ho permet, Tom Rice tindrà una altra ocasió per comprovar aquesta hospitalitat dels francesos, perquè després de saltar s'ha acomiadat dels periodistes amb un entusiasta "fins l'any que ve!".

Tom Rice vol tornar a saltar així que pugui