Quan menjar sa es converteix en una obsessió: què és l'ortorèxia i com es pot detectar
L'ortorèxia és una fixació malaltissa per ingerir aliments considerats saludables, en la qual els afectats volen controlar la qualitat del menjar que ingereixen, més que la quantitat
"Esmorzes un entrepà de fuet? Els embotits són molt dolents per a la salut. I ara et menges un dònut? Està ple d'additius artificials i productes químics cancerígens. Jo esmorzo pomes ecològiques." Aquest és un fragment del discurs socialment ben valorat de l'alimentació saludable. Portat a l'extrem, pot amagar la visió distorsionada d'una persona amb ortorèxia.
L'ortorèxia nerviosa és una patologia emergent, una distorsió que té a veure amb la qualitat dels aliments, més que amb la quantitat.
Segons les expertes en nutrició i salut mental, entre l'esforç per menjar sa i l'obsessió per l'alimentació hi ha una línia vermella molt fina i que es pot traspassar fàcilment.
És el que li va passar a l'Adriana, una estudiant universitària que ara té 20 anys i que ha seguit un llarg tractament a l'Hospital Clínic de Barcelona. Tot va començar als 12 anys, quan encetava primer d'ESO a l'institut:
"Vaig substituir els entrepans de l'hora del pati per fruita, nous, pastanagues o tomàquet cherry. I els professors ho van comentar com una cosa molt positiva. No em volia aprimar, sinó estar més saludable. I ho vaig portar al límit."
I afegeix: "A l'escola donaven molta importància a la dieta saludable. Semblava que com més saludable mengéssim, millor, i que com més esport féssim, millor. M'agradava molt el bàsquet, anar a córrer i estar en forma. Em pensava que feia coses superpositives i que, a sobre, la resta de gent les valorava."
La van ingressar al cap de poc temps amb baix pes i una disfunció al cor. El diagnòstic --que durant molt de temps va creure que era un error-- va ser d'anorèxia nerviosa.
A partir d'aquí, molts ingressos i entrades i sortides a l'hospital fins que, amb 18 anys, li van donar l'alta.
"On és el límit entre moderar certs aliments i estar malalt? Crec que la línia és molt fina, i al final és una obsessió. A mi, l'alimentació em regia la vida. Ara em sento plenament recuperada i menjo el que vull i quan vull."
Menjar des de l'obsessió i no des del plaer
Els trastorns de la conducta alimentària afecten entre un 5% i un 8% de la població adolescent i jove. La psiquiatra Teia Plana, de la Unitat de Trastorns d'Alimentació Greus Infantojuvenils a l'Hospital Clínic de Barcelona, explica:
"Hem de vigilar. Nosaltres treballem amb menors, i veiem que començar a modificar l'alimentació amb l'objectiu de fer una alimentació més saludable és la porta d'entrada clara cap als trastorns més habituals com l'anorèxia o la bulímia."
I també ho detecten a l'inrevés. Pacients que han tingut una anorèxia nerviosa i fan una recuperació parcial. I els queden aliments tabú i limitacions socials.
Per Plana, l'ortorèxia és "una recerca desaforada per trobar el menjar perfecte, però no la diagnostiquem com a trastorn de la conducta alimentària (TCA) perquè no està recollida de manera oficial."
Aquesta preocupació excessiva, la rectitud nutricional, "elimina el factor del plaer". La doctora diu que apareixen els "sentiments de culpa en els moments de transgressió i trastorns psíquics com ansietat o símptomes depressius. Els afectats no poden fer la vida que feien abans."
Des de l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), la psicòloga Sara Bujalance explica que aquest quadre existeix des de fa molt de temps i considera que és "un trastorn de la conducta alimentària amb obsessió patològica".
"Apareixen pors i preocupació per la puresa dels aliments. Són casos poc freqüents, sempre en dones. És fòbia a emmalaltir o a introduir a l'organisme alguna cosa que no sigui estrictament saludable"
Sense sucre, sense greixos, sense additius
Una tercera experta, la dietista i nutricionista Núria Llata, explica: "N'he tingut casos a la consulta. En un, va restringir tant la ingesta que va perdre una quantitat de pes brutal i va deixar de menstruar. El seu objectiu no era aprimar-se, però la pèrdua de pes va ser molt problemàtica."
La llista d'aliments que consideren perjudicials varia d'unes persones a unes altres. Sobretot, veten els productes amb greixos, processats, de procedència animal i ensucrats.
"Volen aliments totalment ecològics, integrals, sense additius, orgànics, que no siguin transgènics ni s'hi hagin aplicat pesticides..."
"En queden pocs que considerin saludables i poden tenir dèficit nutricional, vitamínic, osteoporosi o anèmia", afegeix.
La distorsió de les xarxes i els influencers
El fenomen de les distorsions i trastorns alimentaris s'aguditza a les xarxes socials, on hi ha una forta pressió, un culte, per fer un estil de vida saludable que vagi acompanyat de dieta i exercici físic.
Sara Bujalance explica que, fins i tot, es detecta superioritat moral d'aquelles persones que suposadament segueixen un estil de vida saludable. I fa un crit d'alerta:
"Ningú no és millor o pitjor persona per menjar d'una manera o d'una altra, siguin pomes o siguin dònuts. La clau d'una bona autoestima és no sentir-se ni pitjor ni millor que ningú."
Tot plegat, assegura, va molt connectat amb la grassofòbia, la discriminació vers les persones que tenen sobrepès: "És molt cruel i molt injust. Ens preocupa molt que les campanyes dirigides a prevenir l'obesitat acabin fent una pressió que afavoreix l'aparició de TCA."
Aquest fet "es va aguditzar amb el confinament". Abans de la pandèmia, a l'ACAB rebien unes 2.000 consultes a l'any, que es van més que duplicar. Durant aquells mesos es van reduir factors de protecció social com l'escola, va créixer la incertesa i es va insistir en la dieta saludable i l'exercici.
Les xarxes i la presència de dietes a tot arreu fa avançar l'edat de debut dels trastorns de la conducta alimentària, segons Plana. Ara tenen pacients de 10 i 11 anys.
A l'Hospital Clínic intenten contrarestar els continguts nocius que hi ha a internet amb grups terapèutics a Instagram, on comparteixen consells saludables, fan crítica o remarquen bones pràctiques. Ho fan també altres comptes, com ara STOP TCA, vinculat a Sant Joan de Déu.
Senyals d'alarma i perfils de risc
L'augment de dedicació cap a l'alimentació va en detriment de la vida social. Amb els desordres alimentaris, creixen el malestar emocional i l'aïllament.
Es produeixen canvis visibles, com ara que la persona està més trista, irritable, angoixada i a la defensiva. També es detecta un increment de l'activitat física.
Sara Bujalance remarca que els afectats no són capaços d'anar a menjar a fora perquè no controlen d'on ve l'aliment i com s'ha cuinat. Estan disposats a invertir moltes hores per planificar els menús, llegint etiquetes, fent rituals per cuinar i gran part del dia gira a l'entorn de l'alimentació.
L'obsessió pot anar més enllà i afectar, per exemple, la roba que es fa servir: teixits orgànics, lliures de tints tòxics...
Hi ha trets comuns de l'ortorèxia amb altres TCA i també amb malalties mentals d'ordre no alimentari, com el trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Comparteixen diversos factors i trets de personalitat de risc:
► Baixa autoestima
► Tendència a la inseguretat i a la insatisfacció personal
► Rigidesa
► Baixa tolerància a la frustració
► Autoexigència i perfeccionisme
► Impulsivitat i desbordament emocional
► Pertànyer al col·lectiu de dones entre 12 i 25 anys
El pes, un indicador no sempre fiable
Les expertes tenen molt clara una idea que encara no s'ha estès prou: qualsevol persona, independentment del seu pes, pot tenir un trastorn alimentari. És a dir, l'infrapès no és l'únic senyal que cal atendre perquè saltin les alarmes.
La psiquiatra Teia Plana ho il·lustra: "Jo porto una bona part de persones amb normopès en consulta externa i estan molt malament psicològicament. Potser és el seu pitjor moment."
Sara Bujalance remarca que tenim "xifres disparadíssimes de TCA". A Catalunya, són la tercera causa de malaltia crònica entre els adolescents.
El més freqüents són la bulímia i els trastorns per afartament, però n'hi ha molts altres de menys reconeguts. Suposen un gran gruix que costa de detectar i, si no es tracten bé, tendeixen a la cronificació: "Es considera que no perilla la vida d'aquella persona i molt sovint no se l'atén".
Les dificultats en el diagnòstic
Tècnicament, l'ortorèxia encara no es pot diagnosticar com a tal. Cada vegada genera més interès i més estudis, però no la recull el manual de referència internacional en malalties psiquiàtriques, l'anomenat DSM-5 (la cinquena versió del "Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders").
Al darrere d'aquesta publicació àmpliament utilitzada hi ha l'Associació Americana de Psiquiatria. Al seu web, citen la malaltia i afirmen que pot ser molt invalidant. El més rellevant d'aquesta situació als llimbs és que no hi ha dades epidemiològiques oficials.
En la bibliografia científica va sortint cada vegada més sovint aquest terme, a cavall entre el grup de trastorns alimentaris menys vinculats a la imatge i al pes i els trastorns obsessivocompulsius.
El test d'ortorèxia de Bratman (BOT) és un dels instruments d'avaluació disponibles. Respondre afirmativament a més de la meitat de les preguntes indica una preocupació excessiva per la dieta.
- Penses en la dieta sana més de tres hores al dia?
- Et preocupes més de la qualitat dels aliments que del plaer de menjar-te'ls?
- Et sents culpable quan et saltes les conviccions dietètiques?
- La teva manera de menjar t'aïlla socialment?
- Menjar sa et fa pujar l'autoestima i et deceben les persones que no ho fan?
- Cada vegada ets més estricte amb tu mateix?
- Planifiques el que menjaràs l'endemà?
- A mesura que augmenta la qualitat de la dieta disminueix la teva qualitat de vida?
- Fas sacrificis extrems per menjar el que es considera correcte?
- Quan menges d'una manera que consideres correcta et sents tranquil?
Com va néixer la paraula "ortorèxia"?
Steven Bratman va encunyar aquest terme el 1997. El va agafar del grec, en què "orto" (ὀρθο-) significa "recte", "just" o "correcte" i "orèxia" és "gana". Ell mateix va emmalaltir perseguint un ideal de la dieta sana.
Més tard, el 2000, va treure un llibre amb David Knight titulat "Health Food Junkies", on s'aprofundia en aquesta patologia.
Durant la darrera dècada, s'han fet cada vegada més estudis que consideren que n'està creixent la prevalença, com el publicat a la revista especialitzada Nutrients el setembre del 2023 o, el novembre de l'any anterior, a Eating and weight disorders
Se n'ha fet un estudi de gran envergadura que inclou 47 experts representants de 14 països. A l'estat espanyol, el 2019 es va agafar una mostra reduïda, de 492 estudiants de la Universitat de Castella-la Manxa, i es va veure una prevalença que oscil·lava entre un 10,5% i un 25,2%.
On es pot demanar ajuda
El primer indret on cal adreçar-se és al CAP, per explicar-ho al metge de capçalera o al pediatre. Si ho creuen adient, faran una derivació al psicòleg de l'atenció primària.
El següent pas són els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i després hi ha unitats especialitzades en cada trastorn.
Les professionals constaten que, si es tracta des d'un punt de vista multidisciplinari, el pronòstic és bo. Al voltant del 60% dels casos es recupera totalment, i només un 10-20% cronifica la malaltia.
Un altre recurs és el canal del Departament de Salut, on es recullen les recomanacions per a una alimentació saludable en cada edat, amb evidència científica avalada i contrastada.
El Departament de Salut ofereix una guia per a famílies amb persones afectades per trastorns de la conducta alimentària. Un altre recurs útil és el decàleg del Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya.
