No ho diguis en nom dels castells
Més de 200 anys després dels primers castells, es manté el xup-xup sobre quina etiqueta cal posar-los: Esport? Cultura? Tradició?
Josep AlmirallActualitzat
Els castells van començar al S.XIX com una competició clara entre dues colles de Valls. Al cap de pocs anys, la majoria dels castellers en treien un profit econòmic substanciós i van fer créixer aquelles estructures per aconseguir glòria i un llevat de taula encara més generós. Fins a la dècada dels vuitanta del S.XX, les famílies de la canalleta de moltes colles encara rebien una gratificació econòmica per deixar pujar els seus fills, el que s'anomenava també com "el sobre dels cavallitus". Sortosament, això ja no passa (o gairebé), i els castells són amateurs i es fan per afició. Però som al S.XXI i continua havent-hi qui, en això de l'essència dels castells, et vol vendre gat per llebre.
Ara deu fer vint o trenta anys que es va posar de moda fer fúting, el que al començament aquí es va anomenar "anar a córrer". Qui practica aquesta activitat física a hores mortes i un dia el seu metge de capçalera li pregunta si fa cap mena d'esport, indefectiblement contesta que sí. Han passat només vint o trenta anys i la gent ja té claríssim que anar una estona al trot, competint només contra el teu ofec, és un esport, i punt. Curiosament, han passat més de 200 anys des que es van començar a fer castells i l'univers casteller contemporani, tossudament, manté un xup-xup sobre quina etiqueta cal posar als castells. Sovint, acull proclames al vent afirmant que els castells només són cultura i/o que els castells són únicament tradició, i, en conseqüència, negant-los cap connotació esportiva per mínima que sigui. Són proclames que, ben bé, no se sap cap a qui van dirigides, perquè no existeix un corpus intel·lectual que es dediqui a afirmar constantment que els castells són un esport com el futbol o el bàsquet.
Aquesta setmana, la qüestió ha estat abordada en una tertúlia distesa i amena al programa de castells de la Raquel Sans al Canal 33. Els periodistes Joan Beumala i Carles Heredia hi han evidenciat, hàbilment, com a l'olla castellera continuen bullint, mandrosament, els diversos ingredients esportius, tradicionals i culturals de la castellística, i com ningú no s'atreveix a apagar-ne el foc i deixar que el brou, que ja s'hi comença a enganxar al cul, hi reposi d'una santa vegada.
Tinc davant el Diccionari de la Llengua Catalana i a l'entrada Esport hi diu "Exercici corporal practicat, especialment, a l'aire lliure, per afecció, competició o exhibició"; busco l'entrada Tradició i hi diu "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc."; i, finalment, hi busco Cultura i hi diu "Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i lectures, de viatges, d'experiències, etc.". No vull dir quina definició em sembla més apropiada pels castells, però deixem-ho que totes tres hi escauen.
Precisament, amb en Joan Beumala, hem parlat moltes vegades de l'estranya radicalitat de moltes persones vinculades al món casteller quan intenten exorcitzar-los de qualsevol relació amb l'esport, com si l'esport fos un estigma de perdició, una pesta mortal... En Joan ja va dir en aquest debat què en pensa. Per mi, dit així amb un parell o tres de ratlles, sotmetre constantment els castells a la cantarella que no són un esport i que només són tradició i cultura em sembla mesquí i reduccionista; fins i tot revisionista. Voler imposar una visió sobre els castells és imposar el pensament únic, la idea universal... És empobrir la cosa. Ho podríem deixar, doncs, que els castells són com cadascú els vulgui veure?
Ha estat interessantíssima la Diada castellera de Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Tres colles a plaça intentant fer-ho tan bé com podien. Els Verds per demostrar que actualment són la colla més potent, la Jove de Tarragona per superar l'ensurt de la setmana passada a Valls, i els Bordegassos per sortir del pou de la tercera divisió. Totes tres colles s'havien entrenat prèviament, a plaça han recorregut a la seva història per tenir el màxim de confiança, i han aprofitat els coneixements dels castellers que els han precedit per intentar triomfar. Esport, cultura, tradició... Em permeto provocar als ideològicament estàtics i afirmo que a la Plaça de la Vila de Vilanova els aficionats s'ho han passat tan bé com els barcelonistes en un zero a cinc al Bernabéu. I després diuen que la cultura és avorrida...
Ara deu fer vint o trenta anys que es va posar de moda fer fúting, el que al començament aquí es va anomenar "anar a córrer". Qui practica aquesta activitat física a hores mortes i un dia el seu metge de capçalera li pregunta si fa cap mena d'esport, indefectiblement contesta que sí. Han passat només vint o trenta anys i la gent ja té claríssim que anar una estona al trot, competint només contra el teu ofec, és un esport, i punt. Curiosament, han passat més de 200 anys des que es van començar a fer castells i l'univers casteller contemporani, tossudament, manté un xup-xup sobre quina etiqueta cal posar als castells. Sovint, acull proclames al vent afirmant que els castells només són cultura i/o que els castells són únicament tradició, i, en conseqüència, negant-los cap connotació esportiva per mínima que sigui. Són proclames que, ben bé, no se sap cap a qui van dirigides, perquè no existeix un corpus intel·lectual que es dediqui a afirmar constantment que els castells són un esport com el futbol o el bàsquet.
Aquesta setmana, la qüestió ha estat abordada en una tertúlia distesa i amena al programa de castells de la Raquel Sans al Canal 33. Els periodistes Joan Beumala i Carles Heredia hi han evidenciat, hàbilment, com a l'olla castellera continuen bullint, mandrosament, els diversos ingredients esportius, tradicionals i culturals de la castellística, i com ningú no s'atreveix a apagar-ne el foc i deixar que el brou, que ja s'hi comença a enganxar al cul, hi reposi d'una santa vegada.
Tinc davant el Diccionari de la Llengua Catalana i a l'entrada Esport hi diu "Exercici corporal practicat, especialment, a l'aire lliure, per afecció, competició o exhibició"; busco l'entrada Tradició i hi diu "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc."; i, finalment, hi busco Cultura i hi diu "Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i lectures, de viatges, d'experiències, etc.". No vull dir quina definició em sembla més apropiada pels castells, però deixem-ho que totes tres hi escauen.
Precisament, amb en Joan Beumala, hem parlat moltes vegades de l'estranya radicalitat de moltes persones vinculades al món casteller quan intenten exorcitzar-los de qualsevol relació amb l'esport, com si l'esport fos un estigma de perdició, una pesta mortal... En Joan ja va dir en aquest debat què en pensa. Per mi, dit així amb un parell o tres de ratlles, sotmetre constantment els castells a la cantarella que no són un esport i que només són tradició i cultura em sembla mesquí i reduccionista; fins i tot revisionista. Voler imposar una visió sobre els castells és imposar el pensament únic, la idea universal... És empobrir la cosa. Ho podríem deixar, doncs, que els castells són com cadascú els vulgui veure?
Ha estat interessantíssima la Diada castellera de Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Tres colles a plaça intentant fer-ho tan bé com podien. Els Verds per demostrar que actualment són la colla més potent, la Jove de Tarragona per superar l'ensurt de la setmana passada a Valls, i els Bordegassos per sortir del pou de la tercera divisió. Totes tres colles s'havien entrenat prèviament, a plaça han recorregut a la seva història per tenir el màxim de confiança, i han aprofitat els coneixements dels castellers que els han precedit per intentar triomfar. Esport, cultura, tradició... Em permeto provocar als ideològicament estàtics i afirmo que a la Plaça de la Vila de Vilanova els aficionats s'ho han passat tan bé com els barcelonistes en un zero a cinc al Bernabéu. I després diuen que la cultura és avorrida...
