Els refugiats saharauis fa quaranta anys que viuen a la sorra
Fa 40 anys que es va crear la República Àrab Saharaui Democràtica. Els seus ciutadans són els antics pobladors de l'anomenat Sàhara Espanyol, una colònia que Espanya va abandonar l'any 1975. Actualment, malviuen en uns campaments situats en territori d'Algèria, en unes condicions molt dures, mentre el seu territori originari ha estat ocupat i colonitzat pel Marroc.
Un grup d'estudiants, liderats per Mustafa Said Al-Uali, va constituir el Polisario el 10 de maig de 1973 amb el propòsit d'arribar a la independència del territori, primer del domini espanyol i, després, del marroquí i maurità. Deu dies després van començar els primers enfrontaments armats, combats basats en una estratègia de guerra de guerrilles, la primera organitzada en un desert.
Amb els pactes de 1975 i l'anomenada Marxa Verda, la guerrilla va continuar combatent als països veïns que s'havien repartit el territori. El 5 d'agost de 1979 Mauritània va cedir la seva part del Sàhara Occidental al Polisario i el Marroc es va annexionar aquesta zona.
Des de 1975, l'organització s'estaciona a Tindouf, en territori algerià. El mateix any les Nacions Unides reconeixen al moviment. El febrer de 1976 el Polisario proclama la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) amb un govern a l'exili. La RASD és membre de la OUA i ha estat reconeguda como a estat per 66 països, la majoria africans o llatinoamericans. Altres estats no reconeixen al Sàhara Occidental però sí al Polisario como a representant del poble saharaui.
Els combats van continuar fins al 6 de setembre del 1991, en què es va acordar l'alto el foc després de la creació dels murs marroquins.
La Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental, MINURSO, és l'organisme encarregat de vetllar que es respecti l'alto el foc i de preparar un referèndum d'autodeterminació que, de moment, no ha tingut lloc. De fet, Encara s'espera l'aplicació d'un pla de pau proposat per l'ONU, l'anomenat pla Baker, que preveu un referèndum en els territoris ocupats, però que el Marroc no accepta per discrepàncies amb el cens.
El Polisario controla la part occidental del territori a l'altre costat dels murs (un total de vuit), tot i que el territori està pràcticament deshabitat i les seves tropes estan estacionades a Algèria.
A Tindouf hi ha la majoria dels camps de refugiats saharauis on, a més dels seus habitants, uns 165.000 refugiats segons estimacions de les autoritats algerianes que el Polisario dóna per bones, hi havia també uns 500 soldats marroquins com a presoners de guerra, alguns des de feia més de 20 anys, i que el 2005 van ser alliberats incondicionalment com un gest de bona voluntat per part del Polisario. Al Marroc es va censurar tota la informació sobre aquest alliberament ja que la monarquia alauita mai havia reconegut l'existència de presoners marroquins en mans del Polisario.
Catalunya i el Sàhara Occidental: una simpatia mútua
De tota manera, la sensibilització de la societat catalana no impedeix, de moment, que els saharauis hagin de dependre en gran mesura de l'ajuda i la cooperació internacionals per continuar la seva lluita de supervivència, i més ara que, amb la crisi, i segons relata el delegat del Front Polisario a Catalunya, Oualad Moussa, l'ajuda humanitària ha disminuït en un 40%, ja que ja pràcticament no es reben fons d'altres països i només se subsisteix amb el que donen entitats com les Nacions Unides i la Creu Roja saharaui.
De tota manera, un dels programes d'ajuda que ha quedat intacte, de moment, és "Vacances en pau", a través del qual mig miler de criatures saharauis passen els mesos de juliol i agost amb famílies a Catalunya.
