Cop de puny a l'estómac

Han entrat pintors a casa meva. No cal que us digui que ha estat una tragèdia (volguda) perquè això m'ha obligat a desmuntar la casa i buidar les estances on en Paco i l'Enric han de pintar. Buidar les prestatgeries de llibres ha estat un absolut malson. Estaven plenes de pols, he hagut d'apilar els llibres per allà on he pogut, patint perquè no es fessin malbé, i sobretot, sobretot, he perdut el temps.

El cap de setmana vaig perdre el temps mirant cada exemplar, pensant per què el guardava, plantant cara al meu cervell cada vegada que m'indicava que el donés a la biblioteca del barri, recordant quan el vaig llegir i si em va agradar, i ja al vespre, em vaig adonar que encara no ho havia buidat tot i em vaig enfadar amb mi mateixa; per haver guanyat tant de temps per a mi, però no haver fet el que hauria d'haver fet.

Vaig guanyar temps per a mi perquè vaig trobar-ne un que feia anys que tenia al cap. El tenia al cap però sense títol ni autor. Sabia que el tenia, sabia que m'havia deixat sense alè quan el vaig llegir, podia explicar la història amb cert detall, però no el trobava, potser perquè era un llibre petit i primet. Em venia al cap cada vegada que sentia o veia veus i imatges dels qui fugen de la guerra a Síria i llavors, recordava el cop de puny a l'estómac que em va provocar, d'aquells que durant uns segons et deixen sense poder respirar.

"La pedra de paciència" (o "Sangué sabur") el va editar Empúries, amb traducció d'Imma Estany, el 2009, just un any després que l'autor, l'afganès Atiq Rahimi, guanyés el Premi Goncourt.

Durant aquests anys he tingut al cap la protagonista, una dona jove que vetlla el seu marit, ferit de mort a la guerra. No sabem quina guerra, perquè Rahimi ens diu que és en un indret de l'Afganistan o qualsevol altre país, i entenem que pot ser en qualsevol de les guerres que han assolat els països àrabs o musulmans.

L'home jeu moribund i ella, sentint com cauen les bombes fora, el vetlla a ell i cuida les seves dues petites filles. Li parla. Parla a un home immòbil que no contesta i no sap si l'entén. I en aquest parlar-li lentament, i en aquestes hores i dies de vetlla comptades sense rellotge, comptades amb les voltes d'un rosari i amb les respiracions de qui està a punt de morir, ella va expulsant el que sempre ha callat. I surt una vida de maltractaments i menysteniment. I s'espanta, no només de les bombes, sinó de sentir-se. I surt per la seva boca tot allò que ha guardat tan endins, mentre ha viscut amb aquell home, el seu, un lluitador de prestigi, un jihadista d'honor, i escup tot el seu dolor. I a mi, que l'he tornat a llegir, m'ha tornat a deixar immòbil, amb aquell cop de puny a l'estómac que m'ha privat de respirar durant uns segons.

És el poder de la literatura. I és aquest llibre el que em fa mirar amb tendresa les dones que fugen de la guerra amb les seves filles petites. Les que fugen de la guerra i les que potser fugen d'alguna cosa més íntima que la guerra. Tant de bo trobin una pedra de paciència (o "sangué sabur") on vomitar les seves penes i el seu dolor. Jo, mentre penso en elles, donaré les gràcies als pintors.