Xi-Biden: somriures APEC i banderes roges

Joe Biden ha trigat un any a tornar-se a citar amb el seu homòleg xinès, Xi Jinping, després de la cimera de Bali a finals del 2022. A San Francisco, els globus aerostàtics han deixat d'interposar-se en la conjunció astral que ha portat els líders de les dues primeres economies mundials a posar una mica d'ordre en la complexa relació que determina el present i el futur del planeta, més enllà dels conflictes en curs, la guerra a Gaza i Ucraïna, en els quals, en aquesta cimera de l'APEC (Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic), no s'ha avançat, almenys "on the record".

Sí que hi ha hagut acords en afers bàsics en què resultava beneficiós per a les dues parts: línia directa entre tots dos presidents, represa dels contactes militars que evitaran l'esclat d'un conflicte per un malentès, i cooperació xinesa per combatre el fentanil, droga devastadora als carrers de les ciutats nord-americanes. Les substàncies genèriques i els aparells per produir-lo provenen de la Xina, i Pequín es compromet a controlar-ne el tràfic. Previ fins i tot a la cimera, acord en matèria de medi ambient.

Ja en el marc de l'APEC, compromís per reformar l'Organització Mundial del Comerç amb l'objectiu de millorar la gestió dels conflictes comercials. Satisfacció expressada per la directora executiva del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva:

"La cimera Biden-Xi ha estat important en un moment en què la fragmentació geoeconòmica ha afectat amb conseqüències negatives les perspectives d'una acceleració del creixement".

Xi Jinping jugava fora de casa, en terreny del gran rival, els Estats Units. Però potser fins i tot precisament per això, pel gran aparador que representa un APEC en territori nord-americà, Xi ha aprofitat molt bé l'ocasió per recuperar perfil en l'escena internacional. Venia d'estar absent del G20 de l'Índia i la sensació de desorientació en una cimera anterior, la dels BRICS a Sud-àfrica. I en el pla intern, a casa, economia en dificultats.

Totes les mirades estaven posades lògicament en la reunió amb Biden. Però les altres trobades en l'agenda de Xi també eren importants.

Per exemple, ha mantingut el primer cara a cara amb Fumio Kishida, el primer ministre del Japó, l'altra potència regional amb la qual manté profundes diferències històriques i algunes de rabiosa actualitat, com l'abocament al mar d'aigua tractada de la central de Fukushima.

Reunió amb el president de Mèxic i amb la presidenta del Perú. És conegut l'interès de la Xina per les riqueses naturals de l'Amèrica Llatina, economies emergents on pot guanyar pes a cop d'inversions en detriment dels Estats Units.

Xi ha aprofitat per oferir la millor cara de la Xina als empresaris més poderosos dels Estats Units, la de la reiterada promesa d'obertura d'un mercat de 1.400 milions. L'acte l'ha recollit àmpliament l'aparell de propaganda xinès, com si fos un més dels "viatges d'inspecció a les províncies" que duen a terme tradicionalment els líders xinesos.

Mateixa estructura als reportatges: s'hi veu Xi Jinping de cara, esperant els empresaris nord-americans, entre ells Tim Cook i Elon Musk, que arriben, un per un, afanyant-se a estrènyer la mà de "l'emperador". Xi apareix després adreçant unes paraules a tots els empresaris reunits en una foto de família, que arrenquen a aplaudir de manera entusiasta, com els camperols de qualsevol poble remot de la geografia xinesa.  

Els mitjans del règim xinès han projectat la imatge d'una suposada aclamació popular al pas de la comitiva de Xi Jinping, recorrent els carrers de San Francisco, entre files i files de banderes roges. No hi apareixen les protestes dels defensors dels drets humans, dels uigurs o dels tibetans.

Joe Biden, malgrat reiterar que el president xinès és un dictador perquè dirigeix un país comunista amb un sistema molt diferent del nord-americà, també regalava al seu convidat algun moment de glòria que l'humanitza, que permetia veure un Xi menys hieràtic.

A la sortida de la reunió, en el moment del comiat, Biden deixava anar, en aparença de manera espontània, un comentari d'admiració davant del cotxe oficial de Xi Jinping, mentre hi ficava tímidament el cap per fer-hi un cop d'ull.

"Cotxe xinès", responia orgullós Xi Jinping al compliment. És la limusina presidencial marca Hong Qi, literalment Bandera Roja. La factoria original de Hong Qi és al nord-est de la Xina, una zona dura, de tradició industrial, d'acer, de carbó... de temperatures desenes de graus sota zero. La modernització d'aquestes limusines símbol de la vella indústria d'estat socialista es va fer en una cooperació industrial amb Audi-Volkswagen durant els anys noranta del segle passat i fins al 2005.

És una mica el símbol d'una història que Occident i la Xina es miren des d'una perspectiva oposada. Els Estats Units i la Unió Europea consideren que la República Popular no tracta encara ara amb igualtat de condicions les empreses estrangeres que durant trenta anys d'inversions han transferit la tecnologia que ha permès a la Xina assolir el seu alt grau de desenvolupament industrial actual a tal extrem que ja pot desafiar l'hegemonia occidental.

I després dels somriures i les encaixades de mans a l'APEC, què?

Quina és la durabilitat de les paraules formulades a l'APEC? Un cop apagats els focus a San Francisco, tot torna a la nova normalitat, la dualitat d'un món on les divisions absolutes de la guerra freda ja no són possibles, però on ser el primer soci comercial no impedeix tenir oberts conflictes en permanent tensió. Tot just acabada la cimera, Taiwan ha tornat a denunciar les incursions d'avions de combat xinesos, la creixent pressió militar xinesa dels últims anys que durant l'APEC s'havia reduït.  

En menys de dos mesos l'illa va a les urnes per elegir la presidència i la Xina vol que guanyi l'oposició, més favorable a negociar amb Pequín. El 2024 també és any electoral als Estats Units. San Francisco ha estat previsiblement una de les últimes possibilitats de trobada entre Xi i Biden abans que la cursa cap a la Casa Blanca s'apoderi de la política a Washington.

Xi Jinping té assegurada més estabilitat --almenys sobre el paper-- perquè amb el canvi constitucional del 2018 es va fondre el límit de dos mandats.

Una altra cosa és que ho tingui fàcil. L'èxit del gran desenvolupament econòmic de les últimes dècades ha estat la clau de la legitimació del Partit Comunista, juntament amb la coerció policial.

Però ara la Xina comença a patir els mals d'un país desenvolupat –reconversió industrial, atur juvenil, crisi immobiliària--. Davant la contestació, existent tot i que pràcticament invisible sota el vel opac de la censura, l'antídot del règim torna a ser fer córrer diners en forma de crèdits per rellançar l'economia, reforç ideològic, patriotisme i repressió.

És un equilibri delicat perquè cap d'aquests elements no s'accentuï massa i acabi provocant tant rebuig social que la situació derivi en un desafiament al carrer, com el que va provocar la fi, de la nit al dia ara fa un any, de la covid zero, l'estratègia senyera de Xi Jinping, el dirigent més poderós des de Mao que, paradoxalment, va viure el desafiament més gran al carrer des de la matança de Tiananmen el 1989.

El trauma d'aquell episodi neutralitza tot intent organitzat contra el poder, però això no vol dir que sota la repressió de tot moviment remotament dissident o en desacord amb la línia oficial i la figura de Xi, no existeixi, en particular entre les classes urbanes, un clar desig de viure en un país més obert.