OTAN vs. Rússia: un conflicte crònic sense resoldre, amb Ucraïna com a camp de batalla

La intenció d'Ucraïna d'entrar a l'aliança militar promoguda pels EUA ha estat el principal argument de Putin per envair aquest país. Malgrat que l'URSS i el Pacte de Varsòvia van desaparèixer el 1991, des de llavors l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, l'OTAN, creada a Washington el 1949, ha continuat ampliant-se cap a l'est d'Europa.

Això ha estat percebut com una amenaça per part de Rússia, i Vladímir Putin, al poder des de fa 22 anys, sempre se n'ha queixat i ha dit que minva la seguretat del seu país.

I els últims anys, amb la candidatura d'Ucraïna per també afegir-s'hi, Putin ha exigit que es garantís que aquest país no hi entraria. Ho ha fet repetidament i sense èxit: el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha insistit precisament en el sentit contrari, demanant que s'hi admeti el seu país el més ràpidament possible.

Compromís incomplert

Segons Putin, en les negociacions perquè les dues Alemanyes es poguessin ajuntar el 1990, els Estats Units es van comprometre amb el Kremlin que l'OTAN no s'ampliaria cap a l'est, i no ho van complir.

No ho diu només Putin: l'últim president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, que va participar en les negociacions, ho ha afirmat en diverses ocasions, però la part nord-americana ho ha negat sempre.

Segons alguns documents desclassificats des de llavors, haurien estat promeses verbals que no es van arribar a formalitzar per escrit en cap moment.

La fi de la guerra freda

Un any després, el 1991, després de l'intent de cop d'estat a Moscou, l'URSS es va dissoldre i també el Pacte de Varsòvia, que havia nascut el 1955 com a resposta a la incorporació de l'Alemanya Federal a l'OTAN.

S'acabava l'anomenada guerra freda i també el principal objectiu de l'OTAN, que era plantar cara a l'URSS, percebuda pels Estats Units i pels seus socis europeus com una amenaça mundial.

També va desaparèixer la doctrina de la "sobirania limitada", fixada per Leonid Bréjnev, que havia permès a l'URSS controlar amb mà de ferro la majoria de països de l'Europa de l'est integrats al Pacte de Varsòvia, com Polònia, Romania o l'Alemanya de l'Est.

14 països més en 21 anys

Però l'OTAN va continuar ben viva amb els mateixos plantejaments i, malgrat que en un primer moment va rebutjar ampliar-se, el cert és que des de llavors no ha parat de fer-ho: s'hi han integrat 14 països més.

Ja el 1991 Polònia, Hongria, i la República Txeca i Eslovàquia (llavors un sol país) van demanar la integració a l'OTAN (i també a la Unió Europea), i els tres primers van entrar-hi el 1999.

Llavors ja havien demanat l'ingrés tot un grup de països que hi van entrar cinc anys després, el 2004: Bulgària, Romania, Eslovènia, Estònia, Letònia i Lituània, i també Eslovàquia, que ho havia demanat abans.

L'OTAN arriba a la frontera de Rússia

La majoria d'aquestes incorporacions eren països de l'antic Pacte de Varsòvia, però els últims tres, Estònia, Letònia i Lituània, eren també excomponents de la mateixa URSS i, a més, limítrofs amb Rússia.

D'aquesta manera, l'OTAN s'ampliava fins a la frontera russa, cosa que va ser vist amb molt de recel pel Kremlin, ja amb Putin al capdavant del país des del 1999.

Des de llavors hi han entrat 4 països més: Albània i Croàcia el 2009, Montenegro el 2017, i Macedònia el 2020, i malgrat que li queden lluny, Rússia ha considerat aquestes ampliacions "una provocació".

Sobirania vs. amenaça

Sempre fèrriament controlada pels Estats Units, els arguments de l'OTAN per acceptar nous països han estat que són sobirans i ho decideixen lliurement, però Rússia sempre ha interpretat les ampliacions com a amenaces a la seva zona de seguretat.

La preocupació russa amb l'OTAN es va concentrar a Ucraïna, que per primera vegada va demanar la incorporació el 2008, petició que va quedar aparcada el 2010 quan va pujar al poder el prorús Víktor Ianukóvitx.

Quatre anys després aquest va fugir del país durant la revolució de l'Euromaidan, que va esclatar precisament en protesta per l'allunyament de la UE i l'acostament a Rússia que va intentar.

Després de l'ocupació i annexió de Crimea i amb el conflicte obert al Donbass el 2014, el nou president, Petró Poroixenko, va fer de l'entrada a l'OTAN una prioritat del govern ucraïnès.

Ucraïna com a camp de batalla

La línia dura de Poroixenko, però, va sortir completament derrotada a les presidencials i les legislatives del 2019 davant la candidatura rupturista i conciliadora de Volodímir Zelenski.

De tota manera, Zelenski no ha deixat mai de demanar l'entrada a l'OTAN, que veia com la garantia per evitar el que ha acabat passant: la invasió per part de Rússia.

A finals de gener, ja en plena escalada prebèl·lica, es va evidenciar el fons del conflicte, quan Rússia va reclamar un cop més la garantia que Ucraïna no entraria a l'OTAN, i els Estats Units es van negar a donar-l'hi.

"Resultat d'una evolució desastrosa"

Segons el periodista i historiador Andrei Gratxev, ara mateix Ucraïna és sobretot "una víctima expiatòria desafortunada" en el conflicte entre Rússia i els països occidentals:

"No és una cosa que caigui del cel, sinó el resultat d'una evolució desastrosa en les relacions entre Rússia i els aliats occidentals, més que no pas en les relacions entre Rússia i Ucraïna."

"Putin ha dit que ha exhaurit totes les mesures polítiques per intentar garantir la seguretat de Rússia, i que per això es veia obligat a utilitzar la força."

Gratxev, que va ser portaveu i assessor de Mikhaïl Gorbatxov el 1990 i 1991, ho ha explicat al programa "Més 324", afirmant que els últims 30 anys han estat "d'aprofundiment de la distància i el conflicte".

Segons Gratxev, que fa tres dècades que viu a París, Putin creu que en el segle XXI s'ha entrat en una nova etapa històrica que anomena "el món postoccidental", i que això ha de comportar que Rússia recuperi importància.

Les invasions fracassades dels Estats Units

És una concepció de la geopolítica mundial en què Rússia espera compartir el protagonisme amb la Xina, i potser amb altres potències emergents com l'Índia.

Gratxev assegura que les intervencions i invasions empreses pels Estats Units en les últimes dècades, com ara a l'Afganistan o a l'Iraq, han ajudat Putin a refermar-se:

"Els resultats tan desafortunats de les temptatives occidentals de governar el món unilateralment segurament l'han refermat en aquesta ideologia, en aquesta creença."

Gratxev interpreta l'actitud de Putin com a hereva no de l'URSS, sinó de l'imperi rus; i més que de Pere el Gran, el tsar que s'emmirallava en l'Europa occidental, d'Ivan el Terrible, el mític tsar del segle XVI, molt més euroasiàtic.

La situació actual és enverinada: amb la invasió d'Ucraïna, que el govern de Putin considera part de Rússia, ha tornat a activar la "sobirania limitada" aplicada en el seu moment per l'URSS.

De fet, Putin va evidenciar-ho el juliol en un llarg article en el qual afirmava que "russos i ucraïnesos són un sol poble", i assegurava que aquest país no pot ser sobirà sense "la col·laboració de Rússia".

Rússia invoca l'amenaça nuclear

I també ha amenaçat dos països nòrdics que encara no són dins l'OTAN, Finlàndia i Suècia, si se'ls acut entrar-hi, intenció que han insinuat els últims dies, sobretot Finlàndia, que té més de 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia.

El cert és que el govern rus sembla disposat a tot, i fins i tot ha invocat l'amenaça nuclear com a advertiment perquè els països occidentals no ajudin militarment Ucraïna.

Una amenaça nuclear que durant la guerra freda va servir d'arma de dissuasió, però que en l'actual situació, lluny de l'equilibri precari de llavors, potser encara fa més por.