La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Des de fora, veuen que tenen problemes de comunicació, uns membres ineficaços, italocèntrics i que estan molt allunyats de la modernitat. En definitiva, veuen l'organització anacrònica i en crisi.
Això filtra Wikileaks sobre el que els Estats Units pensen sobre el Vaticà. Per sort per a José Zaragoza, el web de Julian Assange encara no parla del PSC.
Ahir aquesta organització, el Partit dels Socialistes de Catalunya, es va reunir en consell nacional i va quedar clar que el debat del grup parlamentari propi a Madrid, ara per ara, és molt secundari.
Ni Maragall, ni Castells, ni Geli van prendre la paraula. Sí que ho va fer Montserrat Tura, que com a recepta de futur per tornar a connectar amb l'electorat, va apuntar preservar la cohesió social, reforçar el perfil municipalista -ara vénen les eleccions-, mostrar un partit més obert i redefinir relacions amb el PSOE per avançar cap a una Espanya federal.
Avui que la tenim al programa li demanarem a Montserrat Tura quin paper vol tenir en el futur del PSC i quin li deixaran tenir. Això passarà a quarts de deu.
Però seguim parlant d'ahir, perquè després de la derrota del 28-N, José Montilla, assumint els fets, va decidir posar-hi paraules. Va carregar contra els socis de govern, contra si mateix per la manca de lideratge en temes clau, contra els mitjans de comunicació i també contra el PSOE.
Si resulta que el PSOE no ha jugat net amb el PSC, per què aquesta resistència a tenir veu pròpia a Madrid? Si al PSOE l'incomoden els pactes a Catalunya o perdre un aliat com CiU a Madrid per culpa del PSC, per què no n'incentiva l'escissió?
No deu ser que qui analitza d'on vénen els vots s'adona que la força de les sigles els ve de la O i de la E, més que de la C?
Quin és el futur dels socialistes catalans? La rosa ja no és una aroma que arriba, embriaga i queda bé. Calen concrecions i, en època de crisi, saber quina és l'autonomia i fortalesa de què disposen per a temes de país. De defensa de la C, del seu logo. La gent vol certeses. Agafar-se amb força a les opcions polítiques que coneix. I ara, més que mai després del Tribunal Constitucional i del desequilibri fiscal existent, quan alguns agafen la tija de la rosa del PSC, es punxen, sí o sí.
A veure com ens ho explica avui Montserrat Tura.
Benvinguts a casa vostra.
Això filtra Wikileaks sobre el que els Estats Units pensen sobre el Vaticà. Per sort per a José Zaragoza, el web de Julian Assange encara no parla del PSC.
Ahir aquesta organització, el Partit dels Socialistes de Catalunya, es va reunir en consell nacional i va quedar clar que el debat del grup parlamentari propi a Madrid, ara per ara, és molt secundari.
Ni Maragall, ni Castells, ni Geli van prendre la paraula. Sí que ho va fer Montserrat Tura, que com a recepta de futur per tornar a connectar amb l'electorat, va apuntar preservar la cohesió social, reforçar el perfil municipalista -ara vénen les eleccions-, mostrar un partit més obert i redefinir relacions amb el PSOE per avançar cap a una Espanya federal.
Avui que la tenim al programa li demanarem a Montserrat Tura quin paper vol tenir en el futur del PSC i quin li deixaran tenir. Això passarà a quarts de deu.
Però seguim parlant d'ahir, perquè després de la derrota del 28-N, José Montilla, assumint els fets, va decidir posar-hi paraules. Va carregar contra els socis de govern, contra si mateix per la manca de lideratge en temes clau, contra els mitjans de comunicació i també contra el PSOE.
Si resulta que el PSOE no ha jugat net amb el PSC, per què aquesta resistència a tenir veu pròpia a Madrid? Si al PSOE l'incomoden els pactes a Catalunya o perdre un aliat com CiU a Madrid per culpa del PSC, per què no n'incentiva l'escissió?
No deu ser que qui analitza d'on vénen els vots s'adona que la força de les sigles els ve de la O i de la E, més que de la C?
Quin és el futur dels socialistes catalans? La rosa ja no és una aroma que arriba, embriaga i queda bé. Calen concrecions i, en època de crisi, saber quina és l'autonomia i fortalesa de què disposen per a temes de país. De defensa de la C, del seu logo. La gent vol certeses. Agafar-se amb força a les opcions polítiques que coneix. I ara, més que mai després del Tribunal Constitucional i del desequilibri fiscal existent, quan alguns agafen la tija de la rosa del PSC, es punxen, sí o sí.
A veure com ens ho explica avui Montserrat Tura.
Benvinguts a casa vostra.
