Els secrets de la rajola catalana, al descobert

Un llibre de l'expert Josep Antoni Cerdà en descriu exhaustivament la història i la tipologia

Actualitzat

A Catalunya, la rajola decorada ha tingut històricament una gran rellevància. Amb un caràcter propi, tipologies diferents i usos diversos, va enriquir racons de molts masos, esglésies i edificis notables, especialment en l'època del Barroc.

El doctor en Història Josep Antoni Cerdà fa més de 30 anys que persegueix la pista dels escudellers que es dedicaven a fabricar aquesta mena de rajoles. La seva recerca obsessiva dels tallers on treballaven aquests professionals (gairebé tots, a la ciutat de Barcelona) ha donat com a resultat una exhaustiva tesi doctoral, diversos treballs divulgatius i, més recentment, un llibre titulat "La rajola catalana", editat per Brau Edicions.

L'historiador Josep Antoni Cerdà, expert en la rajola catalana (CCMA)

L'ADN de la rajola catalana

El primer que s'ha de dir sobre la rajola catalana és que els experts són capaços de distingir-la d'altres peces de procedències més llunyanes.

Les seves mides, per exemple, acostumen a ser d'uns 13 centímetres per costat. I, pel que fa als motius decoratius d'aquesta mena de peces, en trobem de diversos tipus. D'una banda, per exemple, hi ha les anomenades "rajoles de mostra", una mena de peces que sovint es combinaven en grups de 4 per formar un conjunt.

Les "rajoles d'oficis", per la seva banda, són les més típicament catalanes ja en altres cultures no es coneixen exemples anàlegs. Com el seu nom indica, en aquestes rajoles hi trobem imatges d'oficis ben diversos, cosa que, a banda de la seva bellesa, ens ajuda a entendre com era la societat del segle XVII (les rajoles d'oficis van aparèixer en aquesta època).

No s'ha d'oblidar, en paral·lel, que les rajoles catalanes també són riques en imatges religioses, tal com acrediten, per exemple, alguns plafons que es guarden al fons del Museu Diocesà de Barcelona.  


Un patrimoni que s'ha anat perdent

Tot i tractar-se d'un material resistent, els principals enemics de la rajola pintada han estat els mateixos elements que li van donar la vida: l'aigua i el foc.

La humitat provoca que es desprenguin del lloc on estan fixades i que es trenquin en caure. També fa que les sals minerals de la mateixa rajola o de la paret on està fixada aflorin pel costat envernissat i provoquin la caiguda de l'esmalt que les decora.  

A banda, el foc destructor produït sovint per un conflicte armat o per les actituds iconoclastes que s'han succeït al llarg de la història, ha malmès importants composicions de rajoles. Aquest ha estat el cas de les decoracions de no poques esglésies destruïdes en el transcurs de conflictes bèl·lics i revolucions socials.

Tot plegat ha fet desaparèixer gran part de les rajoles pintades durant dècades. No és el cas, afortunadament, del gran mural de rajoles que es pot admirar al vestíbul de l'edifici que allotja l'Institut d'Estudis Catalans, en ple barri del Raval de Barcelona.

El mural a l'Institut d'Estudis Catalans fet per l'escudeller Llorenç Passoles (CCMA)

Allí hi ha un arrambador del segle XVII que ens permet copsar alguns episodis de la vida de sant Pau. L'autor d'aquestes rajoles va ser l'escudeller Llorenç Passoles (ajudat, possiblement, pel seu fill Pau Passoles).

Que es conegui la identitat del creador d'aquesta obra és una excepció. En general, els escudellers catalans que fabricaven rajoles esmaltades no firmaven les seves peces perquè, com que estaven agremiats, no volien fer-se la competència per tal que tots conservessin la feina (un model econòmic als antípodes del capitalisme posterior).

Firmar les rajoles, doncs, hauria estat improcedent.

 

ARXIVAT A:
Cultura popular
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut