El panorama musical català a través de la veu de Quico Pi de la Serra i Enric Montefusco a "The new catalan song"
El documental "The new catalan song" s'ha presentat al Festival Internacional In-Edit Beefeater de Cine Documental Musical que es fa a Barcelona. Ho ha fet en la secció fora de concurs Excedlents i amb la presència del director Raúl Hinojosa, que ha destacat que el diàleg entre Quico Pi de la Serra i Enric Montefusco, de Standstill, permet descriure el panorama musical català.
A partir del diàleg intergeneracional entre Enric Montefusco, de Standstill, i Quico Pi de la Serra, "The new catalan song" retrata el panorama musical català i analitza qüestions tan diverses com la llengua, la ciutat de Barcelona, les influències, el procés de creació o la seva posició respecte al sector. Dos punts de vista, més comuns del que es podria pensar en un primer moment, ja que un ve de la generació dels setanta mentre que l'altre és membre d'un nou grup de rock que canta, a més, en castellà i anglès.
Amb uns orígens molt diferents, l'un més atret pel jazz i l'altre pel punk, han fet de la música la seva vida. Pi de la Serra defensa la professió de totes totes. Diu que voldria ser com un lampista, perquè ser cantant és un ofici tan digne com un altre i, en aquest sentit, critica la manca d'implicació política en el sector.
El músic veterà assegura que és un artista que fa cançons i les canta i quan enllesteix una melodia pensa: "Ja en tinc una més". "Estic acostumat a escriure i a escriure, i fins i tot tinc cançons que no entenc". S'autodefineix maniàtic en el procés de composició i assegura que acabaria dilatant-lo si no fos pel productor que el pressiona. En la mateixa línia, Montefusco, que, es descriu "més pel que no sóc o no vull ser que pel que sóc", assegura que "la música em surt per necessitat, passen coses, que em preocupen i les explico. I després ve una segona fase de retoc, canvi de frases... que podria allargar el procés tota la vida".
La llengua és un dels principals eixos que recull el documental, dirigit per Raúl Hinojosa. Contra pronòstic per a l'espectador, per Quico Pi de la Serra no hi hauria d'haver una única llengua i fa una crida a poder cantar en anglès, suahili i el que faci falta. Creu que és "involutiu qüestionar la llengua amb què es canta" perquè, segons diu, "la gent quan s'acaba un concert, se'n va dormir i no fa revolució" i la qüestió "m'ha molestat bastant". Reconeix, però, que durant el franquisme tenia molt sentit cantar en català i lluitar així contra la repressió. Per Montefusco, la llengua porta a moltes manipulacions. Segons explica, quan va començar en el món de la música el català estava en descrèdit i només hi havia "grups infames" que tocaven per Sant Jordi i per això va decidir cantar en anglès. Amb el temps, diu, s'ha reconciliat amb el castellà i obre a la porta fer-ho amb el català.
Respecte al públic, reconeixen que el lligam i la comunicació amb els espectadors és molt important. I el reconeixement i l'acceptació del públic, afegeix Montefusco. Tant se val la quantitat de gent, sinó el clima i l'especial lligam que s'hi estableix, reconeixen tots dos.
Amb imatges de la Barcelona autèntica, la ciutat va prenent força i esdevé el fil conductor de "The new catalan song". Per Pi de la Serra, la ciutat, sense personalitat musical, és oberta i "això és bo". Per Montefusco, en canvi, la seva música és fruit del que ha palpat de Barcelona. Per ell, la ciutat ha condicionat la manera d'expressar-se, l'estètica, com comunicar.
El documental aconsegueix penetrar en l'espai personal de creació de cada un dels dos artistes: casa seva, tots dos envoltats de llibres. Allà, els dos es mostren còmodes i expliquen les seves experiències, que s'alternen amb el diàleg que mantenen sobre el sector des de les escales del Centre Cívic la Farinera del Clot. Sobta com el documental és volgudament brusc pel que fa a la composició de les imatges. Molts moviments de càmera, desenfocaments i el joc amb una gran diversitat de plans cinematogràfics: plans generals i de detall de Barcelona i instruments; mitjans per a les entrevistes i primers i primeríssims primers plans per recollir cada una de les expressions dels dos artistes quan canten i parlen. Aquesta realització aproxima els artistes als espectadors, especialment entre el públic de casa nostra, perquè et sents molt identificat amb la realitat que mostra.
Els dos cantautors s'atreveixen a cantar sense haver-ho provat abans una "nanocançó", com diu Pi de la Serra. Es tracta d'una melodia de Leonard Cohen que li agrada molt al cantant de Standstill que proclama ser lliures, que és la manera de fer dels dos dins de la música.
Amb uns orígens molt diferents, l'un més atret pel jazz i l'altre pel punk, han fet de la música la seva vida. Pi de la Serra defensa la professió de totes totes. Diu que voldria ser com un lampista, perquè ser cantant és un ofici tan digne com un altre i, en aquest sentit, critica la manca d'implicació política en el sector.
El músic veterà assegura que és un artista que fa cançons i les canta i quan enllesteix una melodia pensa: "Ja en tinc una més". "Estic acostumat a escriure i a escriure, i fins i tot tinc cançons que no entenc". S'autodefineix maniàtic en el procés de composició i assegura que acabaria dilatant-lo si no fos pel productor que el pressiona. En la mateixa línia, Montefusco, que, es descriu "més pel que no sóc o no vull ser que pel que sóc", assegura que "la música em surt per necessitat, passen coses, que em preocupen i les explico. I després ve una segona fase de retoc, canvi de frases... que podria allargar el procés tota la vida".
La llengua és un dels principals eixos que recull el documental, dirigit per Raúl Hinojosa. Contra pronòstic per a l'espectador, per Quico Pi de la Serra no hi hauria d'haver una única llengua i fa una crida a poder cantar en anglès, suahili i el que faci falta. Creu que és "involutiu qüestionar la llengua amb què es canta" perquè, segons diu, "la gent quan s'acaba un concert, se'n va dormir i no fa revolució" i la qüestió "m'ha molestat bastant". Reconeix, però, que durant el franquisme tenia molt sentit cantar en català i lluitar així contra la repressió. Per Montefusco, la llengua porta a moltes manipulacions. Segons explica, quan va començar en el món de la música el català estava en descrèdit i només hi havia "grups infames" que tocaven per Sant Jordi i per això va decidir cantar en anglès. Amb el temps, diu, s'ha reconciliat amb el castellà i obre a la porta fer-ho amb el català.
Respecte al públic, reconeixen que el lligam i la comunicació amb els espectadors és molt important. I el reconeixement i l'acceptació del públic, afegeix Montefusco. Tant se val la quantitat de gent, sinó el clima i l'especial lligam que s'hi estableix, reconeixen tots dos.
Amb imatges de la Barcelona autèntica, la ciutat va prenent força i esdevé el fil conductor de "The new catalan song". Per Pi de la Serra, la ciutat, sense personalitat musical, és oberta i "això és bo". Per Montefusco, en canvi, la seva música és fruit del que ha palpat de Barcelona. Per ell, la ciutat ha condicionat la manera d'expressar-se, l'estètica, com comunicar.
El documental aconsegueix penetrar en l'espai personal de creació de cada un dels dos artistes: casa seva, tots dos envoltats de llibres. Allà, els dos es mostren còmodes i expliquen les seves experiències, que s'alternen amb el diàleg que mantenen sobre el sector des de les escales del Centre Cívic la Farinera del Clot. Sobta com el documental és volgudament brusc pel que fa a la composició de les imatges. Molts moviments de càmera, desenfocaments i el joc amb una gran diversitat de plans cinematogràfics: plans generals i de detall de Barcelona i instruments; mitjans per a les entrevistes i primers i primeríssims primers plans per recollir cada una de les expressions dels dos artistes quan canten i parlen. Aquesta realització aproxima els artistes als espectadors, especialment entre el públic de casa nostra, perquè et sents molt identificat amb la realitat que mostra.
Els dos cantautors s'atreveixen a cantar sense haver-ho provat abans una "nanocançó", com diu Pi de la Serra. Es tracta d'una melodia de Leonard Cohen que li agrada molt al cantant de Standstill que proclama ser lliures, que és la manera de fer dels dos dins de la música.
