Silencis que fan mal

Sobre la violència i els presos polítics a Catalunya i altres mutismes al món

El silenci és un bé molt preuat. Ja de ben petits se'ns intenta educar, amb més o menys sort, perquè aprenguem a estar en silenci per mantenir un cert ordre. O perquè, amb la seva ajuda, la del silenci, cadascú aprofiti per pensar, respirar, reflexionar, per escoltar-se a si mateix. La mostra? Un projecte artístic ben recent de l'escola de Primària El Bosc de la Pabordia de Girona vinculat al Temporada Alta.

En silenci podem llegir, menjar, fer exercici, emocionar-nos, observar, descobrir. Fins i tot protestar.

A la vegada, però, hi ha silencis que fan mal. Molt de mal.

Els silencis imposats, per descomptat. Incomptables al llarg de la història.

El silenci, que per sort ara es comença a esmicolar a tots els nivells, contra les agressions sexuals, la discriminació, el bullying...

El silenci d'Europa sobre refugiats que s'ofeguen intentant arribar a Itàlia, Espanya o Grècia.

El silenci dels Estats Units i de mig món davant l'ofensiva de Turquia contra els kurds a Afrin, amb detenció inclosa de centenars de turcs que s'han atrevit a criticar-la. Se'ls vol emmudir.

El silenci d'Aung San Suu Kyi sobre la violència contra la minoria dels rohingyes a Birmània, amb dolor profund pels que durant dècades l'havien posat a la cima dels lluitadors pels drets humans.

El silenci del 3%. Dels sobres a Génova.

El silenci davant la investigació judicial d'un regidor amb nas de pallasso.

O el silenci que ha ressonat com una plantofada a la cara malgrat la violència de l'1 d'octubre i l'empresonament preventiu de Jordi Cuixart, de Jordi Sànchez i de tants polítics catalans. Uns fets inèdits en aquesta Espanya al límit de caure al sac de les "democràcies imperfectes", com subratlla The Economist.

Perquè sí, a mi també em va sorprendre l'absència de denúncia amb rerefons català a la gala dels premis Goya. Un dels sectors més reivindicatius, emmudit. Però què voleu que us digui, porto tantes setmanes intentant assimilar el silenci eixordador d'alguns amics, coneguts o de figures que considerava exemplars, que l'oïda se m'hi està acostumant. Tristament, ja n'espero ben poc.

I no demano que tothom s'hagi de mullar amb això del procés. Només faltaria. Però una mica, només una mica, sí que agrairia que es trenqués el silenci davant unes injustícies que ho fan trontollar tot.

Res més. Una reflexió en veu alta. O per escrit, més ben dit. Per llegir, si pot ser, en silenci.

Esclar que, mirat d'una altra manera, quan es calla, pot ser que es vulguin evitar paraules innecessàries que només farien encara més mal.

Doncs això, "Enjoy the silence".