La investigació conclou que les morts del 7-J a Londres van ser inevitables
La mort de 52 persones en els atemptats del 7 de juliol del 2005 a Londres va ser inevitable i no hi va haver negligència oficial que propiciés o agreugés l'acció terrorista més greu patida mai pel Regne Unit al seu territori. Aquesta és la principal conclusió de la recerca que durant cinc mesos ha dirigit la jutge d'instrucció Heather Hallet i que ara s'ha donat a conèixer junt amb una sèrie de recomanacions per prevenir i afrontar amb més eficàcia futures accions terroristes. La magistrada ha llegit les seves conclusions davant supervivents i familiars de les víctimes.
La jutge Heather Hallet ha dit que els morts van ser víctimes d'un homicidi dolós i que els seus autors van ser Mohammad Sidique Khan, de 30 anys; Shehzad Tanweer, de 22: Hasib Hussain, de 18, i Jermaine Lindsay, de 19, en uns atemptats suïcides que van tenir com a escenari tres línies de metro i un autobús urbà. La magistrada ha subratllat que les 52 víctimes haurien mort "independentment del moment en què els serveis d'emergència i de rescat aconseguissin arribar fins a ells".
Els supervivents i familiars de les víctimes van denunciar que els protocols existents en aquell moment van obstaculitzar l'arribada dels serveis mèdics i els bombers fins al lloc de les explosions, que hi va haver una comunicació deficient entre ells i que els serveis d'intel·ligència van poder evitar la matança.
Des que la investigació va començar a l'octubre, es van escoltar els testimonis de bombers i personal sanitari, que van explicar que les normes referents a l'accés a llocs potencialment perillosos van retardar la seva baixada fins als vagons de metro objecte dels atemptats. També es va saber que el servei d'ambulàncies de la capital britànica no va enviar tot el seu personal disponible aquell dia, tot i les peticions dels que ja eren al lloc de les explosions.
Una vegada que els serveis d'emergència van baixar fins a les andanes i els túnels on hi havia els vagons destruïts van ser incapaços de transmetre missatges amb rapidesa als seus companys, perquè les ràdios i els telèfons mòbils no tenien cobertura. També es va saber que hi va haver una confusió generalitzada sobre els llocs exactes dels atemptats, cosa que va suposar que a alguns equips de rescat els van enviar a llocs equivocats.
Encara que les bombes al metro no van explotar fins a les 08.50 hores, el primer camió de bombers no va arribar fins a l'estació d'Edgware Road fins a les 09.18, mentre que la primera ambulància no va estar operativa a l'estació d'Aldgate fins a les 09.14. Els esforços per atendre els ferits també es van veure frenats per la falta de lliteres i d'articles essencials de primers auxilis, com benes, analgèsics i desfibril·ladors.
Però la major frustració de les famílies venia de les informacions sobre el fet que l'MI5, el servei d'intel ligència del Ministeri de l'Interior, coneixia el potencial perill de Khan, el líder del grup, i de Tanweer, el seu número dos, abans del 7-J, ja que des del 2004 se sospitava que podien planejar un atemptat.
Segons s'ha revelat durant la investigació, l'MI5 disposava d'una clara fotografia en color dels dos terroristes presa en una gasolinera el febrer del 2004, que mai va ser mostrada a un contacte que aquest servei tenia a Al-Qaeda i que havia coincidit amb Khan en un campament al Pakistan, on s'entrenava els terroristes. Considerant la foto, d'alta resolució, un document per a la seguretat nacional, el que se li va ensenyar al contacte va ser una còpia en blanc i negre de poca resolució, que no va permetre una identificació del sospitós amb prou garanties. La consideració que es va donar finalment a dos dels terroristes va ser la de delinqüents comuns, ja que es dedicaven a cometre furts de poca importància i, per tant, no mereixien un seguiment especial. Hallet recomana a l'MI5 que millori els seus procediments i garanteixi que "les fotos que es mostren a les 'fonts humanes' tinguin la millor de les qualitats, en consistència amb la sensibilitat operativa".
Els familiars i supervivents volen ara que les recomanacions que faci la jutgessa no es quedin en una mera declaració d'intencions, sinó que comprometi les autoritats britàniques a emprendre les reformes necessàries dels seus serveis. Els qui van perdre els seus éssers estimats han considerat que encara hi ha preguntes sense resposta i han suggerit que demanaran la posada en marxa d'una investigació independent.
Els supervivents i familiars de les víctimes van denunciar que els protocols existents en aquell moment van obstaculitzar l'arribada dels serveis mèdics i els bombers fins al lloc de les explosions, que hi va haver una comunicació deficient entre ells i que els serveis d'intel·ligència van poder evitar la matança.
Des que la investigació va començar a l'octubre, es van escoltar els testimonis de bombers i personal sanitari, que van explicar que les normes referents a l'accés a llocs potencialment perillosos van retardar la seva baixada fins als vagons de metro objecte dels atemptats. També es va saber que el servei d'ambulàncies de la capital britànica no va enviar tot el seu personal disponible aquell dia, tot i les peticions dels que ja eren al lloc de les explosions.
Una vegada que els serveis d'emergència van baixar fins a les andanes i els túnels on hi havia els vagons destruïts van ser incapaços de transmetre missatges amb rapidesa als seus companys, perquè les ràdios i els telèfons mòbils no tenien cobertura. També es va saber que hi va haver una confusió generalitzada sobre els llocs exactes dels atemptats, cosa que va suposar que a alguns equips de rescat els van enviar a llocs equivocats.
Encara que les bombes al metro no van explotar fins a les 08.50 hores, el primer camió de bombers no va arribar fins a l'estació d'Edgware Road fins a les 09.18, mentre que la primera ambulància no va estar operativa a l'estació d'Aldgate fins a les 09.14. Els esforços per atendre els ferits també es van veure frenats per la falta de lliteres i d'articles essencials de primers auxilis, com benes, analgèsics i desfibril·ladors.
Però la major frustració de les famílies venia de les informacions sobre el fet que l'MI5, el servei d'intel ligència del Ministeri de l'Interior, coneixia el potencial perill de Khan, el líder del grup, i de Tanweer, el seu número dos, abans del 7-J, ja que des del 2004 se sospitava que podien planejar un atemptat.
Segons s'ha revelat durant la investigació, l'MI5 disposava d'una clara fotografia en color dels dos terroristes presa en una gasolinera el febrer del 2004, que mai va ser mostrada a un contacte que aquest servei tenia a Al-Qaeda i que havia coincidit amb Khan en un campament al Pakistan, on s'entrenava els terroristes. Considerant la foto, d'alta resolució, un document per a la seguretat nacional, el que se li va ensenyar al contacte va ser una còpia en blanc i negre de poca resolució, que no va permetre una identificació del sospitós amb prou garanties. La consideració que es va donar finalment a dos dels terroristes va ser la de delinqüents comuns, ja que es dedicaven a cometre furts de poca importància i, per tant, no mereixien un seguiment especial. Hallet recomana a l'MI5 que millori els seus procediments i garanteixi que "les fotos que es mostren a les 'fonts humanes' tinguin la millor de les qualitats, en consistència amb la sensibilitat operativa".
Els familiars i supervivents volen ara que les recomanacions que faci la jutgessa no es quedin en una mera declaració d'intencions, sinó que comprometi les autoritats britàniques a emprendre les reformes necessàries dels seus serveis. Els qui van perdre els seus éssers estimats han considerat que encara hi ha preguntes sense resposta i han suggerit que demanaran la posada en marxa d'una investigació independent.
