El gran rècord que posa de manifest la decadència de l'All-Star

Hi va haver una època, no gaire llunyana, en què aquest partit es competia... i fort. I no ens referim només a l'època de Jerry West i Bill Russell, no. Pensem en els temps de Magic Jonson i Larry Bird i, fins i tot, en les èpoques de Kobe Bryant i Michael Jordan. Però tot això sembla que ja ha passat a la història definitivament.

L'NBA recuperava el format clàssic d'Est contra Oest. Una bona idea, amb un final discutible. El partit ha començat amb bones sensacions: de defensa no n'hi havia gaire, és veritat, però el nombre de jugades destacades feia oblidar el poc rigor competitiu. L'Est massacrava l'Oest a còpia de triples --42 de 97 en total per part dels d'Antetokoumpo-- i al descans ja s'arribava amb un resultat desfermat: 104 a 89.

I l'evidència ha arribat en la represa, en què el joc ha agafat una volada més pròpia d'una moixiganga que d'un esdeveniment esportiu amb la presència dels millors jugadors del món de basquetbol a la pista. Ha estat tan lamentable que fins i tot hi ha hagut xiulets al Gainbridge Fieldhouse d'Indianápolis. Un triple de Damon Lilliard des del mig de la pista --el segon que feia-- completava el 211-186 final. 211 punts, quina barbaritat!. Es batia el rècord de 196 de l'any 2016; un rècord del tot prescindible.

I saben el pitjor de tot plegat? Que espectacles com aquest alimenten els detractors de l'NBA; aquells que diuen que s'ha convertit en una fal·làcia i que a Europa es juga un millor bàsquet, sense considerar que els millors del món juguen als Estats Units i que, quan arriben els play-offs, les defenses deixen anar guspires. Ah, i que Djordjevic, Jasikevicius, Tavares, Hezonja, Campazzo i tants d'altres no van triomfar en l'NBA.  Però la veritat és que amb espectacles com el viscut aquesta matinada els amants de l'NBA no podem fer sinó callar.